El cicle de la vida: Naixement

Un relat de: Joan Gausachs i Marí
En Norbert, com cada dia, va sortir a comprar el diari i a caminar una mica fins als jardinets cinc travessies més lluny de casa seva. Des que havia enviudat, ell, que no era de gaire caminar, tenia la necessitat de sortir, d’escampar la boira...

En Norbert passava de la vuitantena. Caminava amb certa dificultat i ho feia lleugerament encorbat i amb el cos tirat endavant, com si s’empenyés ell mateix.

Trobà el seu banc, com ell l’anomenava, buit. El sol en aquells dies primers d’hivern li donava l’escalfor que necessitava. S’assegué deixant-se caure i es recolzà en el respatller.


Mirà el rellotge i s’adonà que feia una bona estona que s’havia adormit; el cos li feia mal... li costaria d’aixecar-se, ja li havia passat això altres vegades.

Mentre dissimuladament es movia un xic, intentant trobar una posició mes còmoda, veié passar una mare jove amb un cotxet. Li va passar tan a prop, que pogué contemplar la cara de felicitat de la mare i el somriure encisador de l’infant...

Recordà la seva mare i les vegades i vegades que de petit li havia explicat el seu naixement: Que si va ser un nen molt desitjat. Que va néixer a casa. Que si va omplir d’alegria una llar força humil, de gent treballadora. Que tots els avis deien que era igual que ells, que fins i tot algun oncle ficant-hi cullerada assegurava el mateix...

En Norbert, va obrir els ulls amarats de llàgrimes. A mesura que anava sumant anys, més recordava els pares que en feia tants que havia perdut. Primer el pare, pocs anys després d’aquella maleïda guerra, i després la mare que no va poder conèixer la primera néta.

Va tornar a mirar el rellotge i va pensar que entre el que li costaria aixecar-se i el seu pas feixuc arribaria just a l’hora de dinar. No li agradava fer esperar a la filla ni al gendre. Miraria de donar-se un xic de pressa.

Mentre caminava lentament, un cop d’aire va fer voleiar el diari que, com molts altres dies, es quedava sense llegir en el banc dels jardinets.

——————
Escrit el dilluns 17/11/2014
Revisat i millorat per PiCaPi “brins” el dimecres 19/11/2014





Comentaris

  • Records d'infantesa[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 26-01-2015 | Valoració: 10

    Diuen que, quan més grans ens fem, més recordem la nostra infantesa i els nostres familiars estimats. La simple visió d'un bebè fa que al Norbert se li remenin per dintre les emocions i els records llunyans que va viure d'infant.
    Ens has emocionat amb el teu personatge i també ens has tocat la fibra sensible perquè cada dia ens apropem més als passeigs solitaris d'en Norbert i això dóna tristor.

  • M'ha emocionat [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 18-12-2014

    aquest entranyable relat.
    L'avantatge que tinc , com a vella que sóc, és que m'he identificat perfectament amb en Norbert.
    Sempre és un plaer llegir els teus relats.
    Molt bones festes a tota la família Gausachs.
    Abraçades.

  • records[Ofensiu]
    Imma Cauhé | 26-11-2014

    A mida que ens fem grans retornen els records, ja hi ha més passat que futur, però la vida de cadascú és el que importa.

  • Bonic i tendre[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 24-11-2014

    Un relat d'una tendresa captivadora on el protagonista resulta entranyable. Un passeig solitari, un banc (veig que no és el del "sinofós") que el porta als bons records d'infantesa. Senzill i profund alhora. La imatge final la trobo molt poètica. Bonic i tendre!
    L'enhorabona, Joan!

  • Ara, sí[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 21-11-2014

    Ara, sí que he pogut llegir el teu relat, Joan!
    Cadascun dels avis que seuen en un banc del parc van néixer, tenir infantesa...
    M'ha agradat molt la imatge final, amb el diari oblidat "com cada dia".

  • Mostra de tendressa[Ofensiu]
    Eva Caselles | 21-11-2014

    Hola Joan!

    El primer que he experimentat en acabar el teu relat, és una tendresa especial cap al protagonista. El protagonista repassa el seu propi cicle vital i fas que qui el llegiex (jo almenys!) també experimenti la mateixa sensació.

    M'ha copsat agradablement. Gràcies...i enhorabona pel text :-)

  • Enhorabona![Ofensiu]

    Enhorabona! Realment, en aquest relat veiem que la vida és un cicle. M'ha agradat molt.

  • Records[Ofensiu]
    Materile | 21-11-2014 | Valoració: 10

    Un relat trist i dolç alhora. Una vida que s'acosta al final i que en un momento fa un salt cap al passat: el seu naixement. Un naixement explicat per la familia i recordat pel que deien. Un relat que moltes persones poden sentir com a seu. Molt ben redactat. Sort!!

    Gràcies pel teu comentari, Joan! Una abraçada.

    Materile

  • Curiós[Ofensiu]

    És díficil descriure aquest relat. El detallisme i el final amb el diari m'ha semblat interessant, i la història m'ha evocat a la infància (o fins i tot arra) on unes frases, calcades a les teves eren pronunciades pels meus familiars. Un relat psicològic en tota la seva essència. Felicitats i endavant!
    Edgar
    PD: De passada, gràcies per passar-te pel meu relat, celebro que t'agradi :)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Joan Gausachs i Marí

117 Relats

1235 Comentaris

151105 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.