Estimada amiga

Un relat de: Mercè Bellfort
Ens has deixat en una nit de lluna plena. Sempre acostumo a contemplar-la, prou bé ho saps, amb una mena de fervor inusual. Ella m’ha inspirat en molts moments de la meva vida, i, de tan propera que la sento, ha esdevingut part de mi.

De sobte, però, en conèixer la teva partença, talment com una riuada descontrolada que s’ho emporta tot avall sense compassió, m’he quedat en blanc. Ni la brillantor, ni la serenor, ni l’esplèndida bellesa que transmet m’han servit de res.

Intento que flueixin les paraules però no surten com jo voldria. Potser és que voldria dir-te massa coses juntes i em trobo com enmig d’un garbuix d’idees, d’emocions, i de sensacions que em resulten difícils de destriar.

M’acolliré, doncs, al teu pragmatisme, i m’endinsaré en la darrera trobada que va tenir lloc, avui fa quinze dies, al barri de Sant Martí de Provençals. Mentre passejàvem a tocar de la preciosa església del mateix nom anàvem xerrant, i, poc a poc, ens anàvem apropant a aquell restaurant que tu vas escollir per fer el que seria el nostre darrer dinar juntes. Qui m’ho anava a dir! Tan bé que et vaig veure jo amb aquells tocs d’humor inconfusibles que no faltaven mai en les nostres converses! Vam fer un deliciós àpat, i el vam assaborir com mai ho havíem fet. I, entre plat i plat, anàvem xerrant de les nostres coses, i, és clar, de les dels altres, també. Tenies al cap un munt de preguntes relacionades amb l’estat de la meva família i amics. Com sempre, i un cop més, t’interessaves per la salut dels meus. I la teva? Com estava la teva?

Sabràs, “boñiga”, que cara a cara, les paraules no són les úniques eines que ens informen de qualsevol esdeveniment. Cara a cara es pot dir i explicar un munt de coses sense necessitat d’obrir boca. Són les mirades, els silencis, els petits detalls gairebé insignificants els qui parlen per ells mateixos. I ells sí que diuen les veritats.

Però per no parlar d’allò que cap de les dues volia sentir perquè ens esgarrifava, ens aferràvem a històries més o menys banals, anecdòtiques i les vestíem d’un humor que ens feia petar de riure. Crec que ho fèiem, sincerament et dic, perquè ho necessitàvem. Necessitàvem amb urgència un baló d’oxigen que començava a escapolir-se de forma descarada, insultant.

Avui voldria quedar-me amb la part més divertida i humana de tu. Precisament aquella que vas conrear amb una mestria increïble des que ens vam conèixer, és a dir, des que vam sortir del ventre de les nostres respectives mares, ja fa “taitantos años”.

És difícil trobar una amistat com la nostra. Ben mirat, però, les amistats que neixen des de la infància acostumen a tenir una complicitat, i una temporalitat perennes. Et diré que de tu em quedo, sens dubte, amb la immensa generositat de la qual vas fer gala dia rere dia, i amb la teva traça en saber-li donar la volta a tot. Amb aquella filosofia de vida que tenia el bon humor, i de retruc el somriure i el riure, com a estendard valuós per afrontar les dificultats que ens presenta la vida. T’asseguro que la lliçó que ens has deixat en aquest sentit és impagable.

Les paraules que, en un principi es negaven a fluir, veig que ja es van posant del meu costat. Agafo forces per dir-te que el fet de saber que ja no pateixes em fa sentir en pau, una mica més tranquil·la. S’han acabat els patiments. Prou! Renuncio a la teva presència física, però no pas al teu tarannà, al teu positivisme, i, és clar, a la teva amistat. Tinc la ferma convicció que aquesta perdurarà eternament.

T'envio tot el meu amor i la meva amistat per si et poden donar algun escalf quan més ho necessitis en el nou camí que ja has emprès. De retruc, jo m’alimentaré dels bons records viscuts des de ben petites, d'aquell xipollejar en les platges de la nostra Escala estimada, de les excursions a la muntanya amb els nostres fills, i de les trobades familiars a la "Missi" de Canet de Mar, així com els banys plens de somriures infantils i adolescents que inundaven els nostres estius. Sàpigues que, amb tanta gent que t'ha estimat i t'estimarà sempre, restaràs la companya perfecta dels nostres somnis, més enllà de camins tortuosos que haurem de suportar.

