CARTA AL VENT

Des de molt endins avui sembla et sento al meu costat. Ja se que això es impossible, fa massa temps que has mort i la teva flaire que fins avui m’acompanyava ja s’havia inclús esborrat de la meva pituïtària. He plorat i t’he enyorat molt ,més del que tu hauries pogut endevinar. Potser en vida no vaig saber expressar el meu amor. Inclús algunes vegades tu vas pensar el contrari. Ni jo sabia el que t’estimava. Sempre ho vaig donar per suposat mare ¡
Mare, encara que fa molt de temps, t’enyoro, a vegades et parlo. Més avui m’ha semblat sentir-te al meu costat. Avui que fa el mateix vent que feia quan vas traspassar. No se perquè, sempre que algú de la meva família mort, fa vent , no se el perquè. Ho saps tu mare ?
El vent m’ha portat la teva flaire. Flaire de violetes. Segur la pluja que ha caigut l’ha incrementat i el vent juganer l’ha empès per la finestra oberta. Les he vist al jardí aquest mati les primeres violetes boscanes.
Avui et sento al meu costat, inclús m’ha semblat sentir la teva veu que em contestava, quan he cridat o mes ben dit murmurat “mama”, com ho vaig fer per ultima vegada i tu em vas contestar també per ultima vegada al teu llit de mort.
- Que vols nena ?
Mare vull continuar estimant-te. Encara necessito els teus consells i les teves dolces paraules. Em fas falta encara, sempre t’enyoraré. Jo soc mare també i conec aquesta classe d’amor ,el mes generós que existeix.
Per això escric aquesta carta al vent, se que el vent benèvol el portarà fins a tu i de segur et donarà noves de la teva filla. Voldria poder creure que així serà i que fins a tu arribaran aquestes paraules escrites amb tinta d’amor, la que no es borra mai. Sols et vull dir mots que no van sortir de la meva gola i ara et dic.
Gràcies per haver esdevingut la meva mare.
Mercès per el regal de la vida que vas donar-me. I gràcies per tot i tantes bones coses que vas fer per mi. Les recordo totes o quasi totes, i sempre les tindre dins meu, per més que el temps passi.
T’estimo mare.