Humor medieval

Ja és fosc, però la finestra no em retorna l’esguard reflectit. La diligència arriba puntual, amb els cavalls encabritats per la dificultat del trajecte. Un home atribolat en baixa i es dirigeix cap a la porta del castell.

Vaig néixer el set de juliol de l’any set-cents setanta-set i soc el fruit del matrimoni del setè fill d’un setè fill amb la setena filla d’una setena filla. Tan bon punt vaig accedir al tron vaig prohibir aquell número maleït. L’odiava. No el volia sentir més. Obligava als comptables i lletrats a fer operacions estranyes —com “cinc més dos”— per referir-s’hi.

Un dia, el bruixot de la cort em va alertar que entre els nobles hi havia un altre “sis més u” fill que, si aconseguia la xifra adequada de descendència, podria posar en risc l’estabilitat del regne. Llavors jo, que encara era jove i de la broma, vaig decidir fer venir l’individu per, entre els dos, muntar una escena que esgarrifés el populatxo.

Assajàvem una escaramussa davant del mirall gegant del rebedor. Amb una espasa ben afilada a les mans clamaria ben fort, davant de tot el poble, que no permetria que el noble procreés i faria veure que li enfonsava l’arma al pit. Amb vi negre emularíem la sang i donaríem realisme a l’escena. L’humor medieval era així de gruixut.

Durant les proves, en un moviment massa brusc, vaig donar un fort cop al mirall amb el mànec de l’espasa. L’espill va quedar clivellat com la terra erma. El bruixot, que supervisava l’actuació, va declamar, esparverat, que aquella desgràcia comportaria set anys de mala sort.

Tornar a sentir el número proscrit em va fotre de tanta mala llet que, d’una brandada, vaig decapitar aquell tros d’escòria barbuda. Mentre el cap rodolava i la sang de l’aorta em tacava la camisola de diumenge, encara va tenir temps de maleir-me per tota l’eternitat: desgraciat seràs, ratapinyada, t’alimentaràs de sang i mai més no et veuràs reflectit en un mirall!

La porta xerrica pel desús. L’home entra al castell lliurement i per la seva pròpia voluntat.