Que descansis en pau, estimada amiga de l’ànima, estimada Sílvia,

Mercè

Comentaris

  • m'ha emocionat[Ofensiu]
    Atlantis | 18-08-2013

    No he pogut escriure durant la teva quinzena perquè he tingut un hivern i una primavera plena d’esdeveniments que m’ho han impedit. Intento arreglar-ho ara

    Però quan m’he acostat a llegir-te m’ha semblat que t’havia d’haver comentat en alguna ocasió doncs tots els teus relats em semblava que els havia llegit i segurament és perquè llegeixo més que no pas comento, doncs m’agrada fer-ho després d’haver-los llegit en calma. Així que molts cops me’ls copio i els guardo per comentar en un altra moment, i posso al seu autor a preferits(com t'he trobat)

    Després d’aquest rotllo, dir-te que he triat aquest per comentar per la sensibilitat que demostres quan l’escrius i per com s’assembla la importància que dones a l’amistat a la que dono jo. També perquè el relat va creixent, a mesura que avança, de la mateixa manera que la autora (tu?) confessa que li van sortint les paraules, doncs no sempre és fàcil parlar de la malaltia, del patiment i de la mort dels essers estimats. I per aquells detalls que expliques de com per iniciar una conversa molts cops va bé parlar de les últimes novetats o de coses intranscendents, o del toc d’humor que sempre és bo per donar entrada a poder parlar de sentiments i d’estimació.

    El text té ritme i és versemblant. Tant que m’hi he acostat amb respecte i m’ha emocionat.

    Petons d’estiu

  • He estat dubtant…[Ofensiu]

    He estat dubtant…
    No sabia què fer. No sabia si deixar un comentari o no; ja que no volia remoure els records...
    Finalment —ja saps que sóc un cagadubtes—, he decidit fer-ho. Les persones que estimem de veritat no marxen del tot ja que sempre les tenim en el pensament i, el pas del temps, que tot ho suavitza, fa que el seu record ens faci reviure situacions i moments inoblidables.
    —Joan—

  • Un text que arriba a l'ànima...[Ofensiu]
    brins | 20-09-2012 | Valoració: 10

    Quines paraules tan sentides, tan autèntiques, Mercè...

    Tant de bo que la Sílvia les pugui llegir darrere d'aquest horitzó que desconeixem...sentiria l'escalf de la teva amistat més que mai, tot i que estic segura que ja coneixia molt bé els teus sentiments.

    Cada un dels paràgrafs que he llegit m'ha emocionat moltíssim, però permet-me que en destaqui un, el que comença dient " Però per no parlar d'allò que cap de les dues volia sentir perquè ens esgarrifava..." M'ha recordar moltes converses que he mantingut...

    Un petó molt fort, estimada Mercè,

    Pilar

  • Quan tenim un amic íntim...[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 05-09-2012 | Valoració: 10


    Amb poques paraules defineixes la gran amistat, el gran carinyo que senties per la teva amiga, mutú per cert.

    S'ha de reconèixer que quan marxa un conegut, un familiar, un amic trivial, sempre ens recordem de coses puntuals, a vegades bones i d'altres no tant, però els tenim a la memòria, ara, quan se'ns en va un ser molt estimat, en aquest cas un amic íntim, tot canvia de color. No podem deixar de pensar-hi fem el que fem, el subconscient guanya terreny i tot i que moltes vegades ens pot semblar que anem oblidant coses, de cop i volta, qualsevol motiu, qualsevol objecte, qualsevol comentari, el que sigui, ens el torna a portar a la memòria i hem de fer un esforç per no entristir, procurant buscar-li una part divertida que tingui que veure amb el tema que ens ha vingut al cap.

    Una abraçada.

    Gemma

  • Preciós[Ofensiu]
    Fidel Català | 01-09-2012

    Quan els mots eixiran del cor, en perfecte transmissió amb els dits, podràs escriure un relat molt sentit, com ara el teu. Felicitats.

  • I no obstant, es queden[Ofensiu]
    Mena Guiga | 29-07-2012

    'Qui estimàvem i ja no hi és continua sent una part de la nostra realitat: s'ha transfigurat, però encara existeix'.
    Tu ho has dit amb altres paraules el que Lya Luft diu en aquest fragment del seu llibre 'Pèrdues i guanys'.
    Costa molt habituar-se al no ser dels que eren.
    Com ajuda molt el recordar-los, l'escriure sobre ells, I, en el teu cas, a més, compartir-ho.
    T'acompanyo en el sentiment, novament. Una abraçada,

    Mena

  • Dolor[Ofensiu]
    Materile | 29-07-2012

    Ostres, Mercè! M'has deixat ben desgavellada per dins. L'expressió d'aquests sentiments, amb les paraules tan justes i sortides del cor m'han emocionat vivament; unes llàgrimes furtives m' han lliscat galta avall.

    Quan s'arriba a una certa edat, hem tingut disgustos forts i dins nostre es formen petits cràters, són buits que ja no podem omplir i que fan més sensibles els nostres sentiments. Et comprenc perfectament, i em fa por, cada dia més, aquestes separacions sobtades que deixen el cor gelat i sense respir.

    Has tingut la valentia de poder expressar aquest gran dolor amb un escrit que m'arriba en el més profund de mi. És bonic pensar en aquesta poderosa amistat, una amistat que perdurarà sempre.

