Ingeüitat

Un relat de: Montserrat Agulló Batlle
Quan qualifiquem a una persona d’ingènua, que fa volar coloms o que s’empassa el que sigui amb gran facilitat, no considero que sigui cap elogi. En els nens, la ingenuïtat candorosa se sobreentén, però a mesura que es fan grans i cauen els mites dels Reis, del ratolí de les dents i molts altres, haurien d’entrar en el que es coneix ‘l’edat de l’ús de la raó’. Qui no coneix algú que per tal de no mullar-se davant situacions complicades fan el longuis i passats els fets et diuen, i jo què sabia, qui ho havia de dir... La seva predisposició a no veure la realitat sovint la fan servir com excusa per inhibir-se d’actuar i fer el que tocaria. Massa vegades darrere una aparent ingenuïtat s’hi amaga voler defugir responsabilitats.

Què fer quan veus a un sense sostre amb un cartell al costat que explica els seus infortunis i demana ajuda? Fas veure que no el veus accelerant fins i tot el pas? T’atures i li dones unes monedes? Li preguntes pels motius que l’han portat a aquell estat?

Davant aquest dilema que jo mateixa m’he plantejat moltes vegades, un amic que alguns el considerarien un ingenu, em va dir com actuava en casos clars de mendicitat: sense cap dubte, intento ajudar en el que puc. La seva argumentació per fer-ho així, era que preferia ser enganyat que no pas desentendre’s i deixar a l’estacada a persones vulnerables. Seria el que es coneix com un bon samarità?

Que la indigència hagi de ser resolta per persones com ell, ja es veu que no és la solució. Les situacions d’injustícia que porten a moltes persones a situacions extremes, es podrien solucionar en part, sí al capdavant de càrrecs importants de les empreses i de les administracions dels governs, hi hagués persones amb una ètica irreprotxable. Sempre he pensat, però, que més que el poder, el que realment corromp, són els diners.

Comentaris

  • Acció[Ofensiu]
    Aleix Ferrater | 05-09-2025 | Valoració: 10

    M’agrada la gent que escriu sobre temes delicats. I aquest n’és un de molt delicat. Tots ens hem trobat situacions com les que descriu‘s i costa decidir-se. La llàstima és que aquestes situacions van cada cop a més. Una abraçada.
    Aleix

  • Molt ben exposat[Ofensiu]
    Ginebreda | 05-09-2025

    Estic totalment d'acord amb el company Xavier Valeri i les dues menes d'ingenuÏtat.
    Molt ben exposat i argumentat. Un gran relat.

  • Solucions?[Ofensiu]
    aleshores | 04-09-2025

    Ja es veu que aquestes situacions d’indigencia no es poden solucionar dins del marc social existent. La història demostra que la “bona fé” no es suficient. Una societat competitiva deixa fora irremeiablement els no competitius. si ens aturem a ajudar, nosaltres mateixos deixarem de ser-ne de competitius. Inevitablement aquest “espabila’t” que sentim dir des de ben petits ve a dir: no miris als costats, sinó endavant, i, side cas, cuida-te’n dels teus germans (no sé si dels nebots, també)

    Es més, quan era un nen hi havia un joc(?) paradigmàtic: posats en filera, podies fer una bufa cap un dels costats i el següent (el bufetejat) successivament al que continuava. El darrer només rebia i el primer no rebia cap bufa.

  • Valors[Ofensiu]
    Maculan | 04-09-2025 | Valoració: 10

    M'ha semblat una argumentació molt ben feta. Has posat en negre sobre blanc, l'existència d'una candidesa natural i una altra de supervivència.

l´Autor

Foto de perfil de Montserrat Agulló Batlle

Montserrat Agulló Batlle

73 Relats

239 Comentaris

22851 Lectures

Valoració de l'autor: 9.97

Biografia:
Montserrat Agulló Batlle. Barcelona,1946


He conegut Relats en Català gràcies a la meva filla gran que, sabent la meva afició a escriure, em va animar a apuntar-m'hi.

Vaig néixer a la postguerra i recordo que a l’escola, on l'ensenyament era malauradament tot en castellà, ja m’agradava fer ‘redacciones’, algunes d’elles bastant fantasioses, segons les monges.

A la família sempre hem apreciat molt els poemes de la meva mare Mª Dolors Batlle (1910-2000). Els que va escriure de jove durant els temps convulsos de la guerra civil, transmeten amb molta força el que va representar per ella i per tants l’horror d’aquells anys. A vegades, pensant amb ella, he intentat escriure poesia, però sempre ho he trobat extremadament difícil. La narrativa és el gènere en el que em trobo més bé.

A part de relats curts he escrit dues memòries, en una explico les vivències dels dos anys en que vaig fer d’au-pair a Londres i en l’altre el dia a dia d'una joguineria de Cardedeu (El Gat Corneli).

Des de fa més de 30 anys visc a Cardedeu. Tinc quatre fills i sis nets, a qui de vegades dedico alguns dels meus escrits.

Compartir els meus relats em fa il·lusió i és alhora un repte per mi. Espero viure aquesta nova etapa com una mostra més de la meva estima per l’escriptura.