la victòria dels vençuts

Un relat de: neret

Les torxes es reflecteixen en les armadures, arrencant-los-hi lluentors estranyes i borroses. Les espases en canvi, amb els seus moviments ràpids i bruscs, converteixen els reflexos de les torxes en una mena de llampecs somorts i apagats. Són les úniques llums que habiten la cambra, les úniques que il.luminen el seu darrer duel.

Els dos cavallers es mouen en cercles, brandant les espases, brutes de pols, de sang i de guerra. Per tota la sala jauen, morts o moribunds, la resta dels assaltants i els quatre o cinc guerrers lleials que han ajudat el príncep a repel.lir l'atac. Com a les històries de cavalleries que li explicava en Berenguer, el seu majordom, el que li va fer de pare, d'avi, de mestre i de confessor. Només queden els dos capitans, els caps dels dos exèrcits, per dilucidar, en un duel just i noble, qui ha de ser el vencedor de la contesa. Tal com explicaven els antics llibres de cavalleries, que pintaven un món just i noble, com el que només existeix als llibres.

I el príncep branda l'espasa cansada i mira al seu rival buscant-hi un adversari a qui derrotar. Però ja no hi veu els ulls plens de ràbia de fa una estona, quan ha irromput a la cambra amb el seu escamot. Hi veu uns ulls resignats, com si el desenllaç d'aquell combat ja no anés amb ells. Vol veure en aquesta resignació un alè de derrota i, enardit, aixeca l'espasa a punt per descarregar-la contra el coll del seu adversari. Però en Maiol, el seu rival, entoma el cop amb fermesa, i inicia el contraatac, un altre cop. I el príncep rep l'atac amb sorpresa i amb una profunda tristesa. Trist perquè ja no entén aquella lluita, perquè de sobte veu que ja no té ganes de guanyar.

És un pensament fugaç, com un d'aquells llampecs que arranquen les torxes de les seves espases, però a ell se li manifesta amb absoluta claredat. Les espases continuen entretopant, els cavallers reprenen la seva dansa macabra, marcada per una absurda igualtat. El ball els porta, ara cap al terreny d'en Lisard, el príncep, ara cap als dominis d'en Maiol, sense que cap dels dos en tregui cap mena d'avantatge. Ressegueixen la cambra, buscant potser algun racó on fer-se forts. Es miren als ulls, buscant un defalliment, una esperança. Però en Lisard només troba aquella absurda resignació als ulls del seu rival.

La brega decau, poc a poc, com la robinada que ja s'ha endut el pont i ara es refrena. Una mena de treva no escrita es declara entre els dos cavallers mentre tracten de revifar les seves migrades energies. I amb la calma, la guspira del desànim torna a prendre en el príncep. Aquell estrany pensament, aquella renúncia a la victòria se li fa present. Es mira el seu rival, i hi veu, encara que el casc l'amagui, el rostre bell d'en Maiol. El veu tal com el veuen els seus súbdits. Hi veu, tal com ells, un salvador, algú que els ha convençut per lluitar al seu costat. Hi veu també un envejós i un mentider, tal com a ell li han dibuixat sempre els seus consellers. I hi veu resignació, altre cop. Potser perquè com ell, sap que el temps juga a favor del príncep. Perquè també sap que un cop avortat l'assalt, és qüestió de temps que els soldats del castell s'adonin del que està passant i arribin a la cambra on ells estan lluitant. I quan arribin, no hi haurà pietat pels rebels. Per això s'ho mira resignat en Maiol, convençut que la seva lluita està condemnada a la derrota. Però a l'hora, sap que, encara que aquesta batalla estigui perduda des de fa estona, la seva lluita està destinada a perdurar victoriosa en la memòria del seu poble, encara que ell no pugui gaudir d'aquest reconeixement.

Aquesta veritat cou al Lisard, més que qualsevol ferida. Ell està orgullós de l'estima que li tenien els seus súbdits, i ara veu que aquest jove li ha arrabassat. I veu que no mereix morir, que ni el creu l'heroi llegendari que cantaran d'amagat els trobadors després d'aquesta batalla, ni és el traïdor corrupte que li pintaven els seus consellers. I veu per fi perquè no té ganes de lluitar ni de vèncer, perquè endevina el seu futur. I en el seu futur ell serà derrotat per l'enemic més poderós, la memòria. Ningú no recordarà les guerres vençudes contra els enemics del seu país, les que el van dur a governar aquella extensa regió amb l'estima dels seus ciutadans. Tothom recordarà el príncep Lisard com aquell que va fer matar el bon cavaller Maiol.

