Dolents?

-Cambrer! - la dringadissa dels braçalets de la dona en moure el braç queda esmorteïda per la xerinola de la taula del costat, dues parelles joves enriolades d'allò més.
-Vostè dirà.
-M'hauria de trobar una altra taula, no aguanto més aquí.
El cambrer mira l'entorn amb poca fe. La sala és plena de gom a gom i la dona ha vingut sola, difícil.
-Què la molesta, si no li sap greu... - mirant de girar la truita esbrinant el perquè.
-Vostè sap com anomena la parentela un fantasma? Els trans-parents - repeteix el que acaba d'escoltar dels seus sorollosos veïns, mentre els assenyala dissimuladament.
Ha anat d'un pèl que la safata del cambrer no va pel terra, que el reflex d'inclinar-se cap endavant per l'atac de riure l'ha fet trontollar perillosament. Però així que s'adona de la cara de pomes agres de la dona, recupera les formes. I, el més greu, ara es troba dempeus perfectament situat per escoltar la nova sortida de paraigües dels comensals protagonistes.
-Quin animal es troba més a gust navegant per les xarxes socials? - fa la noia rossa de la colla. Davant l'astorament de la resta, no dubta en donar la resposta - L'aranya!
La dona gran es tapa la cara amb les dues mans. No pot més. Separa els dits just per poder entrellucar la cara del cambrer i fer un gest que justifica la seva petició.
-Se n’adona? Són molt dolents! – bandera blanca de rendició.
-Tenim un reservat, però té capacitat per a vuit persones, no puc deixar-la allà tota sola... – aconsegueix de pronunciar, resistint l’atac d’hilaritat rememorant l’ocurrència.
Finalment, la reacció de les parelles en sentir-se observats va posar fil a l'agulla de solucionar el problema.
-Estem explicant-nos acudits per veure qui soparà de franc. De dos en dos, cadascú explica el seu. Si rius, quedes eliminat i, si aconsegueixes mantenir-te seriós, passes a la següent eliminatòria; guanya qui ha resistit a petar-se de riure després d’escoltar-los tots. Per cert, per què no s'uneix a nosaltres? Se la veu amb cara de pocs amics, segur que li paguem el sopar! Ja sap què diu la dita: si no pots amb l'enemic, uneix-te a ell! – un discurs que signaria el millor advocat defensor.
El mal humor sempre li despertava una gana ferotge, i la perspectiva d’afartar-se a costa d’un altre li va semblar prou atractiva. Després d’un segons d’incertesa, la dona es decidí.
-Fet! - i s'obrà el miracle, això de dinar per la patilla va poder més que la pluja d'estirabots.
Una decisió salomònica que el cambrer va beneir suggerint-los de seguir la vetllada al reservat. Així, sense el rebombori de la sala, escoltaria millor les bajanades.
-Sabeu què li diu un llibre de matemàtiques a un altre? "Tinc tants problemes..." – i vinga riotes contagioses. Contagioses? No, que la dona seguia impertèrrita en la seva actitud seriosa. El que és més, va guanyar de carrer després de provocar-los un mal de panxa agut de tant recargolar-se en la seva definitiva aportació al concurs:
-Ara em toca a mi, parelletes, agafeu-vos fort; sabeu quin és el llibre preferit dels cangurs? El de butxaca!