Ingeüitat

Quan qualifiquem a una persona d’ingènua, que fa volar coloms o que s’empassa el que sigui amb gran facilitat, no considero que sigui cap elogi. En els nens, la ingenuïtat candorosa se sobreentén, però a mesura que es fan grans i cauen els mites dels Reis, del ratolí de les dents i molts altres, haurien d’entrar en el que es coneix ‘l’edat de l’ús de la raó’. Qui no coneix algú que per tal de no mullar-se davant situacions complicades fan el longuis i passats els fets et diuen, i jo què sabia, qui ho havia de dir... La seva predisposició a no veure la realitat sovint la fan servir com excusa per inhibir-se d’actuar i fer el que tocaria. Massa vegades darrere una aparent ingenuïtat s’hi amaga voler defugir responsabilitats.

Què fer quan veus a un sense sostre amb un cartell al costat que explica els seus infortunis i demana ajuda? Fas veure que no el veus accelerant fins i tot el pas? T’atures i li dones unes monedes? Li preguntes pels motius que l’han portat a aquell estat?

Davant aquest dilema que jo mateixa m’he plantejat moltes vegades, un amic que alguns el considerarien un ingenu, em va dir com actuava en casos clars de mendicitat: sense cap dubte, intento ajudar en el que puc. La seva argumentació per fer-ho així, era que preferia ser enganyat que no pas desentendre’s i deixar a l’estacada a persones vulnerables. Seria el que es coneix com un bon samarità?

Que la indigència hagi de ser resolta per persones com ell, ja es veu que no és la solució. Les situacions d’injustícia que porten a moltes persones a situacions extremes, es podrien solucionar en part, sí al capdavant de càrrecs importants de les empreses i de les administracions dels governs, hi hagués persones amb una ètica irreprotxable. Sempre he pensat, però, que més que el poder, el que realment corromp, són els diners.