Dissabte, vint-i-dos d’octubre.

Un relat de: Montseblanc
Són a la vora les deu del matí i surto a caminar. Deu fer unes dues hores que plou i sembla que no hagi de parar en tot el dia. Surto amb el paraigües més nou que tinc, el que té més colors estampats.

No hi ha ningú als carrers. El silenci deixa que l’aigua l’acariciï, produint un murmuri humit i alegre, de milers de gotetes que llisquen per les fulles dels arbres, per les voreres, que cauen a les reixetes dels desaigües com si parlessin baixet, dient el que han vist des que han caigut del núvol. Xerrameca molla que m’acompanya tota l’estona fins que ja no me n’adono.

Prop de casa hi ha un carrer que té lledoners a banda i banda. Ara comencen a deixar caure els seus fruits, negres i rodonets, com petits projectils. Els troncs llueixen xops, llisos i negres, amb alguna arruga de tant en tant. Em recorden els lloms d’alguns paquiderms, després que es banyin a la típica bassa que hi ha a tots els documentals.

Voldria anar cap els afores però allà els camins són de terra i no em vull enfangar. Així que continuo pels carrers bordejats de cases antigues i noves, algunes d’abandonades. Com la que tinc al davant ara, amb una immensa figuera que té al terra tot el que ha anat produint els darrers mesos. Tot el sol de l’estiu escampat pel pati. Figues i més figues. Passades, obertes, esclafades, verdes i vermelles, amb tot de llavors minúscules. Fa olor, de dolç i d’agre, de la llet que deixen anar les fulles, de tardor entremaliada que desfà la feina dels altres.

Mira que he vist poca gent, doncs arribo a un encreuament de carrers i ens trobem tres persones, tres paraigües. Un que puja, una que baixa, i jo que travesso. Al mig, tots tres, improvisem una coreografia per esquivar-nos. M’ho imagino vist des del cel, potser ha quedat maco i tot...

Arribo a un tros de carrer que han fet només per als vianants. Han posat petites lloses que amb l’aigua semblen miralls en els quals es reflecteixen els plataners que encara conserven les fulles, moltes grogues i mig pansides. Miro al terra i hi veig el gris entre les copes dels arbres. Trepitjo i camino pels núvols.

És relaxant el passeig. Com una petita cura per l’ànima inquieta que no m’ha deixat dormir durant la nit. M’arriba l’olor de llenya cremada i se m’omple la boca de saliva. Les llars de foc ja han començat a encendre’s. El fum voleia somort entre les branques xopes d’uns cirerers encesos de vermells, granats i morats.

Veig de lluny que s’acosta un home. Porta corbata i tot. Ja m’ho imagino... I sí, un testimoni de Jehovà que m’ofereix un paper, que em pregunta si els conec, que si tinc cinc minuts. El miro bé i penso que no deu tenir més de vint-i-cinc anys. És guapo. Em parla d’amor i jo somric i penso per mi “vine a casa i t’ensenyaré unes quantes coses sobre l’amor”. Però és un instant només, de bogeria que mai sortirà a la superfície. Li agafo el paper, ell em dona les gràcies, jo li dic “que tinguis un bon dia”. I continuo caminant. De vegades em faig por...

Recupero la calma i veig un cargol enorme, un bover, que es passeja per l’escorça d’un arbre tallat a un metre del terra. El cargol va fent la volta perquè la soca es buida per dins. Porta les banyes ben esteses i la closca li brilla i els ulls sem perden en l’espiral de colors que l’adornen.

No sé quina hora deu ser, no he agafat el rellotge, però potser hauria de tornar. Casi sempre em passa el mateix, camino i camino i després la tornada és feixuga. Giro en rodó i cap a casa. Torno a sentir l’aigua. A fora i a dins. Em venen ganes de tancar el paraigües. Per veure que em diuen les gotetes sobre la pell, perquè m’acariciïn encara que sigui amb el fred de l’octubre. Però no ho faig. Només faltaria que algú em veiés... Plovent i amb el paraigües tancat a la ma.

Comentaris

  • Un matí de pluja[Ofensiu]
    Jordi Abellán Deu | 25-11-2016 | Valoració: 10

    Descrit per algú que no sols aprecia les petites coses que passen quan el cel ens atorga el de la pluja, sinó també de qui vol veure més enllà amb els ulls de la comprensió i a la vegada imaginatius. Les gotes fent xerrameca del que han vist en el seu viatge descendent fins el terra o alguna fulla d'algun arbre.

    L'atreviment del pensament que es vol emportar el noi a casa per ensenyar-li el que se sap sobre "l'amor i com s'expressa"; la dansa dels paraigües vista des del cel, inici del viatge de la pluja, com una escena de musical (no sé perquè penso en la pel·lícula "Los paraiguas de Cherburgo").

    I finalment el retorn a casa, potser un entorn que ens fa tornar a tocar de peus a terra i deixar la imaginació de banda? No sé si és així però fa pensar-ho la descripció del retorn com a feixuc.

    Un relat molt evocador tot plegat.

    Jordi

  • Relaxant[Ofensiu]
    aurora giménez padilla | 19-11-2016 | Valoració: 10

    passeig de magnífica descripció. M'han agafat ganes de sortir al carrer, avui sense paraigües, però.

  • Tot passejant...[Ofensiu]

    A vegades la felicitat està en assaborir les coses petites, senzilles i quotidianes, com aquest meravellós passeig a l'abric d'un paraigües...sentint com cau la pluja. Un plaer pels.sentits...

  • Que ens fa por?[Ofensiu]
    S.Wulff | 01-11-2016

    A vegades ens fem por...si. Però gairebé sempre que ens fem por es perquè toquem el que de veritat desitgem i el que ens espanta es la intensitat del nostre desig... Mmm.. Amb el teu passeig i el que descrius fas sentir al lector aquest desig, sense parlar-ne. Gràcies!

  • Quina ...[Ofensiu]
    Bonhomia | 28-10-2016 | Valoració: 10

    ... manera tan exemplar de descriure un passeig, lingüíticament molt plena i amb una imaginació insòlita.


    Sergi : )

  • De vegades em faig por...[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 27-10-2016 | Valoració: 10

    Aquesta frase m'ha encantat i m'ha deixat un somriure a la cara. Ja veig que t'agrada la tardor i la pluja. Jo també surto a passejar quan plou, però has descrit amb una prosa poètica tot el petit i quotidià món que t'envolta de manera fantàstica. Una forta abraçada, Montse.

    Aleix

Valoració mitja: 10