La medalla

Un relat de: Atlantis


Sempre havia tingut els ulls de mirar. Ja de petitona ho observava tot com si tingués pressa per empassar-s’ho. I no és que tingués els ulls grossos no, més aviat els tenia petits i una mica enfonsats, però vius i eixerits com ningú.

S’adonava de tot el que passava només amb una llambregada sobretot sabia si el pare havia arribat perquè veia la mirada plorosa de la mare, malgrat que li fes una abraçada com sempre mentre li feia pessigolles. Però ella, no em dieu com, sabia que la seva mare estava trista. Per això se li posava un nus a la boca de l’estómac que no se li desfeia en tot el dia, ni que les tietes la duguessin a passeig i li compressin aquell gelat de nata que tant li agradava. Des d’aleshores cada cosa nova que veia se la mirava molt endins, cada vegada que s’obria al món sabia descobrir la seva part fosca i aquell nus s’anà consolidant fins a quedar-se ancorat just al centre del seu cos.

Així va ser com va esdevenir una nena trista.

Va anar fent-se gran i ella havia d’alimentar aquell nus que duia al damunt. No li costava gaire, a tot arreu trobava motius per la tristesa : que si els negrets que passaven gana, que si la mort del gosset de la veïna, que si la nina que s’havia trencat...

A mesura que creixia els motius per la tristesa canviaven: alguns eren socials com ara aquesta guerra a punt d’esclatar, o el pidolaire que es moria de fred a prop de casa, o els que es quedarien sense pis per culpa de la hipoteca i d’altres més seus: el noi que li agradava que no li feia cas, les amigues que no li parlaven, el vestit que s’havia tacat just abans de la festa...primer, i després la poca afectuositat del seu marit, la nena que tenia problemes a l’escola, el nen que era rebel..., ella que s’anava fent gran i ja no era tan maca, la mort dels pares, la malaltia de la seva millor amiga... Tots i cada un d’aquests esdeveniments eren motiu per fer més gros el seu malestar i de vegades el dolor era tan intens que s’havia de prendre un paracetamol per mitigar-lo.

Fins que un dia va dir prou. I va decidir comprar-la. L’havia vist anunciada a la tele i per la ràdio en deien meravelles. Era petita, semblava una medalla i es podia portar penjada al coll com una joia o bé penjada al cinturó per embellir-lo. No tenia cap garantia, però assegurava que alleugeria molt tots els dolors.

Només calia prémer suaument un botó que duia a la part del darrera perquè aquella màquina li mostrés una altra cara de la mateixa realitat. Si descobria una cosa trista n’hi mostrava una d’alegre. Si mirava un documental sobre Àfrica li ensenyava el somriure dels nens o els balls de les dones, si llegia notícies de gent que passava gana o que havia perdut la feina, s’aturava a veure les plataformes que s’havien format per fer front a les injustícies, si el seu marit estava seriós s’alegrava del fet que el tingués al seu costat en cada moment, si es veia les seves arrugues a la cara, les beneïa perquè eren el símbol de cada moment viscut...

El nus no se li va desfer mai del tot no, però ara se la veia més serena i sempre amb un somriure als llavis.

Avui quan l'he anat a veure al tanatori i li he fet l’últim petó m'ha semblat que em picava l’ullet. He entès que em deixava com herència la seva màquina.

I jo l’he agafat.

Perquè em fa falta.

Comentaris

  • És a dins...[Ofensiu]
    llpages | 16-10-2021 | Valoració: 10

    ... el botonet que et fa superar la tristor. Em van explicar un cas real d'un nano que es marejava quan anava en cotxe, fins que un metge de família li va posar un tros d'esparadrap al melic i li va dir que amb allò deixaria de marejar-se. I així va ser, sorprenentment. Bé, no sempre és tot tan senzill, però aquest botonet el portem tots incorporat a dins, suposadament al cervell, i sovint cal alguna acció exterior per activar-lo. Un relat rodó, se't felicita!

