CRISPÍN

Benvolgut / benvolguda relataire:

Enhorabona! El teu relat ha estat seleccionat pel jurat d’autors i d'autores de l'Associació de Relataires en Català, com a finalista del IX Concurs ARC de Microrelats "Arts" i per formar part del volum recopilatori amb totes les obres finalistes.

És per això que, en haver quedat seleccionat/ada en la convocatòria, t’agrairíem que, al més aviat possible, ens fessis arribar l’autorització perquè el relat sigui inclòs al recull.

Només cal que ens enviïs per correu electrònic a l'adreça: concursos.arc@gmail.com el text que adjuntem al final d’aquest comentari amb l’assumpte AUTORITZACIÓ PUBLICACIÓ ARTS, tot fent un copiar i enganxar, i complimentant les teves dades personals.

Cordialment,

Comissió Concursos

El teu relat és un caramel, ple de sensacions, que ens poses al cor perquè es vagi fonent a poc a poc i tots tornem a sentir el sabor del que portem gravat a dins, sota capes i capes d’anys. Les teves lletres són una porta a través de la qual cada persona que et llegeix accedeix de nou a les seves vivències infantils.
És un bon relat i a la vegada és la clau que obre la capacitat per gaudir dels millors records de cada un de nosaltres. Et felicito perquè remoure sentiments molt endins de cada lector no s’aconsegueix sempre per bo que sigui un relat, però aquest teu és perfecte.

A cavall entre la realitat i la fantasia, pinta molt bé els temps en que erem nens (tots ho hem estat o ho som, excepte els nadons) i viviem en, com diria Sangtraït, "un món ple de llum". El relat està molt ben plasmat i en general és molt entretingut. Et falta una miqueta més de domini el que no treu que ho fas molt bé. En fi, al capdavall només és la meva opinió.

Ens veurem per Relats. Cuida't.

Entre les dues primeres os, allí on hi ha una ela hi ha d’anar una pe (Dissetena lletra dels alfabets hebreu i arameu). I sí, ja veus, a vegades m’equivoco, jo.

Mira quins records tan emotius que provoques! Un relat molt característic d’E. Viladoms, en el qual et mous amb l’encert, la desimboltura i l’eficàcia que ens tens habituats. A veure què faràs per tancar el curs ¿pel•lícula o fotografia?

Un relat entranyable que obre el record del lector. Jo també jugava. enmig dels camps o sota dels fanals del carrer; gràcies per recordar-me aquells dies tan feliços, tot i que d'heroïna en tenia ben poc, era la reina del món.

Escrita de forma de TBO, que m'ha agradat llegir, doncs té unes escenes de quan eren jovens i lleigen "El capitán trueno". Tot s'ha de dir, que és un relat amb molta fantasia i amb molt bona acció. M'ha agradat.
Una salutació...
Perla de vellut

Evocador relat de quan tot estava per fer i res era impossible

La meva Sigrid es deia Cristina. Rossa i riallera com mai n’hi ha hagut d’altre. I quan el Toni, el nen més alt del carrer, el que sempre feia de Capitan Trueno, ens capturava, l’encarregada de torturar-nos perquè confesséssim on estaven amagats els nostres companys sarraïns era la Sigrid. La tortura era fer-nos pessigolles i jo, que tenia terror a que em fessin pessigolles, sempre era el primer en caure presoner.

M’has fet anar un munt d’anys enrere, quan es podia jugar al carrer gairebé sense perill...
Fa poc, molt poc, em vaig trobar pel carrer un “nen” de la meva època i per culpa de la pressa, sempre les presses, no varem poder parlar gaire. Tenim una conversa pendent!
—Joan—

Qui pogués viure com un heroi! Enhorabona!

M’ha fet recordar quan jo jugava amb els meus germans i vaig exigir ser un sherif com ells. Molt ben escrit!

... l’heroi de torn. És el mateix que fan ara els meus néts després de veure una pel·lícula del que sigui, mentre no sigui d’amor o de besets. Ésser l’heroi estar molt sol·licitat. I com que són tres, la cosa no és massa fàcil, tret que es tracti d’alguna dels venjadors o de dibuixos amb protagonistes que van de colla.
Espero cada relat teu amb il·lusió, pensant en quins records em revifaràs. Avui m’he vist en acció, si no en un idíl·lic clos tancat com el teu, en mil i un indrets del poble, fins i tot al cementiri vell. Recordo un xicot que vivia a Barcelona i que cada estiu feia cap al poble. Els seus avis tenien un corral clos on hi instal·lava el campament dels “bons”. Per entrar a formar part del destacament s’havia de passar un prova duríssima. El candidat o candidats havien de portar una vespa viva. Ni més ni menys. Quins estius, senyor!
I a propòsit dels tebeos, m’has fet recordar el discurs que vaig pronunciar ara farà uns deu anys amb motiu de la gran distinció que em van regalar en posar el meu nom a una biblioteca. Si em permets te n’adjunto un fragment. Gràcies i sort.

“Des del bressol estava predestinat a ser un lector àvid i pertinaç. El meu pare, de família pagesa i humil, va fer de paleta –perquè no li van deixar ser bomber per culpa de la guerra, segons explicava–, però, quan jo vaig néixer, ja s’havia llegit tots els best sellers del moment. Des del Comte de Montecristo a Madame Bovary o des de Moby Dick a Allò que el vent s’endugué. I seguia llegint, al migdia, al vespre, malgrat les contrarietats. Ara, però, s’havia de conformar amb novel·letes de “l’oeste”. La qüestió era llegir, com fos. I la meva germana gran –mestressa de casa i també lectora irreductible– li feia d’assessora literària, ja que era l’encarregada de canviar-li les novel·les a la botiga de queviures –no hi havia quiosc al poble. Pel pare eren les de Marcial Lafuente Estefanía, mentre que a ella, en aquells temps, li pertocava Corín Tellado –tot i que, sovint, es decantava per les d’acció.
Així, doncs, em va resultar fàcil afiliar-me al seu club de lectura i al gust de llegir. A casa no hi faltaven mai els còmics –abans en dèiem, patufets–, de compra o de préstec. Roberto Alcázar y Pedrín, el Jabato, el Capitán Trueno, el TBO, Pulgarcito o DDT. I, de tant en tant, sempre hi havia qui ens deixava algun Tarzán, Hazañas Bélicas, Flash Gordon, el Príncipe Valiente, el Coyote o el Guerrero del Antifaz. Ens eren familiars el Reporter Tribulete, Carpanta, Zipi y Zape, Mortadelo y Filemón, la família Ulises, Melitón Pérez y els grans invents del TBO. La qüestió era llegir, repeteixo. I entre tants còmics en castellà, esporàdicament teníem accés, els privilegiats, a alguns exemplars de l’antic En Patufet. Realment una experiència insòlita en aquelles circumstàncies.”

L’ escena que descrius es ben be com les que veia jo, filla única que no li deixaven gaire anat a jugar al carrer però que m’ entusiasmava