Fars en la foscor

L’Apol·loni rondava pels passadissos inacabables de la gran biblioteca sense parar massa atenció a les lleixes infestades de pergamins polsegosos. Buscava dins del seu cervell els darrers versos que necessitava per tancar la seva obra més ambiciosa, les Argonàutiques. Ja havia bastit tres volums sòlids sobre les peripècies de Jàson i els herois grecs que s’havien atrevit a seguir-lo en la cerca del velló d’or.

Incapaç de trobar el final de l’epopeia va sortir de l’edifici, de la protecció del sol incandescent d’Alexandria. A plaça, entre parades de viandes, espècies i fruits secs, hi havia grupuscles de vilatans envoltant engalipadors que escopien estafes a tort i a dret. Un parell de soldats ho supervisaven asseguts en un racó, mig endormiscats per la xafogor.

Enmig del batibull va cridar-li l’atenció un home esdentegat que assegurava ser besnet del besnet d’Eumel de Corint, un dels autors dels pergamins que li havien servit de referència per relatar les aventures dels argonautes. Va acostar-se al públic per poder entendre l’embarbollament d’aquell individu:

—I, sí, l’Eumel va conèixer un dels tripulants d’Argos. Tot allò del velló d’or va ser una gran mentida per engrandir en Jàson. Només era un xai rosset, enmig d’un ramat d’ovelles negres, custodiat per un pastor rabassut, que li deien el drac perquè era lleig com un pecat! —s’esgargamellava entre l’esbroncada del públic.
—I la constel·lació del velló? —va cridar un espavilat d’entre la multitud.
—Collonades! Les estrelles només són fars en la foscor! Que no veieu que no hi ha herois? Farsants! Tots som estafadors!

L’Apol·loni en va tenir prou i va abandonar la cridòria creixent. Va dubtar si incorporar a l’obra alguna de les hipòtesis que havia formulat el xarlatà de la plaça, però ho va descartar. Hauria suposat revisar tot el que ja havia escrit.

De camí cap a la biblioteca va engiponar els versos que li mancaven per cloure el quart volum d’una epopeia que, per poc atrevida, va suposar el seu exili a Rodes.