MALEÏT TRETZE

El tretze ha sigut el meu número. Vaig néixer en un poblet als Pirineus a una casa  anomenada “Cal Tretze” ningú sabia per què ni els més vells ho recordaven. La meva mare em va explicar vaig néixer un tretze de novembre tretze hores després i tretze minuts.

Vaig créixer, no era gaire cosa, em van posar per nom Consol. Anava a l'escola ajudava amb les vaques i poc més.

Un dia crec que va ser als meus tretze anys en mirar-me al mirall del lavabo esquerdat, que sols podia veure mitja cara, em vaig fixar teniu ulls blaus i un floc de cabell vermellós que quasi tapava la faç. Jo no em mirava mai. La meva germana gran, Lidia, era una bellesa tothom ho deia, i jo sols creixia esprimatxada i em creia molt lletja.

No m'he casat no vull tenir tretze fills, però si he estudiat tretze llengües i ara visc a la Barcelona, tinc tretze anys multiplicats per tres. Treballo de traductora i visc sola.

Avui anant al poble he tingut un accident, un xicot ha xocat amb un tractor contra el meu petit cotxe, a un poble esbarriat. El gran espetec, la gran foscor i després he vist el meu cos estirat a terra. Una veu d'un mosso d'esquadra deia a un altre, l'accident ha passat davant del número tretze de la carretera, de Conques, tretze hores i tretze minuts.

He vist un llum blanc i unes escales blanques, que he pogut contar tretze esglaons, dec ser morta i això deu ser el més enllà. Maleït tretze!