Company de vigílies

Trencar amb el passat costa, però si no hi ha solució de continuïtat, si no hi ha més remei que fer-ho… s'ha de fer.
Dir-ho és fàcil, fer-ho... ja és una altra cosa!
Em costen els teus relats, però m'atrapen!
- Joan -

de lluita contra un factor o element extern, de qui no pots deslliurar-te, o potser... de la mateixa persona que viu, que narra el poema. Els primers versos mostren com de mica en mica aquest element -que té una imatge d'home- impregna tot el teu cos i lentament el va minant. Però el "prou" resulta contundent i viu, un crit més aviat de vencedora, més que no pas de lluita. Un poema intens que vibra en cada lletra, en cada mot.

I el final... Un final fascinant: la consciència de la pròpia feblesa (que es desprén del "potser et tornaré a invocar"), però per descomptat, tornarà a lluitar... i tornarà a vèncer.

Gràcies de nou per tots els teus comentaris!!!

Una abraçada ben forta!

V.

en aquests moments màgics
entre la vigilia i el somni
apareixen els
"presoners del pasat"
pasant factura ,
exigint el pagament,
en llàgrimes de vidre ,
dia a dia, nit a nit.

caldrà temps perque ens hi acostumem,
caldrà oblidar la fiblada del enyor ,
encara que faci mal,
encara que ens trenqui el cor .

Avet_blau

De vegades pot fer molt de mal intentar invocar el passat, però moltes altres necessitem reviure experiències que ens han marcat i formen part de nosaltres mateixos.
Tu ho has fet amb la teva delicadesa de sempre, com si gairebé fos un plaer deixar-se endur per la calidesa de la nostàlgia i l'enyor, però savent en tot moment que es pot cacabar quan tu ho vulguis.
Potser aquesta nit, arrossegada pel teu poema, em deixo acompanyar per algún dolç fantasma del passat.

Bon company, camarada de vigílies entre la consciència i l'oblit, entre el somni i el despertar... sempre en el llindar entre una acció i una altra, de moments que s'escapen entre les mans, d'instants que duren hores però que no marca cap rellotge...
L'evocació, el record és companyia absorbent que reclama una servidumbre estranya: només qui l'ha viscuda la pot recrear amb aquesta força, amb aquest encant, amb l'encert de qui parla sobre terreny conegut dia a dia, recorregut pam a pam, caminat pas a pas, patit llàgrima a llàgrima, intentant oblidar sospir a sospir...

Demà... tornaré a passar per regalar-me el plaer de les teves paraules!

Avui... et faig enviament d'una abraçada amb forma i color, de les que es fan ben presents,
Unaquimera

Crec que és un final que invoca a la reflexió.

la vigília sempre és solitària, és un delicat instant de pura intimitat... i per això, també, és plena de fantasmes. Sempre ombres que ens surten de dins... perquè ens creuen entregats i rendits, éssers vagarosos i solitaris del tot, sense forces (s'equivoquen les ignorantes). Són bona companyia al remat si les capim i, superades, les fem servir com bastida per ser millors nosaltres.

Un poema, gairebé una narració més que un poema, que ens parla de rituals, d'invocacions, d'enyor i, sobretot, de desig. Sí, desig. Encara que en cap moment es digui la paraula. Desitgem amb bogeria allò que una vegada vam tenir i no sabem si tornarem a posseir en el futur. Aquesta ànsia per aturar el temps, per retornar a l'instant de plenitud suprema és la que ens porta a les invocacions tan doloroses. Encara que sembli una paradoxa, sentir el dolor és el que ens manté la fe, el que ens diu que l'amor perdut va existir, que no va ser producte ni de la imaginació ni del somni.
Sempre em fas pensar, Gessamí_blau. Els teus poemes tenen dues virtuts indiscutibles: la marca de fàbrica i que mai no deixen indiferent.
La meva admiració. Petons,
Fredia

amagades en racons inaccessibles del nostre interior.
Ombres que suren quan la nit s'acosta i el silenci és el nostre millor amic.
Ombres desdibuixades, esperant que el pas del temps les acabi d'esborrar.
Encara que dia rere dia tornen a aparèixer com si fossin autònomes i tinguessin vida pròpia.

Bonic poema de desencisos, Gessamí.
Sort de l'esperança que mai no es perd.


petonassos!

gypsy