Un astronauta poeta

 

En Jan, un astronauta poeta

Ja des de ben petit, en Jan es quedava embadalit mirant la lluna. Sobretot les nits en què aquesta semblava una pilota blanca il·luminant tot el cel. Inabastable, quieta. On devia anar els matins quan desapareixia? A vegades desitjava poder agafar-la per poder jugar a futbol amb els companys d’escola.

 En Jan era un nen taciturn que sovint preocupava als pares: -Jan fill, sembla que estiguis a la lluna, que no has sentit el que t’hem dit?

El dia que a l’escola va llegir un Cavall Fort dedicat exhaustivament a l’univers, a l’hora del pati va dir als seus companys: - de gran ja no vull ser futbolista, vull ser astronauta!

Ho tenia claríssim. Un dia, la mestra els va fer escriure una redacció explicant un desig. En Jan el va titular: “vull ser astronauta: ” Pujaré en un coet i aniré a tocar la lluna, va escriure...  Vull saber si aquesta és tan blanca com sembla i que fa quan nosaltres estem a l’escola. Va acabar l’escrit amb aquest petit poema:

 La lluna, blanca i rodona,

 és, qui sap una pilota 

 que volta per l’univers? 

 

La lluna inspirant a un petit poeta? 

I el seu desig es va fer realitat. En Jan després d’acabar els estudis d’Aeronàutica, va fer un màster d’astrofísica i va guanyar una beca de la Universitat per anar a fer pràctiques a la N.A.S.A.  El seu somni ja no estava tan lluny.

A la lluna potser no hi aniria mai, però qui sap si s’hi podria apropar.

Quan es va posar per primer cop l’equip d’astronauta, es va fer una foto i la va publicar a Instagram: La lluna al meu abast, va escriure…

Amb emoció continguda, va arribar el gran dia que en Jan amb un parell de companys més, es van enlairar amb un coet des de Cap Cañaveral amb la missió d’apropar-se a la lluna i fotografiar la seva superfície. La immensitat de l’univers el va trasbalsar. I que petita que es veia la terra a mesura que s’atansaven a la lluna. Tot i que s’havia preparat minuciosament per la missió i tenia molt ben estructurat al cap tot el que havia de fer, el Jan, estava tan fascinat pel que veia per les escletxes de la nau, que mentre una part del cervell estava ocupat fent rutines estrictes, per l’altra …

De cop va ser conscient que les naus espacials tenen una greu mancança. En un espai en què tot està controlat digitalment, no hi havia ni un trist llapis ni paper. On podria escriure tot el que aquell entorn li inspirava?  En Jan astronauta, se sentia més que mai poeta…

Va agafar amb un rampell el micròfon que els mantenia en contacte amb la terra i va començar a transmetre... Atenció, aquí nau.3654… increïble tot el que veiem al nostre voltant. Voldria poder expressar el que ara mateix sento…

Lluna plena, refulgent

en l’univers infinit.

Tot és pau, tot és silenci  

en la ingent i negra nit       

 

Va restar uns moments callat mentre un silenci, també aclaparador, envaïa la sala de comunicacions de Cap Cañaveral…