El sotagot

El papa apareix a les vuit del vespre, com cada dia. Entra per la dreta d’una sala d’estar clavada a la que tenim a casa —amb les parets de paper pintat de tons beixos i mobles de conglomerat— i saluda amb un petó de rosca la seva segona dona, mentre sona de fons un piano rítmic acompanyat d’un clarinet que dibuixa una melodia enganxosa.

L’Aureli, el meu germà gran, que ja té nou anys, i jo la cantem des del sofà. Ens mirem i encreuem els dits perquè el xou, avui, surti bé. La Fiona ens ha fet sopar mitja hora abans perquè sap que el pare vol que estiguem ben atents a l’esdevenir de l’acció. Fa uns mesos que la Fiona viu amb nosaltres, des que la mare va decidir que ja n’hi havia prou i va marxar.

A la pantalla el papa interactua amb dos nens que tenen, si fa no fa, la mateixa edat que nosaltres. El que em representa a mi és un geni de les matemàtiques i el que fa d’Aureli és un pianista precoç. Se’l veu feliç entre tant de talent.

En algun moment, per això, sembla que la cosa es torça perquè el papa ha caigut un parell de cops, d’aquella forma tan divertida que només sap fer ell, i que a nosaltres ens fa petar de riure, però el públic amb prou feines ha reaccionat o ha aplaudit. El meu germà m’ha dirigit una mirada esbatanada, amb la boca oberta. Jo he intentat treure-li importància tot i que els ulls se m’han negat.

El papa arriba a les deu, amb el posat seriós. Nosaltres som al sofà, en la mateixa posició que ens ha deixat la Fiona. El vas d’aigua de l’Aureli reposa directament sobre el moble, sense l’obligat sotagot.

El pare ho veu de seguida i es treu el cinturó. Amb la mà que li queda lliure, agafa el meu germà violentament del canell i se l’emporta cap a dins del despatx.

La Fiona recull el got de l’Aureli, n’eixuga la marca que ha deixat al moble amb una baieta i se’n va a la cuina.

Jo no dic res. Només deixo que les llàgrimes corrin pel seu reguerol mentre apujo el volum del televisor.