Francesc i Maria

Vull sortir fora- diu de sobte la Maria des de la cuina un cop el temps ha amainat i ha deixat de ploure.

- I què hi vols anar a fer a fora?- li pregunta en Francesc, el seu marit que, ben escarxofat al sofà, si d’alguna cosa avui no en té ganes és de fer la passejada de cada tarda.

Ja fa temps que el matrimoni, jubilats tots dos, se les tenen, un dia si i l’altre també. Petits malentesos que, desprès de molts anys de casats, ara no sols són més manifestos, sinó que s’han amplificat. Sembla que gaudeixin fent-se la guitza. Viuen en una casa a les afores del poble i les passejades al caure la tarda, si el temps acompanya, les solen fer sempre. Arriben fins a la plaça del mercat on s’asseuen en un dels bancs que ja se’l senten una mica seu i fan petar la xerrada amb uns i altres. De tornada, a vegades s’aturen a comprar a la botiga de queviures de la Lola ,que té una mica de tot. Avui però en Francesc, a part de la mandra, pensa que la Maria podria relliscar. Mai vol agafar el bastó que el metge li va recomanar.

Intenta dissuadir-la…-i si torna a ploure Maria?- Els bancs de la plaça deuen estar mullats i no podrem seure-. Sap però, que com més li digui de no sortir, més ganes tindrà la seva dona de fer-ho.

La Maria ja ha agafat el cabàs i diu que no queda ni una trista peça de fruita per sopar. I tampoc queda cap ou, rondina obrint la nevera.
-Si no vols venir, hi puc anar sola- diu malhumorada. -Sembla mentida que per quatre gotes que han caigut, et pensis que el món s’acaba.-

En Francesc sap que té la partida perduda. Sap també que no la deixarà sortir sola. Mira que n’arriba a ser de tossuda la seva dona. Resignadament s’aixeca del sofà i va ,cap el rebedor on la Maria,ja l'espera amb la porta oberta. avui com tantes altres vegades ha tornat a guanyar la Maria...