Un dia de partit

La Júlia obre la porta en roba interior vermella. Les transparències amb prou feines li amaguen l’aurèola dels mugrons. Sense dir res a l’Hilari, somriu i es dirigeix cap al dormitori, de puntetes i a poc a poc, movent els malucs a banda i banda, sabent que és observada amb desig.

L’Hilari ha quedat garratibat al llindar de l’entrada. Fa anys que somnia en aquest moment: la Júlia, l’amor platònic de joventut que mai no ha pogut abastar, oferint-se sense pal·liatius, ara que ja frega la maduresa, en l’edat de màxima plenitud. El rebedor és en la penombra, però té la mirada fixada en el vaivé del cul de préssec de la Júlia. Abans d’entrar a l’habitació, ella es gira i el convida a seguir-la amb el dit índex.

No s’ho pensa dues vegades. La invitació és clara, no hi ha equívoc possible. Tanca la porta amb compte i, caut com un lladre que no coneix el terreny que trepitja, avança cap a la Júlia. Ella jeu eixarrancada en el llit de matrimoni de dos per dos. L’Hilari comença a amoixar-li la cuixa per iniciar uns preliminars que garanteixin una experiència inoblidable per tots.

La Júlia no entra en el joc previ, li pren el membre d’una revolada i se l’entafora a dins. No tenim tant de temps, li diu a cau d’orella després de deixar anar el primer gemec. A l’Hilari no li agrada aquesta brusquedat, però fa tants anys que ha estat esperant un instant així que no pensa desairar la Júlia, ni el seu orgull.

En deu minuts ho tenen enllestit. Les ganes de l’Hilari combinades amb la passió desbocada de la Júlia precipiten el final de la rebolcada. Tots dos queden a mig camí entre la satisfacció i la decepció. Abans de marxar, mentre s’està vestint, la Júlia li diu que potser podrien repetir el diumenge vinent. O dissabte, contesta l’Hilari.

En Jan entra a casa a mitjanit. Al sofà hi troba la dona, amb els cabells molls d’haver-se dutxat. La Júlia li pregunta pel partit. En Jan li diu que per fi han guanyat i que havia estat una bona idea desfer-se del malastruc de l’Hilari.