HO SÉ!

HO SÉ!

La Mireia seu davant el Marcel, el cap d’estudis, a la sala de tutories. Més que indignada, està sorpresa. Amb tants anys a l’ensenyament, no s’havia trobat mai amb una classe tan desastrosa.
—Mireia, potser t’hauria d’haver avisat abans. La Cèlia, la professora a qui substitueixes, està de baixa perquè ja no podia més. És un grup intractable. I el pitjor de tots ells, el Pol. No t’hi enfrontis mai! No paga la pena! És un encantador de serpents. En fa el que vol dels seus companys. El meu consell és que miris d’anar fent, sense amoïnar-t’hi gaire. No et maquis cap objectiu! Ja saps, qui dia passa, any empeny.
Abans de deixar l’escola, fa una llambregada a la pantalla i en l’apartat d’activitats veu les fotografies de la darrera festa. Reconeix el personatge de la disfressa del Pol, i una idea s’obre pas en el seu cap.
L’endemà, arriba abillada amb un vestit llarg blanc de coll alt cenyit amb un cinturó platejat, unes botes també blanques i un pentinat nou; el cabell recollit als laterals en dos monyos amb forma de dònut.
Quan entra a l’aula, després d’un silenci carregat d’estupor, es disparen els murmuris i els riures.
El Pol fa un senyal quasi imperceptible i tots callen.
La Mireia els explica que el darrer trimestre llegiran un llibre, i en treballaran diversos continguts: L’aixeca amb les dues mans, i els mostra la portada. Tots veuen el títol: El Hòbbit.
El Pol se li adreça amb veu alta:
—Aquest llibre, ja l’he llegit.
La Mireia fixa els ulls en els del Pol, i li contesta tot seguit:
—Ho sé!
No s’ha equivocat. Pel somriure que es dibuixa a la cara del Pol, sap que ha entès el joc. És la resposta de Han Solo a la declaració d’amor de la princesa Leia.
El Marcel passa pel passadís i no se’n sap avenir. Els nanos estan en silenci i atents. Com s’ho ha fet la nova professora? Cal recuperar la confiança amb els ensenyants. Potser, no està tot perdut!