Juliol desfermat

Tot va començar fa quaranta anys, quan la Cristina en tenia només quinze. Aquell estiu, les amigues van anar a la piscina sense convidar-la, perquè s'havien discutit per assumptes de nois. Va ser una bajanada i al cap de dos dies ja eren amigues totes de nou. Però la Cristina no ho va oblidar. Va voler fer quelcom especial, només per a ella, una compensació pel disgust. I se'n va anar a la platja ella sola, amb el tren, d'amagat de la família i de les amigues. Era una mena de venjança i també una manera de sentir-se més forta, valenta... A la platja més aviat ho va passar malament, sola, pendent de que no li escapés el tren per tornar, però sentint-se independent, més adulta. Era el mes de juliol i, des de llavors, que la Cristina fa una cosa especial cada any, al mes de juliol, només per a ella, d'amagat de tothom.
Hi ha anys que han estat coses petites, com comprar-se un perfum car, anar al cinema o dinar una mariscada a peu de platja.
Fa cinc anys va estar-se deu hores en un balneari fent-se tots els tractaments possibles.
L'any passat va anar a passar el dia a París, d'amagat del seu home i els dos fills. No li agrada mentir, però té clar que això que passa al juliol és només per a ella. Va ser màgic estar a París al migdia i al vespre sopar amb el seu marit i els dos fills com si res, els hi havia dit que passaria el dia amb una amiga a Barcelona.
Però aquest any l'assumpte li ha marxat una mica de les mans. Després de quaranta juliols imaginant plans especials per fer només durant un dia, que ningú se n'assabenti i que a ella la marquin, ja no sabia què més fer. Fins que, mirant una pel·lícula, se li va ocórrer que ella mai havia estat amb un altre home que no fos el seu. I ho va començar a organitzar.
I aquí està, asseguda a un banc de la Plaça Catalunya a Barcelona, amb tot el sol del juliol abocat a sobre d'ella com cera desfeta. Són les onze del matí, ha quedat amb un home amb el qual s'ha escrit per internet. Li ha explicat tot, el seu costum, que només serà avui, que després mai més. I l'home, un llibreter divorciat que buscava algú amb qui passar l'estiu, s'hi ha avingut. Avui ha de ser la primera cita i l'última.
De moment, ja arriba tard, pensa la Cristina, que té més ganes de marxar corrents que de trobar-se amb ell. Discuteix al seu interior. Que si havia de ser una cosa que a ella li agradés i no ho és, que si el seu home no es mereix això, que algú la podria veure...
Però és a trenta quilòmetres del poble, el seu home no ho sabrà mai i... Potser sí que li agrada el que està fent, potser sí que l'excita això, potser sí que acabarà anant al llit amb un estrany...
Sent com un fil de suor li baixa esquena avall, resseguint la columna fins que la goma de les calcetes l'interromp. El veu a venir. Ja s'havien enviat fotos. Porta un ram de roses vermelles, quin detall. Ella s'aixeca, agafa les roses, es fan dos petons, ell també sembla una mica avergonyit. Comencen a caminar, ella ha reservat una habitació en un hotel a prop, li ha sortit per un ull de la cara ara al juliol, però passa tot l'any fent un raconet per la seva bogeria anual. Ell l'agafa de la ma, la besa fugaçment als llavis gairebé sense aturar-se i el desig comença a créixer al mateix temps que l'adrenalina i la temperatura del juliol desfermat.