I per un moment, acarona la idea de llençar l'arma i canviar la història, i intentar aconseguir l'única victòria possible, l'abraçada del seu rival. Però veu aquella resignació en la mirada d'en Maiol, condemnat a una derrota victoriosa, i maleeix aquella lluita absurda, en la qual vencedor i derrotat no els decidiran les espases, si no la memòria, que tot ho sap i tot ho oblida. I se sent com una titella, d'una història que no és la seva, i aixeca el braç, com si el tibés el fil invisible d'un titellaire capriciós. I llença un altre atac, contra en Maiol de mirada resignada, que para el cop, movent els braços al ritme que li marca el titellaire. I continuen la lluita, empesos per un destí que els arrossega, a una batalla absurda, on el vencedor va perdre molt abans de donar el primer cop.

Comentaris

  • molt bé [Ofensiu]
    moher | 17-11-2005

    Acabo d'arribar de pràctiques de cotxe noi...fins les 11.15!! aixo de conduir de nit és diferent, té el seu encant...

    Molt i molt bé jordi. Amb el pretext d'aquest duel planteges coses ben diferents, com ara la força d'un suposat destí, la memòria, ...

    És una història plena de contrastos i amb idees molt ben trobades. El redactat continua sent bo.

    I l'última frase és una gran manera de rematar-la.

    et segueixo llegint....pròxima parada: la vella Lola

  • Lluites[Ofensiu]
    Xinxeta | 15-10-2005

    M'ha encantat! Per una banda la imatge dels cavallers, amb les espases i els llums de les antorxes però també pel que interpreto que és una metàfora: poden ser moltes altres lluites, també absurdes. Ara que és trist que els cavallers hagin de continuar, com uns autòmats, el seu combat.

    M'ha vingut de gust llegir aquest relat, ja sé que encara en tinc de pendents, però m'ha semblat molt ben escrit i diferent de la línia que normalment et caracteritza.

    Fins aviat!

  • M'ha fascinat aquest relat![Ofensiu]
    Maragda | 20-06-2005 | Valoració: 10

    No només per què sempre he tingut debilitat per les històries medievals i de cavallers, si no per l'originalitat de la trama.
    Com si es tractés d'una paràbola de les que els antics es servien per a il.lustrar el que volien explicar fent-ho més entretingut, ens has il.lustrat l'absurditat que suposa de vegades una lluita quan el que s'hi juga és l'orgull. I el fet de sortir vencedor, en aquest cas, no donarà cap motiu per vanagloriar-se, ans al contrari, la glòria esdevindrà una llosa. I en canvi, pel vençut, tot i la mort, hi haurà l'autèntica victòria, i no tan sols als ulls del poble si no també als ulls del qui l'ha atuït. Mira no sé per què però, sense assemblar-s'hi, m'ha vingut al pensament, en llegir-te, la trista història d'en Cap d'Estopa, la coneixes? Una història real de cap a peus dels nostres comtes bessons Berenguer Ramon i Ramon Berenguer...
    En fi Neret, molt bon relat! Felicitats!

  • Un duel on el vencedor és l'autor...[Ofensiu]
    pivotatomic | 18-06-2005

    Un relat tan ben escrit com la majoria dels teus, en el que jugues amb encert amb els conceptes de victòria i derrota.

    M'agrada, especialment, que no se sàpiga el resultat del duel i destaco també la frase que et serveix com a colofó de la història.

    Bona feina, continuaré llegint-te!

  • MOLT BO![Ofensiu]
    AVERROIS | 18-06-2005 | Valoració: 10

    Molt ben explicat, m'ha sabut a poc. Una abraçada

  • Vinc recomanada.[Ofensiu]
    Llibre | 17-06-2005

    Ostres, neret!

    M'ha agradat, aquest relat. I molt!

    Fa tot just dos minutets t'he comentat, en un missatge al fòrum, que ens trobaríem aviat perquè m'havien recomanat un relat teu: el darrer. Bé: en aquest cas no seguiré la màxima de es diu la culpa però no el culpable. Més aviat seguiré la màxima de al Cèsar el que és del Cèsar. I en base a aquesta darrera frase, et diré que l'Alícia Gataxica és qui m'ha recomanat que et llegís l'última publicació.

    I anava ben encertada, la noia!

    M'ho he passat molt bé. Només em sap greu que no disposo de temps per fer un comentari sucós, dels que a mi m'agraden quan em trobo amb un relat ple. I el teu, per a mi, és un relat ple.

    Ple de què?

    Una mica de tot i res en concret.

    Potser per començar et diré que el ritme està ben portat, i que l'escenografia la trobo treballada.

    Però el que m'ha cridat més l'atenció ha estat la història en si, amb tots els matisos i segones lectures que hi porta implícites.

    Tenim la lluita de dos cavallers. Un esdeveniment molt vist, avui en dia, ja sigui a través del cinema o de les lectures. Però és que tu has provat de penetrar en la ment d'un d'ells, i t'has plantejat els alts i baixos que pot viure una ment quan es troba en una situació clímax com aquesta.

    Hi trobem la necessitat de llegir les reaccions de l'altre, l'intent de preveure-li els pensaments... però més enllà del contrincant, encara ens exposes un altre temàtica: el significat global de la lluita.

    Perquè no són ells dos, sols, els qui estan lluitant. Darrera de cadascun d'ells hi ha tot el seu bagatge social. Allò que defensen. Allò que ansien.

    I el príncep s'adona de la dicotomia amb què se li ha presentat el seu contrincant. Els consellers li deien que era un personatge envejós i un mentider, i en canvi, els súbdits que s'han revoltat el valoraven com un salvador, algú que els ha convençut per lluitar al seu costat.

    Aleshores somieja, i intenta comprendre el futur que l'espera. I aquí, neret, permet que et feliciti, perquè has creat una frase que trobo crucial per a la història que expliques: I en el seu futur ell serà derrotat per l'enemic més poderós, la memòria.

    Molt bo: la memòria.

    Potser també ho trobo molt bo perquè, ho confesso, has tocat un dels meus temes preferits.

    No sé. Podria destriar encara més subtemes interessants que encetes i planteges, però dels quals no dones una última i definitiva solució perquè, suposo, el joc és aquest: mirar els ulls de l'enemic i adonar-te de les pors i de les il·lusions, però sense arribar a patir-les o gaudir-les, sinó que només es pot continuar lluitant: I continuen la lluita, empesos per un destí que els arrossega, a una batalla absurda, on el vencedor va perdre molt abans de donar el primer cop.

    Repeteixo: el vencedor va perdre molt abans de donar el primer cop. Quin joc de contrastos!

    Bé... he dit que no tenia temps, i era ben veritat. Però no he estat capaç de contenir la meva habitual xerrera. No ha resultat, al final, una anàlisi exhaustiva, però sí llarga.

    De veritat que m'ho he passat molt bé, llegint-te.

    Fins la propera!

    LLIBRE

  • Magnífic[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 17-06-2005 | Valoració: 9

    Com vaig prometre continuo el teu coment. No vaig poder comentar tots els teus relats en el seu moment perrquè treballava moltes hores, però ara estic més lliure i he vist un relat nou així que començo per aquest.

    M'agraden les històries de cavallers, i sempre m'he preguntat perquè de tantes lluites, sovint infructuoses, que mai sabem on acaben. El teu relat no dona respostes però fa moltes preguntes sobre el que es la victoria, i el que es la mort i com hi ha poc a guanyar, quan la mort es el resultat.

    Està relatat amb un to suau i al hora contundent que marca el combat amb agilitat i al hore es pren el seu temps en el pensament dels protagonistes. M'agradat.

    Sento que t'hagi decebut el coment i faré el que podré per seguir comentant.

  • la victòria i la història[Ofensiu]
    qwark | 16-06-2005

    No acostumo a llegir sovint històries de cavallers, però suposo que sent l'any del Quixot, ja tocaria.

    Té un cert encant això de la victòria del derrotat, el romanticisme de la mort heroica per una causa perduda. Inclús m'ha fet reflexionar perquè, no haviem quedat que la història l'escriuen els guanyadors?

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: