En Baldiri i la Mònica

La meva dona, que és la primera crítica que tinc a les meves narracions, sempre diu que el món que "dibuixo" es fals, no existeix... Sincerament, sé que té raó, però, perdoneu, no ho sé fer d'altra manera.
Relat escrit entre el 29 de setembre i el 5 d'octubre de 2005.

Baldiri

S'acosta Nadal.

La primera quinzena de desembre ha sigut molt freda. Els dies que falten per acabar el mes i l'any no sembla que vulguin afluixar gens. La feina que té en Baldiri Ridau de venda de llibres a domicili no li satisfà, però... és l'única que ha trobat. No li agrada anar d'un cantó a l'altre trucant portes, però... és l'única feina que ha trobat.

S'acosta Nadal. En el que va de mes ha fet poques vendes, i això, comptant que no li retornin cap de les comandes. Definitivament, no li agrada la feina. No li agrada... tractar... d'enredar la gent... Ja que ell considera que si algú vol comprar un llibre, va a la llibreria; ningú s'espera que els li ofereixin a casa. A més a més, sap que no té poder de convicció i que, pràcticament, només ven a aquells que ja estan convençuts de bell començament.

No li agrada passar fred. Sempre ha sigut molt fredolic. Quan va treballar a les oficines d'una fàbrica de frigorífics, el seu despatx gaudia sortosament d'una bona calefacció. Llàstima que el negoci va fer figa i va anar a l'aigua...

L'única cosa que li agrada de la nova feina és la llibertat que té en l'horari, però aquest mes... necessita diners. La Mònica Cases, la seva parella, sortirà de comptes a fi de mes... O sigui que els espera un bon regal de Reis. No, no, aquest mes hauria de aconseguir més vendes... s'han de fer més visites.

Evidentment, en Baldiri estava fet un veritable embolic. Feia un any que vivia en parella; feia vuit mesos que va saber que esperaven; feia sis mesos que s'havia quedat sense feina; feia quatre mesos que intentava col·locar enciclopèdies a domicili...

Aquest Nadal vindrien a dinar els seus pares i el seu germà, i la mare de la Mònica i les seves dues germanes... Volien quedar bé... Volien llimar una mica el fet que cap de les famílies havia acceptat de bon grat la seva decisió de viure junts sense casar-se...


Mònica

Mònica Cases se sent molt contenta. Ella sempre ha estat una noia alegre i optimista, i, des que, amb en Baldiri, van decidir anar a viure junts, encara ho és més, de feliç. S'avenen molt. Ella és conscient que n'hi ha de fer molt, de costat; és molt bon noi, però li manca un xic de decisió. Sap que la seva mare i les seves germanes estan del seu costat... Sap que als pares d'en Baldiri els costarà una mica... però que acabaran acceptant la situació... Sap que en Gregori, el germà petit d'en Baldiri, els recolza de bell començament... Sap que tard o d'hora, tot, tot s'arreglarà.

S'ha de donar temps al temps, sense pressa, però s'ha de donar temps...

La Mònica treballa des de fa deu anys en la Gestoria Rialp. Fa jornada de matins solament. En Florià Rialp, el seu cap, de sempre que ha permès que faci l'horari que més l'interessi, ja que sap positivament que la feina se la treu dels dits en un moment. Ja han acordat que quan arribi l'hora, mirarà de fer de la baixa maternal el mínim imprescindible... Ja s'ho combinarà... ja s'ho combinarà!...

Sap que en Baldiri, encara que ell es valori per sota de les seves possibilitats, acabarà trobant una bona feina... Temps al temps...


Baldiri i Mònica

-Baldiri, com vas de vendes aquest mes? -preguntà la Mònica des de la cuina.
-Malament -respongué en Baldiri, mentre parava taula per dinar-. Malament; és el pitjor mes. Em creia que vendria més que mai, però de cara a Nadal la gent s'ho pensa una mica. Intento enfocar-ho com un bon regal... però ni així... La gent prefereix altres coses.
-Bé, no t'hi encaparris massa -digué la Mònica, pacientment-. De moment, jo encara tinc un lloc de treball fix...
-Sí, però tenim moltes despeses... i ens en venen més... No m'agrada la sensació que sento de no col·laborar el suficient...
-Calla! Calla! Les despeses fixes les tenim controlades. Les que ens vénen ens fan il·lusió. No et desanimis. Segurament que aviat trobaràs una feina més adient a les teves aptituds.

Sí, veritablement, en Baldiri havia tingut sort amb la Mònica. No l'amoïnava mai, el deixava lliure de fer i desfer... S'avenien molt. Li dolia no tenir una situació econòmica més còmoda, quasi més per ella que per ell. De totes maneres, havia de trobar un lloc de treball que li donés més satisfacció... Es considerava un bon comptable... Havia donat veus... Havia enviat uns quants currículums... Se'n sortirien!


Baldiri i senyor Lavall

-Baldiri, això no pot ser. Aquest mes vas molt fluix de vendes -li rondinà en Froilà Lavall, cap de vendes d'Edicions Bon Vent i Canoa Nova-. Al pas que vas no cobriràs la xifra que tens assignada...
-Ja ho sé, senyor Lavall. Que més voldria jo, que augmentar les vendes!... Però, la gent no està per despeses... Tothom diu, en el millor dels casos, que torni un altre dia...
-El teu company Ricard Cardona no pensa igual. En el que va de mes ja ha superat la xifra del mes passat...
-Però ell... -es defensà en Baldiri-, ell té una zona més distingida...
-No busquis excuses. És cert té una zona més bona, però no estem parlant de quantitats, cosa que ja és interessant, estem parlant de percentatges de vendes...
-Sí senyor -el tallà un xic alterat-. Intentaré ser més convincent...
-No ho intentaràs: ho faràs! Va, no en parlem més. Agafa la tarifa de les novetats i treballa, treballa de valent. T'has de convèncer a tu mateix que no es poden negar a comprar.
-Sí, senyor Lavall, ho int... ho faré!... No li càpiga cap dubte.


Froilà Lavall

"Aquest Baldiri! Li falta nervi -pensa el senyor Lavall-. Li falta nervi, no té empenta..." En canvi té presència, és educat, però no... no arribarà a ser un bon venedor. Ha intentat, més d'una vegada, motivar-lo però no ho aconsegueix.

És una llàstima que en aquests moments no faci falta cap administratiu. Per això sí que en té, d'aptituds. És una llàstima...


Baldiri i germans Vidal

Renoi quin fred que passa en Baldiri! Falta una setmana per Nadal... Ha fet quatre vendes mal comptades... Si no té un cop de sort, no farà res. Té fred, entra al bar de la cantonada. Es prendrà un cafè amb llet ben calent... i un parell de croissants. El senyor Lavall, "En Froilà de totes les bronques", com el coneixen a l'empresa, el burxa massa. No sap mai què contestar-li... Té ganes, moltes ganes de trobar un altre lloc de treball.

Mentre es pren el cafè, mira la secció d'ofertes de feina del diari... Ho fa d'una manera mecànica, sense gaire esperances.

No troba res que l'interessi. Té la mirada perduda... les idees se li barregen dins del cap. Què ha de fer? Ben mirat no es pot queixar... Li agradi o no li agradi, té una feina, poca cosa... però té feina. I té una companya que el recolza, que li fa costat. Té la gran il·lusió del que vindrà... Volien esperar una mica, però...

Acaben d'entrar dues persones que li són familiars... Sí, sí; són en David i l'Octavi Vidal, aquell parell de bessons que van anar a escola amb ell... Quants anys que han passat... deu?... dotze... En una altra situació, els aniria a saludar, avui, però, no es troba en l'estat d'ànim adequat... L'han vist... l'estan mirant. L'hauran reconegut?

-Octavi, vols dir que aquell de la tauleta del fons no és en Baldiri? -preguntà en David Vidal al seu germà.
-I tant! I tant que ho és! -cridà l'Octavi-. Baldiri! Baldiri! Què fas per aquí? Què no ens coneixes?
-Sí!... Sou els Vidal, en David i l'Octavi. Seieu, seieu -digué en Baldiri amb una barreja d'alegria i mal humor.
-Encara treballes a Frigorífics Refrescants? -preguntà l'Octavi.
-No. Va tancar fa sis mesos i mig -contestà secament-. Què voleu prendre?
-Ja hem demanat. Ja ens ho portaran. I així, ara, de què treballes?
-Intento vendre llibres a domicili -contestà de mala gana-. No voldreu pas una enciclopèdia?...
-No! i ara! Ja en tenim! -exclamà en David-. Intentes?... Vols dir... que no en vens?
-Només faltaria! És una manera de dir-ho. Em va força bé. Vaig tirant. I vosaltres, què feu? -preguntà per compliment.
-Continuem el negoci de transports del nostre pare. Ja estava encarrilat i nosaltres l'hem potenciat una mica més. Recordes aquells festius quan jugàvem dins el garatge sense que el nostre pare ho sabés? -digué, somrient amb nostàlgia, l'Octavi.
-Sí que ho recordo -contestà, una mica més animat, en Baldiri-. En aquells anys ens vèiem cada dia al cole, i, de tant en tant, jugàvem a casa vostra o a casa meva...


Octavi i David Vidal

-És una llàstima que tinguem tanta pressa avui -es queixa en David-. M'ha agradat molt, després de tants anys, trobar-nos en Baldiri. Octavi... què et semblaria si oferíssim feina a en Baldiri?
-Em semblaria perfecte. De petits ens aveníem molt. Era un xicot seriós i estudiós... És de suposar que no ha canviat, però pensa que volíem promocionar en Maurici...
-Sí! Tens raó. De totes maneres, sembla que en Baldiri està prou content de la seva feina. Potser encara li posaríem un problema a sobra...
-No sé que pensar. Jo no l'he vist gaire alegre...


Baldiri

Li havia agradat tornar a veure els seus amics d'infantesa. De petits sempre anaven junts. Després la vida els va fer anar per diferents camins. Ells, els Vidal, ja tenien feina de bell començament en la petita empresa del seu pare: Trans-Vidal. Ell, al contrari, la va haver de buscar. Va tenir sort. Va entrar a l'empresa Frigorífics Refrescants. Va entrar-hi per fer encàrrecs, i, de mica en mica, a poc a poc, va anar pujant. Hi va passar onze anys. Llàstima que l'empresa se n'anés en orris...

Van quedar per tornar-se a veure amb més temps, passat Nadal, el 28 de desembre, sense que fos una innocentada, en el mateix lloc i a la mat
eixa hora. Els germans Vidal tenien una mica de pressa, però volien parlar més amb en Baldiri.

Bé, ja havia perdut prou temps. Acabà d'un glop el cafè amb llet, plegà el diari que encara tenia mig estès a sobre la tauleta i el posà dins la cartera que tenia oberta, a terra, al seu costat. Va anar a pagar al mostrador... Vaja! Els Vidal ja ho havien fet. Sortí al carrer, una onada d'aire gelat el va envoltà... Se sentí malament... Decididament, avui no era un bon dia. Els carrers guarnits, plens de gent atrafegada que anava amunt i avall. Tot, tot l'atabalava. A mida que anaven passant anys... no gosava dir-ho, però, a ell, les festes de Nadal més aviat li produïen tristor que alegria. Quan era petit... Quan era petit, era una altra cosa. Recorda que tot, tot, era alegria, tot era il·lusió; a l'escola, preparant les felicitacions, el vers de Nadal que li podia suposar unes bones estrenes; a casa, el dinar de Nadal, on s'utilitzaven els coberts bons que deia la mare -coberts d'alpaca que només es feien servir per Nadal i per Cap d'Any-, aquella sopa amb aquells galets tant grossos... el caga tió, els torrons... el pessebre... on no hi podia faltar el caganer... Les felicitacions del sereno, del vigilant, de l'escombriaire amb els seus versets una mica carrinclons...


