COSIR AMB ELS MORTS

El dia era solejat com sempre en el Caire, jo penso que poques vegades deu ploure a Egipte, si no fos pel seu Nil estarien perduts. Segons ells sense ploure i amb la presa d'Assuan podrien subsistir set anys. Jo no sé si creure o no creure, posat a fer doncs sí, ho crec.

Havíem caminat pel gran Basar i feia una calor horrible, també era horrible els venedors que volien que comprés un xal   que jo ni de bon tros volia. Ni les andròmines que volien col·locar-me uns nens molt graciosos que me’ls vaig treure de sobre amb un euro cada un. Allò va ser pitjor el remei que la malaltia perquè em vaig veure rodejada de més menuts que sortien per tots cantons.

El guia en Hussein em va dir.

-          Habibi et molesten? No, no vaig dir no hi vaig somriure. No sé què devia dir per què van desaparèixer en un instant.

Princesa de Nil, as vegades m'anomenava així, ara anirem a visitar la ciutat dels morts, anem al bus.

La ciutat dels morts és un cementiri immens on els vius i els morts viuen en els seus panteons que solen ser més o menys grans. Vaig veure roba estesa nens jugant a pilota i vells prenen te a les seves portes, igual que fos una casa. El guia explica que a canvi de viure allà tenien llum i aigua gratuïta. Ho vaig trobar trist i macabre.

Ara anirem a veure una senyora de 92 anys que hi viu fa 70, ara està sola.

I si entrarem al mausoleu on en un cantó tenia un llit i a l'altre cantó una cuina molt precària i dins la mateixa cuina, un wàter, horrible tot!

Entrarem dins i el guia digué que en el terra hi havia els morts en habitacions separades dones i homes i a sobre es veien unes fustes que va dir que una vegada un senyor caigué dins trencar-se, en dir això, jo mirava en Hussein i semblava seriós, de cop i volta entra un gat negre que ens mira amb uns ulls molt grocs. És el mateix murmura, el gat.

En sortir a la iaia li vaig donar 10 euros i li vaig dir com matava el temps. Em va entendre perquè va fer el senyal de cosir. Ben trista la vida dels pobres en el Caire.