    Una abraçada plena de tendresa, Mercè,

    Maria Teresa (materile)


  • Bon homenatge[Ofensiu]
    Naiade | 17-07-2012 | Valoració: 10

    Sembla estrany com flueixen les paraules carregades de sentiment quan succeeix un esdeveniment com aquest. És bo buidar l’ànima deixar-ho anar tot i desprès més endavant rellegir-ho. De moment et sembla que no et surten les paraules, segur que t’adonaràs que t’has expressat de meravella. Has tingut la sort de poder gaudir d’aquesta amistat que segur que sempre perdurarà en tu. El meu condol .
    Una forta abraçada

  • Marteta | 14-07-2012 | Valoració: 10

    L'amistat mai mor, i és un gust haver lletgit aquest relat tan emotiu. Com has dit; ens hem d'alimentar dels moments bons viscuts...
    M'ha agradat molt, i a mi també m'agradaria que les amistats de la infància duressin fins a la eternitat!

    Un petó

    Marta

  • Mercè maca[Ofensiu]
    allan lee | 10-07-2012

    no sé exactament què ens passa, quan perdem algú estimat, però per mi és com si m'arranquèssin un tros viu i em diguèssin, va, ara has de viure així, amb aquesta ferida i aquest dolor, no hi ha altra. La ferida i el dolor es tornen suportables, tot i que la cicatriu mai s'esborra. Els que se'n van, solament volen estimació. Crec que és la unica cosa que valoren, Estic segura que la teva amiga ha tingut la teva estimació i que això li ha estat de gran ajuda i joia internes. T'envio una gran abraçada, el meu condol i molts ànims, estimada Mercè.

    S

  • La mà buida[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 07-07-2012 | Valoració: 10

    I amb la mà buida és difícil caminar. Omplir-la de lletres com tu ho fas pot reemplaçar aquesta buidor. Reviure-ho és posar un adéu, fer mitja volta i tornar a caminar. M'has emocionat molt, m'ha agradat molt i m'hga encantat la transmissió de sentiments que fas. Una forta abraçada Mercè.

    Aleix

  • Emocionada[Ofensiu]
    Frèdia | 07-07-2012

    Darrerament entro poquet a RC. Ha estat de manera casual, al fòrum, quan has deixat una nota per una altra Sílvia, que he pensat que te n’havia passat una de grossa. Estimada, Mercè, com ho lamento! Em sap molt de greu. Després de llegir les paraules tan sentides que dediques a la teva amiga, m’imagino com et sents. A mi m’has emocionat moltíssim. Tens molta raó quan dius que hi ha sentiments que sobreviuen al pas del temps, que perduren tota la vida i van, fins i tot, més enllà de la mort. T’envio una abraçada ben forta i tot el meu afecte. Si necessités qualsevol cosa, xiula, d'acord?

  • Gran persona[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 04-07-2012

    havia de ser la Sílvia quan ha deixat aquesta immensa buidor en tu. Però el seu record t'acompanyarà sempre , estimada Mercè.
    T'ho vaig dir ahir i t'ho repeteixo avui . Ànims Merceneta. Abraçades de les fortes.

  • Vius en el record[Ofensiu]
    rautortor | 04-07-2012


    Potser és perquè, dissortadament, m'hi he hagut d'acostumar, però la teva tristesa m’atreu i em sedueix intensament. La necessito per deixar anar el devessall de sentiments que tinc acumulats en el raconet de l’enyorança. Sumar anys té aquest, diguem-ne, inconvenient. Vas deixant a banda i banda del camí ànimes bessones que t’ajudaven a omplir d’alegria els teus dies.

    Què bonic i entranyable el teu escrit. I l’anècdota del darrer dinar. Ni fet expressament. Probablement sigui la força de l’amor la que fa possibles aquests moments, com si aquell que se’n va ens volgués deixar un darrer record i una vivència pòstuma que ens ajudi a retrobar-la més fàcilment.

    Com et vaig comentar al fòrum, ara ha fet dos mesos –en concret, la diada de Sant Jordi- que jo vaig perdre un bon amic, un dels que sempre hi era quan més el necessitava. I et sents realment orfe. No sé si has llegit el poema, - Diada de dol-, que, com tu, vaig escriure per sentir-me més a prop d’ell i més acompanyat de la gent que ambdós coneixíem i estimàvem.

    Que el record de la Sílvia t’acompanyi on vagis i sempre que la necessitis. Ella, segur, que et vindrà a veure.

    Raül

  • molt bé mercè, aquesta és la millor forma...[Ofensiu]
    joandemataro | 04-07-2012 | Valoració: 10

    de fer-li homenatge, parlant d'ella , de tot el que ha fet, ha estat, ha deixat....i fer-la present

    rep de nou la meva abraçada
    joan

Valoració mitja: 10