Baldiri i Mònica

Bé, el dia de Nadal ja s'acaba. En Baldiri i la Mònica estan contents. Tot ha anat molt bé. Els pares d'en Baldiri ho han assumit. La mare millor que el pare. En Gregori, el seu germà, els ha dit que si bategen la criatura, ell en voldria ser el padrí. La mare de la Mònica encara ho ha paït millor i les seves germanes, la Francesca i la Rebeca, han decidit pel seu compte que si és nen, la Francesca en serà la padrina, i si és nena, ho serà la Rebeca. No els ho han preguntat, ni proposat... els ho han confirmat.

"Nadal deprimeix", pensa en Baldiri... Però, de totes maneres, les reaccions familiars l'han animat força. La Mònica continua igual, ella ja ho sabia... com sempre!

-Baldiri -digué la Mònica-. Què t'ha semblat?
-Que com sempre tens raó... Què... Què et sembla si... quan sigui el moment bategem la criatura... i... ens casem!
-Vaja! Tan modern que eres! Què t'ha agafat ara?
-No ho sé, Mònica, però... de sobte, sento la necessitat de fer-ho... Potser... el fet que la família ja no ens doni pressa.
-Baldiri -el tallà la Mònica-. No busquis excuses... Però... parlem-ne, parlem-ne...


Família Ridau

Els senyors Ridau sortien de casa d'en Baldiri i la Mònica i anaven cap a casa seva. Anaven sols. En Gregori, el fill que encara vivia amb ells, havia sortit a mitja tarda per anar amb els seus amics.

-Baldiri -digué la senyora Gregòria-. Veus com el nen és feliç amb la seva Mònica?...
-Sí, ells sí que en són, de feliços... Però encara que he fet bona cara... no n'estic, de satisfet del tot!
-I que et penses que jo sí... Però s'avenen... s'estimen... estan l'un per l'altre... Si el nen està bé, jo, ja estic contenta!
-No, si encara tindràs raó! Això, en els nostres temps, no passava!
-Vols dir, Baldiri... -ironitzà la senyora Gregòria-. Vols dir que el que tens... no és una mica d'enveja?...
-Deixem-ho córrer! Deixem-ho córrer -contestà el senyor Baldiri.
-Tu molt dir que deixem-ho córrer, però estic segura que tinc raó.
-Gregòria... Gregòria! No em facis parlar... que encara te l'hauré de donar, la raó.


Família Cases

-Nenes, què us ha semblat aquesta parella tant moderna? -preguntà la senyora Cases a les seves filles.
-Mama, jo els he vist molt bé! I tu, Francesca?
-A mi no cal que em pregunteu res. Ja sabeu que de bell principi vaig estar de la seva part. En Baldiri és molt bon noi... Mama, no pateixis. Pensa que són feliços així. Què més vols?
-Teniu raó. Davant d'ells faig el cor fort, però... ja ho sabeu... sóc antiga. Voldria... voldria que es casessin!
-Mama, és que tu ho ets molt, d'antiga! La majoria, avui en dia, s'ajunta... per què serveixen els papers?...


Baldiri

Nadal ja ha passat. La situació familiar ha millorat. La Mònica es troba molt bé.

Avui és 28 de desembre, i en Baldiri s'ha de reunir amb els germans Vidal... Sí, sí... ho té decidit: els dirà que busca feina, que els va enganyar quan els va dir que li anava tan bé venent llibres...

No, no els dirà res. El seu orgull no li ho permet...

Ben mirat, amb l'Octavi i en David havien sigut molt bons amics... Per què... perquè no es pot sincerar amb ells?...

Sí, sí; ho faria. Estava ben decidit. I, a mida que la decisió anava prenent més i més consistència, en Baldiri s'adonava que el fred perdia intensitat...