Col·leccionista de solitud

Un relat de: bocidecel

No va ser d'un dia per l'altre. Aquell, va ser un procés lent, gairebé imperceptible com el lleu tic-tac d'un vell rellotge. Hi ha un punt de partida, sí. Son fets que ocasionen un daltabaix i et condueixen al llindar d'un penya-segat. És llavors quan decideixes abocar-t'hi o fer un pas enrere per tornar.

Havia nascut al poble, allí vivia feliç, tots es coneixien, havien crescut junts, eren veïns i també amics. I ara, la mort sobtada de la dona li feia insuportable cada paraula que sentia, el dolor era insofrible i defugia qualsevol companyia que avivés el seu record. Era una amargor que niava i se li arrelava profundament a l'ànima. El seu caràcter amable anava mudant cap a esquerp, tots ho veien, ho comentaven, però acabaven considerant-lo un procés normal després d'aquell tràngol. Turmentat pels records, va decidir marxar a ciutat. Necessitava ser ningú, necessitava l'anonimat entre la multitud, desaparèixer, de la mateixa manera que havia desaparegut tot el que estimava, tot allò que havia marcat la seva identitat i que el feia simplement "ser".

Comprà una caseta al centre de la ciutat. En aquell carrer fosc i amb pocs veïns, anhelava trobar la solitud necessària per a oblidar. L'únic neguit que conservava estava relacionat amb la incertesa econòmica, patia per por de no tenir diners suficients. Li caldria estalviar de valent.

El seu desig més íntim va fer-se realitat durant uns anys. Desaparegué. Ningú el coneixia, era el blanc d'una indiferència absoluta que estimulava a consciència. Fins que la calma quotidiana es trencà. Els veïns l'increpaven, l'insultaven sempre que el veien. Primer, ho feien esporàdicament, fins que es convertí en un assetjament continu que el va obligar a tancar-se a casa. No el deixaven tranquil, trucaven a la porta, cridaven. No entenia què havia passat ni sabia què volien. Sentia que, en aquell barri degradat, no podia fiar-se de ningú, estava segur que intentaven robar-li tot el que tenia, el que amb constància havia pogut arreplegar. Tenia la certesa que volien arrabassar-li el fruit d'anys d'esforç.

Estava tan aterrat, que les dents li cruixien a l'uníson amb tot el cos, que tremolava com la fulla a l'arbre. Restà arraulit en un racó, hores, dies, fins que algú esbotzà la porta. El cridaven, però estava massa dèbil. Quan el van trobar, la brutícia maquillava una pal·lidesa extrema i el seu cos llefardós era tan sols ossos coberts d'una fina pelleringa. Va obrir els ulls i pensà que somniava, veié uns éssers estranys amb màscares i vestits de colors. Gairebé no els sentia i tancà els ulls, esperant l'alliberament, esperant desaparèixer definitivament.

Van trigar una setmana a buidar la casa de la brossa acumulada, però la fortor a solitud i desesperació restà impregnada en aquelles parets, testimonis d'una desaparició.

Comentaris

  • M'agrada...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 12-03-2009 | Valoració: 10

    molt com has conduit el relat, tot ell, però especialment la introducció que hi fas, i que crec que ja des del començament ens apropa al teu protagonista. És dur, molt, acceptar els cops de la vida, i n'hi alguns que ens poden conduir a la follia. La desesperació i la solitud són enemigues del viure. Trobo també que has encertat la justa mida per fer arribar la història, amb tota la cruesa, però alhora sense dramatistes excesius, narrant-la amb frases molt encertades.
    Un plaer llegir-te, bocidecel
    Una abraçada

  • Felicitats![Ofensiu]
    Dolça Parvati | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • mclara[Ofensiu]

    Relat trist però d'una realitat brutal. Tot i ser un tema actual, que sovit surt pels mitjans de comunicació, no es tracta molt en literatura, tot i que té molt potencial.
    M'ha agradat molt, continuaré llegit relats teus.

    Gràcies pel comentari deixat sobre el meu conte "Diagnóstic".

  • colpidor relat[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 10-11-2008 | Valoració: 10

    has crescut en estil i tècnica, m'agrada com encetes el relat, com el condueixes i com l'acabes, sense paraules sobreres, amb austeritat però amb literatura entre mots.
    Vas guanyant posicions a relats, i no és per casualitat.

    una abraçada bocinetduciel

    Ferran

  • Una col.lecció letal[Ofensiu]
    Unaquimera | 09-11-2008 | Valoració: 10

    La indiferència dels altres com objectiu vital,
    la desconfiança com invasora,
    la certesa del perill per guia,
    a solitud per companya,
    la desesperació compartint la taula,
    l'enyorament envaint els somnis,
    la desolació present en els malsons,
    la bogeria instal·lada al costat dia rere dia, ...
    quina col·lecció de fantasmes, de sospitosos habituals de la pitjor mena, de símptomes de malaltia incurable!

    Has pintat un quadre amb tints foscos i tonalitats ombrívoles, d'aquells que atreu i esborrona al mateix temps: atreu pel teu encert en descriure'l, esborrona perquè fora de la literatura, és real.
    La meva enhorabona!

    I una abraçada per testimoni,
    Unaquimera

  • Solitud que mata[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 07-11-2008 | Valoració: 10

    Hola bocidecel!
    Feia molts dies que volia passar pel teu racó i , per fi, avui et retrobo amb aquest relat tan trist com preciós i ben narrat.
    El dramatisme que traspua és un fet social tan comú que esfereix. Quan la mort s'emporta la teva parella estimada de tota la vida és tan fàcil abandonar-te en la tristor i en la desesperació que tot es fa fosc.
    Et felicito per escriure com ho fas: amb una sensibilitat que emociona el lector.
    T'envio una forta abraçada, bocidecel.
    Mercè

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: