la victòria dels vençuts

Acabo d'arribar de pràctiques de cotxe noi...fins les 11.15!! aixo de conduir de nit és diferent, té el seu encant...

Molt i molt bé jordi. Amb el pretext d'aquest duel planteges coses ben diferents, com ara la força d'un suposat destí, la memòria, ...

És una història plena de contrastos i amb idees molt ben trobades. El redactat continua sent bo.

I l'última frase és una gran manera de rematar-la.

et segueixo llegint....pròxima parada: la vella Lola

M'ha encantat! Per una banda la imatge dels cavallers, amb les espases i els llums de les antorxes però també pel que interpreto que és una metàfora: poden ser moltes altres lluites, també absurdes. Ara que és trist que els cavallers hagin de continuar, com uns autòmats, el seu combat.

M'ha vingut de gust llegir aquest relat, ja sé que encara en tinc de pendents, però m'ha semblat molt ben escrit i diferent de la línia que normalment et caracteritza.

Fins aviat!

No només per què sempre he tingut debilitat per les històries medievals i de cavallers, si no per l'originalitat de la trama.
Com si es tractés d'una paràbola de les que els antics es servien per a il.lustrar el que volien explicar fent-ho més entretingut, ens has il.lustrat l'absurditat que suposa de vegades una lluita quan el que s'hi juga és l'orgull. I el fet de sortir vencedor, en aquest cas, no donarà cap motiu per vanagloriar-se, ans al contrari, la glòria esdevindrà una llosa. I en canvi, pel vençut, tot i la mort, hi haurà l'autèntica victòria, i no tan sols als ulls del poble si no també als ulls del qui l'ha atuït. Mira no sé per què però, sense assemblar-s'hi, m'ha vingut al pensament, en llegir-te, la trista història d'en Cap d'Estopa, la coneixes? Una història real de cap a peus dels nostres comtes bessons Berenguer Ramon i Ramon Berenguer...
En fi Neret, molt bon relat! Felicitats!

Un relat tan ben escrit com la majoria dels teus, en el que jugues amb encert amb els conceptes de victòria i derrota.

M'agrada, especialment, que no se sàpiga el resultat del duel i destaco també la frase que et serveix com a colofó de la història.

Bona feina, continuaré llegint-te!

Molt ben explicat, m'ha sabut a poc. Una abraçada

Ostres, neret!

M'ha agradat, aquest relat. I molt!

Fa tot just dos minutets t'he comentat, en un missatge al fòrum, que ens trobaríem aviat perquè m'havien recomanat un relat teu: el darrer. Bé: en aquest cas no seguiré la màxima de es diu la culpa però no el culpable. Més aviat seguiré la màxima de al Cèsar el que és del Cèsar. I en base a aquesta darrera frase, et diré que l'Alícia Gataxica és qui m'ha recomanat que et llegís l'última publicació.

I anava ben encertada, la noia!

M'ho he passat molt bé. Només em sap greu que no disposo de temps per fer un comentari sucós, dels que a mi m'agraden quan em trobo amb un relat ple. I el teu, per a mi, és un relat ple.

Ple de què?

Una mica de tot i res en concret.

Potser per començar et diré que el ritme està ben portat, i que l'escenografia la trobo treballada.

Però el que m'ha cridat més l'atenció ha estat la història en si, amb tots els matisos i segones lectures que hi porta implícites.

Tenim la lluita de dos cavallers. Un esdeveniment molt vist, avui en dia, ja sigui a través del cinema o de les lectures. Però és que tu has provat de penetrar en la ment d'un d'ells, i t'has plantejat els alts i baixos que pot viure una ment quan es troba en una situació clímax com aquesta.

Hi trobem la necessitat de llegir les reaccions de l'altre, l'intent de preveure-li els pensaments... però més enllà del contrincant, encara ens exposes un altre temàtica: el significat global de la lluita.

Perquè no són ells dos, sols, els qui estan lluitant. Darrera de cadascun d'ells hi ha tot el seu bagatge social. Allò que defensen. Allò que ansien.

I el príncep s'adona de la dicotomia amb què se li ha presentat el seu contrincant. Els consellers li deien que era un personatge envejós i un mentider, i en canvi, els súbdits que s'han revoltat el valoraven com un salvador, algú que els ha convençut per lluitar al seu costat.

Aleshores somieja, i intenta comprendre el futur que l'espera. I aquí, neret, permet que et feliciti, perquè has creat una frase que trobo crucial per a la història que expliques: I en el seu futur ell serà derrotat per l'enemic més poderós, la memòria.

Molt bo: la memòria.

Potser també ho trobo molt bo perquè, ho confesso, has tocat un dels meus temes preferits.

No sé. Podria destriar encara més subtemes interessants que encetes i planteges, però dels quals no dones una última i definitiva solució perquè, suposo, el joc és aquest: mirar els ulls de l'enemic i adonar-te de les pors i de les il·lusions, però sense arribar a patir-les o gaudir-les, sinó que només es pot continuar lluitant: I continuen la lluita, empesos per un destí que els arrossega, a una batalla absurda, on el vencedor va perdre molt abans de donar el primer cop.

Repeteixo: el vencedor va perdre molt abans de donar el primer cop. Quin joc de contrastos!

Bé... he dit que no tenia temps, i era ben veritat. Però no he estat capaç de contenir la meva habitual xerrera. No ha resultat, al final, una anàlisi exhaustiva, però sí llarga.

De veritat que m'ho he passat molt bé, llegint-te.

Fins la propera!

LLIBRE

Com vaig prometre continuo el teu coment. No vaig poder comentar tots els teus relats en el seu moment perrquè treballava moltes hores, però ara estic més lliure i he vist un relat nou així que començo per aquest.

M'agraden les històries de cavallers, i sempre m'he preguntat perquè de tantes lluites, sovint infructuoses, que mai sabem on acaben. El teu relat no dona respostes però fa moltes preguntes sobre el que es la victoria, i el que es la mort i com hi ha poc a guanyar, quan la mort es el resultat.

Està relatat amb un to suau i al hora contundent que marca el combat amb agilitat i al hore es pren el seu temps en el pensament dels protagonistes. M'agradat.

Sento que t'hagi decebut el coment i faré el que podré per seguir comentant.

No acostumo a llegir sovint històries de cavallers, però suposo que sent l'any del Quixot, ja tocaria.

Té un cert encant això de la victòria del derrotat, el romanticisme de la mort heroica per una causa perduda. Inclús m'ha fet reflexionar perquè, no haviem quedat que la història l'escriuen els guanyadors?