El convidat

El convidat

Ja ho veus, noi! M’agradaria dir-te que m’alegro de parlar amb tu, però no seria del tot sincer.

Recordo la conversa que vam tenir quan, farà ara uns sis mesos, et vaig trucar desesperat per convidar-te al dinar de festa major: “Agustí, enguany amb l’arribada al món de la petita, passem de ser dotze a tretze comensals. Necessito que vinguis i evitis aquesta dissort”.
La teva veu corroborava les teves objeccions; acabaves de tornar d’un viatge, i a més, estaves força empiocat. “Vine si us plau, és qüestió de vida o mort! A aquest número sempre l’acompanya la mala sort. Fes-ho per mi!”. La meva insistència et va convèncer.

I vas venir, sí, mig marejat, però amb ganes de complaure’m. Sempre has estat un bon amic, i mai no t’ho agrairé prou.
Et vaig fer seure a l’altra punta de la taula, a prop dels pares. Ells eren molt més receptius que jo a les històries i a les anècdotes que explicaves d’aquell país oriental. El dinar va transcórrer amb l’ensopida normalitat de cada any. No recordo pas cap incident. La sobretaula, amb el cafè i els licors, va ser més animada, i jo estava molt cofoi de la meva finta driblant el destí.

Pots queixar-te del fred, però segur que sabràs valorar la tranquil·litat d’aquest lloc sense cap soroll que et destorbi! Fins i tot a un cul inquiet com tu li convé un període de repòs.
Això sí, no he vingut aquí expressament per tu. Avui no. Estic aquí pels meus pares. Tots dos han mort d’aquest maleït virus que ens vas dur com a present el dia del dinar. Ara ells reposen a l’altre costat del cementiri.
En tot cas, m’agrada ser positiu. Fa un dia assolellat que fa revifar les ganes de viure. Aquest any no caldrà que convidi ningú. A la taula serem onze. El número tretze s’haurà d’esperar a una nova oportunitat per encalçar-me i fer-me cap mal.