Cròniques del Regne de les Aigües Blaves

L'illa era força gran, habitada per gent pacífica que vivia bé, tant del mar com de la terra. Entre pescadors i agricultors, ningú passava gana i ja feia més de mig segle que els pirates no hi feien incursions. Al mig de l'illa hi havia el castell-palau del rei Piganegra, autoanomenat el Just, conegut a les seves esquenes com el Justet.
Empedreït faldiller, tingué un ensurt en una de les seves darreres sortides, massa alcohol i el cor li tremolà mentre muntava una jove del poble del costat. S'espantà, començà a pensar en el seu hereu. Però només tenia una filla, la Gairebéblancacomlaneu i ell era dels que pensava que les dones no podien manar, així que decidí buscar-li marit. Ella ja feia tres estius que sagnava amb cada lluna, ja era hora que conegués mascle. Va fer anar missatgers per tota l'illa, convocant als joves més atractius i valents de l'entorn a passar unes proves per casar-se amb la princesa. El rei i els seus consellers escolliren deu proves, totes de caire físic. Carreres a cavall, curses de natació al mar, combats amb espassa... Però la princesa, que tenia el que avui en dia diem "altes capacitats" i que en aquells temps en deien "somiatruites", demanà una prova addicional. Era de preguntes d'àlgebra, de geografia, d'història... No volia al seu costat només un cos bonic, volia poder parlar-hi, raonar, conversar durant els dies llargs d'hivern.
Es presentaren sis candidats, que el rei allotjà al castell durant una setmana, mentre feien l'examen. Les proves físiques no anaren malament, el test que els va fer la Gairebéblancacomlaneu fou un fracàs. Ni un dels sis candidats foren capaços de contestar una sola pregunta correctament. La princesa anà a veure el pare i li va dir que no es volia casar amb cap d'aquells caps de suro. Començaren una discussió que anà pujant de grau fins que el cor del rei va petar i caigué mort als peus de la Gairebéblancacomlaneu.
El següent pas que va fer ella va ser demanar a dos guardians de confiança que anessin a tallar el coll dels sis joves que dormien al castell. No volia que els consellers, en veure el pare mort, la volguessin casar ràpidament amb algun d'aquells ases.
Després de la commoció general per tantes morts, les investigacions infructuoses i el funeral pel rei, vingueren unes setmanes de calma en que els consellers no es decidien a fer reina la princesa.
La Cabelldepastanaga es presentà al castell amb els seus tres nadons, esquifits i ploraners. La princesa la rebé encuriosida. Resultà que un dels joves que la princesa havia fet matar era germà d'ella. S'havia presentat per veure si era l’escollit i millorar la situació de la família. La Cabelldepastanaga que, quina casualitat, també tenia altes capacitats, però que en el seu cas en deien "bruixeria", li digué que els tres nens eren fills del rei, fruit d'una de les seves darreres incursions entre cames alienes. I sí que aquelles tres criatures tenien la mateixa piga negra sobre la cella dreta que tenien el rei i la mateixa princesa.
Llavors la princesa va veure la solució. Ella regnaria sola i aquelles tres criatures serien els seus hereus. Piganegrau, Piganegrados i Piganegratres.
La Cabelldepastanaga pensà que havia estat fàcil enganyar la princesa, en realitat els trigèmins eren fills de l'home que la mateixa princesa havia fet matar i la piga l'havia dibuixat ella abans d'entrar al castell.
La Gairebéblancacomlaneu sabia perfectament que la Cabelldepastanaga l'estava enganyant. En realitat el rei era estèril (per sort, amb la quantitat de dones que havia muntat al llarg dels anys). Va ser la reina, poc abans de morir, qui li va confessar a la princesa que, davant l'exigència de tot el consell perquè fos mare, d'amagat, havia passat vàries nits amb un guarda dels que vigilaven el pont llevadís. Quan la nena naixé, amb la complicitat de la llevadora, li tatuaren la piga sobre la cella dreta.
El consell s'empassà també que els tres nens eren fills del rei mort. Així que les dues dones iniciaren la convivència i la cria d'aquelles criatures migrades que amb l'alimentació adequada començaren a créixer i fer goig.
La Gairebéblancacomlaneu ensenyava música, geografia i història a la Cabelldepastanaga. I la bruixeta li mostrava com fer pomades guaridores, perfums i elixirs miraculosos. Les llargues nits d'hivern dormien juntes, abraçades, exhaustes després d'estimar-se sota les flassades.
El príncep Piganegrau morí als tres anys en caure al fossat i ofegar-se. El príncep Piganegrados emmalaltí i ni els millors metges ni la saviesa de la seva mare pogueren salvar-lo, tenia vuit anys. El príncep Piganegratres arribà a l'edat adulta, no tenia les ments privilegiades de la seva mare i la reina, però era ambiciós, cada dia en llevar-se es repassava la piga i ja tenia plans per triar una dona entre les joves donzelles del regne. Més que res per dissimular i tenir un hereu, perquè ell ja feia anys que s'allitava amb el cuiner de palau. Però aquesta ja és una altra història per explicar més endavant...