Esperant el tren de les 10.20h

La Laura mira el rellotge amb certa inquietud. Passarà el tren de les 10.20h? Quan pels altaveus s’anuncia que aquest està entrant a l’estació, ella caminant per l’andana va fins on s’atura al vagó que té un graó-plataforma perquè hi puguin pujar amb facilitat les bicicletes i persones amb mobilitat reduïda. Però perquè ho fa, si ella no va en bicicleta? Imagino que com que les bicicletes ocupen un espai rellevant a l’entrada, deu ser més fàcil trobar seients lliures pel voltant a aquella hora del matí.

Des de fa uns dies ha observat que un parell d’estacions més enllà de la seva, un noi, un punt malgirbat, puja amb la bicicleta i que després de posar-la amb molta cura, sempre al mateix lloc, es queda dret mirant abstret per la finestra. Ella asseguda una mica més lluny l’observa fins que unes estacions més endavant el noi baixa del tren i s’allunya amb la bicicleta. On deu anar? Què deu fer? És curiós que mai hagin coincidit de tornada.

La Laura treu de la motxilla un llibre i fa veure que llegeix. No es pot concentrar. Imaginativa de mena, s’ha fet un munt d'històries al voltant d’aquell noi de la bicicleta. Fins i tot pensa baixar un dia a la mateixa estació que ell, per esbrinar on va. Per com va vestit no li sembla que sigui un esportista de mena. La bicicleta tampoc sembla d’última generació. Un tàndem que a la Laura la té fascinada.

Va arribar el matí, sobretot avui dia en què tantes persones no s’adonen ni a qui tenen al seu voltant, que la mirada d’ella i la d’ell es van trobar. Ell la va mirar amb sorpresa amb un mig somriure i ella imaginant-se ruboritzada fins al moll de l’os va fer veure que li havia caigut el llibre a terra... bé, potser només li havia semblat que el noi li havia somrigut...

Si les casualitats existeixen, aquesta va fer que un matí que el tren anava molt ple, la Laura que sempre mirava d'asseure's a una certa distància del noi, ho va haver de fer molt a prop de la porta i quan aquest va pujar pràcticament estaven de costat. La Laura en veure’l va treure el llibre de la bossa, però amb els nervis, aquest li va caure aquest cop si, completament a terra. No hi va ser a temps a recollir-lo. El noi amb la bicicleta encara a la mà, es va ajupir i tot donant-li li va dir somrient:

Em fa gràcia veure’t sempre tan engrescada llegint...

-Gràcies, va dir tímidament la Laura.

-Es nota que avui el tren que solem agafar no ha passat, mira com anem d’atapeïts… quasi no he pogut encabir la bicicleta...

La Laura només li va venir al cap de dir: -sí, ja se sap que Rodalies és un desgavell… Hauria volgut dir tantes coses… El vagó, però estava tant ple que era difícil qualsevol altre tipus de conversa… Quan el noi es preparava per baixar, la Laura va preguntar-li:
-Com et dius?
-Eloi...
- Jo soc la Laura… .

En els dies següents la Laura es va assabentar que l'Eloi era músic i que cada matí anava a donar classes a una escola pública de Sant Andreu. A les tardes anava a l’escola municipal de música de Barcelona a preparar-se per tercer curs de piano
.
- Ara entenc que no portis l’instrument a sobre- va riure la Laura tot mirant-li les mans que eren petites però amb uns dits prims i ben formats.
-Ves per ón va dir la Laura -Jo també dono classes, però d’escriptura a l'Ateneu, i a les tardes m’he apuntat a un curs de novel•la negre. En veure que Eloi se la mirava sorprès, va continuar dient que la seva escriptora favorita des de ben jove era l’Agatha Christie, en què sense que en els seus llibres hi hagués gaire sang i fetge, les trames t’atrapaven des de la primera pàgina. -Ja et dic jo que és difícil escriure com ella ho sabia fer, en què mai t’assabentaves de qui era assassí fins a l'última pàgina...

Després d’uns moments de silenci, la Laura va preguntar:

-I com és que a les tardes mai agafem el mateix tren?

-Jo, va dir Eloi, intento evitar les hores punta en què la gent et mira malament si et veuen pujar la bicicleta. A vegades, sobretot quan fa bon temps, faig un bon tros de tornada amb bicicleta. Així em mantinc en forma. El piano diguem que no és una activitat gaire esportiva...
-Si, jo hauria de fer el mateix, va dir la Laura.- Escriure tampoc ajuda a mantenir-se en forma...

Aquelles estones de conversa ja se les esperaven cada dia. Els caps de setmana segur que les devien enyorar. Un divendres quan ja faltava poc perquè l’Eloi baixés, aquest tot i dubtar uns instants, va preguntar a la Laura:

Què et sembla si demà ens trobem i fem una excursió amb bicicleta?
Abans que la Laura pogués dir res va continuar...

-A prop d’on jo pujo, hi ha una bassa dels ànecs preciosa, hi podríem anar plegats...

-Estem una mica rovellats la bicicleta i jo, li va respondre la Laura, però ja miraré de posar-nos a to... N'he sentit parlar de la bassa dels ànecs tot i que no hi he estat mai... Com quedem?

-Et truco aquesta nit, va dir Eloi. I després de donar-se els telèfons, es van acomiadar fins l’endemà...