L'ÚNICA OPCIÓ

Després de molts mesos resseguint les passes del desaparegut explorador Esteve de Mendoza, el conqueridor Pedro de Garoina i el frare Bartomeu de Sosa, van trobar un pas amagat darrere un colossal salt d’aigua. De sobte, una vall espectacular es va obrir als seus ulls. Van baixar per un corriol, i es van trobar al bell mig d’un poblat, habitat per uns homes que anaven nus i que els van rebre amb gran alegria. Van poder comprovar que eren molt pacífics i feliços. Amb gestos i senyals, els van oferir seure en el millor lloc d’una llarga taula i els van atansar uns bols plens d’un guisat acompanyat d’un tros de pa grogós.
D’entre els nadius del poblat, no van saber esbrinar qui d’ells n’era el cabdill. No es veia cap jerarquia, ni cap diferència de tracte segons el seu sexe. Menjaven, cantaven i reien. L’única persona que destacava era un home gran, més alt que la resta, amb el cap afaitat i tot el cos pintat de vermell. En un primer moment van témer que no fos un bruixot, tanmateix, de seguida van observar que el seu rol era el de jugar i fer riure als nens.
L’endemà, després d’haver passat la nit amb dues de les noies més maques, el conqueridor li confessava al frare que veia en aquest poblat, el paradís. El frare Bartomeu no hi estava d’acord: “Les ànimes d’aquestes persones sense cap pudor, no saben què és el pecat i no tenen gens de por de Déu. Estan condemnades. Per força, haurem de tornar amb més homes per evangelitzar-los i sotmetre’ls a la voluntat de Déu”.
A l’hora de dinar seuen de nou tots a taula. Avui el guisat desperta més entusiasme entre els comensals. Esteve de Mendoza, darrere la cara pintada de vermell, pensa que era l’única opció. Aquest paradís s’ha de preservar caigui qui caigui. Això sí, no ha volgut que ni les mans lascives, ni el sexe impur dels seus compatriotes formessin part del guisat. Aquests membres i els caps sense ànima mereixien ser enterrats en la fossa de les deixalles, juntament amb el record de l’infame descobriment.