  • Jep Boix Frias | 16-07-2021 | Valoració: 10

    Ulls i nus s'assemblen en la sonoritat però no hi ha embolic que es resisteixi a versos d'aquest calibre. Perquè això són versos. Moltes gràcies i enhorabona

  • De talismans[Ofensiu]
    Urkc-Eduard | 04-07-2021 | Valoració: 10

    Ja me'l deixaras sispli.

    Però saps? Darrera la tristor hi ha goig i plaer.
    M'agrada la tristor. La seva génesi, com m'abraça i invaeix. Amb un petó em bressola i em dóna el missatge. La rebo cofoï i parlem, brindem, dancem....En acabat s'aixeca i l'acomiado.......

    .....Pel terra resten els bocinets d'un talismà....i d'un botonet estrallat....del que . l'homus zaping és esclau

  • Guarir tristors[Ofensiu]
    Ness | 26-06-2021

    Tant de bo existís el remei per guarir o pal·liar les tristors... El sentiment de tristor i el nus a l'estómac es transmeten a cada frase i es filtren. M'ha agradat molt aquest relat arrodonit amb un bon final.

  • L'ajuda que tots desitjaríem[Ofensiu]
    brins | 25-06-2021 | Valoració: 10

    Amb molta imaginació, has escrit un relat que ens arriba molt endins.

  • Un món d'emocions[Ofensiu]
    Homo insciens | 19-06-2021

    M'encanta el relat. El to, la cadència,  et fa entrar absolutament en aquest món d'emocions que descrius. Molt molt bonic.

  • Aquell nus...[Ofensiu]
    SrGarcia | 19-06-2021

    Parles d'un nus que és molt corrent. La majoria el desfan amorrant-se a l'ampolla d'aiguardent o consumint substàncies de dubtosa legalitat.
    Trobo molt imaginatiu això de canviar els estats d'ànim amb un simple botonet. Tot el relat és ple d'emocions, sentiments; la seva descripció potser és el millor.
    Un gran final, a tots ens caldria una màquina així que anés passant de generació en generació.

  • Les dues cares de la medalla [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 17-06-2021 | Valoració: 10


    Un relat, sorprenent. Des del principi va sorgint la història de la medalla, que polsant la medalla, la idea que tenia es girava al seu favor. De la tristesa a l'alegria i així es podia millorar el seu caràcter.
    Molt metòdic aquest relat.
    Enhorabona, Atlantis.

  • Maneres d’estar a la galàxia[Ofensiu]
    kefas | 17-06-2021


    Una de les maneres d’estar és la tristor. I diuen que és una de les més creatives. Algú coneix un poeta alegre? Els poetes tal com cal, són tristos. La tristor té arrels i l’alegria, ales. No hi ha res millor que uns bones arrels per endinsar-nos en la terra, la mare de totes les passions, tristes o alegres.

    M’agrada la idea de l’estri amb botonet. Sempre m’ha fascinat que un problema es pugui solucionar prement un botó. Especialment si és el botó del reinici total.

  • Esperança[Ofensiu]
    Solsona Bot | 17-06-2021 | Valoració: 10

    Aquest relat ens entra molt endins. Qui no ha estat algun cop trist? Però quan la tristesa entra i ja no surt, sinó que creix dia a dia, poca cosa es pot fer. Tanmateix ens queda l'esperança que algú ens ajudi, ens escolti, amb màquina o sense.

  • Gràcies[Ofensiu]
    Prou bé | 16-06-2021

    Pel teu comentari al meu relat del mar. Sempre ha significat molt per mi! Amb total cordialitat

  • Gràcies[Ofensiu]
    Prou bé | 16-06-2021

    Pel teu comentari al meu relat del mar. Sempre ha significat molt per mi! Amb total cordialitat

  • Tristesa com a eix de la vida[Ofensiu]
    Prou bé | 16-06-2021

    I això que tot, tot, té dues cares, com dius. Nomès cal saber veure-les, però per sobre de tot voler. Encara que signifiqui comprar O dur una "medalla". Sempre es necessita ajuda, no? Amb total cordialitat

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Atlantis

Atlantis

90 Relats

590 Comentaris

55307 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
From


M'agrada escriure, sobretot poesia , i compartir amb vosaltres els meus poemes.

El meu correu és fogira@hotmail.com