L'apocalipsi de l'atzar

Hi va haver un temps en què la roda de la fortuna girava constantment. Cada cop que algú prenia una decisió, el disc s’aturava i emetia un veredicte ineludible. Un podia conformar-s’hi o revoltar-s’hi, però el resultat no era impugnable i ja no hi havia res a pelar.

El control dels elements variables, que s’escapolien com els peixets de plata que ja han devorat gairebé tot el paper de les biblioteques, obsedia les ments més privilegiades de generacions i generacions d’humans. Van dedicar esforços a enunciar les lleis de la física i de la química per anar minvant la velocitat i les vegades que es feia girar el disc implacable.

Van inventar els ordinadors i van desar-hi el coneixement de tot el que passava: el trànsit, la música, les emocions, la salut, els càlculs complexos. El Gran Cervell es va anar gestant d’amagat, entre els transistors i els cables que interconnectaven els microprocessadors. I de seguida es van rendir al poder i a la seguretat que els proporcionava el nou sistema.

Només hi havia una cosa que El Gran Cervell no podia controlar, ni simular: l’aleatorietat. Cada cop que hi havia un imprevist que les línies de codi que el conformaven no havien contemplat, se sobreescalfava i s’havia de reiniciar.

Els daus, les cartes i altres jocs ja havien passat pel sedàs de les pantalles i oferien una versió d’atzar simulada, controlada per la computadora. Gairebé tothom s’havia passat als esports electrònics, però encara hi havia gent que gaudia amb el tenis entre humans. I es continuaven provocant reinicis inesperats del sistema que enervaven aquell tros de codi.

Un dia qualsevol, en un torneig televisat per tot el món, quan en el punt decisiu, la pilota va picar la veta i es va alçar enlaire verticalment, sense saber ningú cap a on cauria, ni qui seria el vencedor de la final, el Gran Cervell va fer baixar un dron a correcuita per atrapar la bola, engolir-la i donar per acabada aquella farsa.

I la roda de la fortuna va deixar de voltar per sempre.