Maledicció subtil i altres coses

Benvolgut Baldiri,

si tot ha anat com he previst, en Bernat t’haurà lliurat aquesta missiva i ara mateix l’estaràs llegint. Et preguntaràs per què jo, en Bonaterra —sí, el que tot ho esguerra, el que sempre cau per terra, la més gran desferra—, apareix de nou a la teva vida, després de tants anys de silenci.

Recordaràs que em vas amargar l’existència a l’escola. No només amb frases puerils, sinó també amb l’amenaça física constant que mai no em vaig saber espolsar. Batusses, esbroncades i una expulsió injusta em van marcar l’adolescència. Em vas fer viure amb por i ressentiment a tot i a tothom.

Els pares em van apuntar a teràpia. Buscaven la forma de tornar-me la seguretat necessària per poder-me integrar de nou a la societat, formar una família i trobar una feina. Ben aviat es van adonar que la ferida era massa profunda i van desistir.

Em van protegir fins que un accident de cotxe se’ls va endur a tots dos, de cop, sense avisar. Jo vaig tenir la mala sort de sobreviure, després d’estar tres mesos en coma. I em va tocar de guanyar-me les garrofes tot sol, en aquest món hostil. Vaig fer el cor fort per sortir de casa i trobar algú que em contractés per pagar-me quatre duros.

Barrinava cada dia la forma de tornar-te tot el patiment que m’havies infligit. Fins que en una quartilla de propaganda esotèrica vaig trobar una fetillera que oferia solucions als problemes de malastrugança.

—Bruixa, com ho puc fer? —li vaig preguntar.
—Refrega-li tretze cops el número tretze! —va xisclar tot gratant-se l’ull de vidre que s’havia tret de la conca.

Et vaig localitzar fàcilment —sempre has estat un fanfarró— i et vaig seguir per totes les ciutats europees per on passeges la teva flaire de pàtxuli: Brussel·les, Londres, Berna i Verona. Però no va ser fins que vas tornar a Barcelona que no se’m va acudir com fer-te empassar els tretzes: enviar-te aquesta carta.

Perquè comptat i debatut, què és una B majúscula sinó un tretze, amb l’u i el tres ben junts, sense cap separació?

Atentament.