L'armari fosc

El primer cop que la Neus va trencar el mirall de l’armari fosc, va ser arran d’un acte visceral i imprevisible. Feia molt temps que el vidre esmerilat li retornava una imatge deformada de la cara i una silueta totalment desproporcionada. Un dia sí l’altre també, quan s’hi mirava, sentia una pressió al pit, un mareig i un fort desassossec. La gota que va fer vessar el vas, va ser percebre com el seu reflex es burlava d’ella. No va poder contenir-se més. Es va descalçar i, amb l’afilat taló d’agulla de la sabata, va trencar el vidre.
Tan bon punt el Ton va veure els vidres a terra, es va entristir i la va renyar. Neus, per l’amor de Déu, tu saps que aquest moble és el record més preuat que tinc de la meva estimada mare!
El segon cop va passar quan el Ton feia dies que l’havia fet restaurar, canviant el mirall i decapant la pintura negra. A soles, la Neus va sentir una veu enrogallada que reia, mentre la seva imatge es movia deformava com en una pel·lícula dessincronitzada.
El Ton es va enfadar molt. Ho has fet expressament! Mai t’havia agradat la meva mare, i per això has trencat el mirall. La teva acció ens durà mala sort. Ton, no vull veure mai més aquest armari. Neus, tants cops com el trenquis, jo el faré reparar.
El tercer cop que es va trencar, la Neus era ben lluny. Feia setmanes que s’havien separat i refeia la seva vida en un pis petit on se sentia segura i feliç. Va ser el Ton qui el va trencar. No va suportar veure i sentir la seva mare, com des del darrere el mirall, li deia: Ets un inútil. Un desgraciat com el teu pare, que mai va saber com fer-me feliç, de la mateixa manera que tu no ho has sabut fer amb la Neus, ni ho sabràs fer mai amb cap dona. Els testos s’assemblen a les olles.
No hi va haver un quart cop. Quan va arribar la revetlla de sant Joan, l’armari va cremar dins la foguera.
Es va sentir un udol esgarrifós mentre crepitaven les flames i s’alçava cap al cel una fumera pudent negra, i set nens ballaven i cantaven al seu voltant.