LA PROMESA

LA PROMESA

Una promesa que es fa a una persona que agonitza, és un compromís sagrat. No sé si ho heu sentit a dir mai. Jo sí, i així ho vaig entendre quan ma mare al llit de mort, em va donar un sobre tancat i em va fer prometre que no l’obriria fins que no hagués après a llegir i a escriure amb fluïdesa.
Fill de pares analfabets, no havia trobat mai la necessitat de saber-ne. No em calia per a l’ofici de firaire. El pare em feia costat malgrat l’opinió silenciada de ma mare. Comptar monedes sí que en sabia, i amb això, ja n’hi havia prou.
Però, una promesa és una promesa, i un cop orfe, vaig decidir aprendre’n en una escola d’adults.
A poc a poc, he anat descobrint els secrets de l’escriptura i de la lectura.
El sobre ha estat durant vint anys damunt la tauleta de nit. A hores d’ara, encara no l’he obert. Si em pregunteu per què no ho he fet, no us ho sabria dir. Per una banda, no estava mai segur de saber-ne prou per a acontentar ma mare. Per una altra banda, en feia por llegir el missatge que m’havia deixat.
El món de l’escriptura m’ha anat conquerint. He escrit uns quants microrelats en una adreça d’internet anomenada, Relats en Català, i més tard, quatre novel·les. Tot i això, el sobre continua ben tancat.
Avui plou i, de cop i volta, un raig de sol m’ha encegat per un segon. He rebut un senyal del cel. Faig el cor fort. Estic ben decidit. Quan arribo a casa, amb l’ajut d’un obrecartes i amb molt de compte, obro el sobre esgrogueït.
Desplego el paper davant meu. No us ho creureu! El miro per davant i també pel darrere. No hi trobo res escrit. És un paper en blanc! L’observo amb molta atenció a contrallum. Sí, potser sí. Hi ha alguna cosa. No són lletres. El pas del temps l’ha descolorit. Ara ho veig més clar. Una llàgrima se m’escapa galta avall. La mare era única! No en tinc cap dubte! Hi ha estampada la silueta d’uns llavis, uns llavis que em somriuen i que m’envien un bes.
Com diu la cançó de bressol: Petons d’una mare, el més gran del món!