La Catedral de León, "La Pulchra Leonina"

Avesat com estava a les esglésies romàniques del seu entorn pirinenc, sòbries, de voltes arrodonides, de parets gruixudes amb poques i petites obertures, que creaven interiors poc lluminosos, recollits i en els que el silenci era tan sols trencat pel so del campanar convidant els vilatans a la pregària, sabia que quan s’aturés a León en el camí de Santiago, li sorprendria tal com li havien dit, visitar la seva catedral, la joia, deien, de la ciutat.

Quan hi va entrar, faltava poc per pondre's el sol, el va deixar aclaparat la claror tan suau i difosa que hi havia en l'interior. D’on venia tanta llum? La catedral semblava no tenir parets. Els finestrals immensos, que destacaven per la seva verticalitat i lleugeresa amb uns vitralls meravellosos, el van deixar tant bocabadat que es va asseure al bell mig de la nau per contemplar-los. Se sentia petit, però a la vegada immensament feliç. Va anar observant amb detall cadascun d’aquells vitralls que anaven explicant escenes de l’antic i del nou testament. Aquella immensitat el tenia corprès imaginant-se també, les bastides tan altes que s’havien necessitat per a la seva construcció.

Estava tan absort, que no va adonar-se que en l’altar major s’estava preparant la missa del vespre. La claror, tot i que ja més tènue, continuava il•luminant les capelles laterals de la catedral. Es va aixecar i s’hi va anar apropant. Algunes tenien petites llànties enceses. Es va aturar en la de la Verge Blanca que en tenia moltes. Sabia que era la patrona de la catedral, i com sempre que visitava una església per primera vegada, en va encendre devotament una.

Quan va tornar al centre de la nau, aquesta ja estava bastant plena de feligresos. Va dubtar si quedar-se a la celebració de les vuit. De cop, una música d’orgue que envaïa tots els racons de la catedral va fer que asseient-se en un dels bancs centrals, restés immobilitzat sentint-se transportat a una dimensió religiosa semblant a un estat d’èxtasi espiritual.

Tot i la gran diferència amb les petites esglésies que coneixia tan bé de la Vall de Boi, la pau que s’hi respirava era semblant. És possible que les persones que havien construït aquests llocs de culte al llarg dels anys, haguessin volgut que tothom que hi entrés trobés la serenitat que com a humans necessitem?, va pensar.

Després de l'ofici religiós, va recordar mentre sortia, que li havien dit que els lleonesos anomenen popularment a la seva catedral “la Pulchra Leonina” que vol dir “la bella lleonessa”. No va poder-hi estar-hi més d’acord. De fora era també tan espectacular!

L’endemà va continuar el pelegrinatge cap a Santiago. Amb caminar lleuger i el cor content.