Confidències a la lluna plena

Un relat de: bocidecel

Vaig trucar a la porta, no em respongué. Vaig obrir amb la meva clau. Era allí, asseguda a la seva cadira, davant del balcó. La vaig cridar i sense esperar contestació, vaig córrer. Al tocar aquelles mans entrellaçades plàcidament, la seva pell de gel em produí una esgarrifança que em travessà el cos de dalt a baix com un llamp. Vaig xisclar. Els ulls vidriosos, esbatanats, les pupil·les dilatades, mirant l'infinit d'aquell cel, ara mig ennuvolat, i el seu somriure, fixat per sempre. Havia estat una nit de lluna plena. Immòbil, només sabia plorar amb la cara cosida a la seva falda ja encarcarada, enyorant la tèbia flonjor acollidora.

No volia persianes que destorbessin la claror, mai en aquella eixida. Esperava amb delit les nits de lluna plena. S'asseia a la cadira, demanant-li a la lluna pel seu amor de joventut, recordant la primera i última nit que es van estimar, abans que ell fugís a l'exili. Aquella nit càlida, sota l'amorosida claror d'una lluna que els servia d'aixopluc, van oblidar prejudicis. Els seus cossos, s'oferiren com cadells tendres a llurs dits, aprenents matussers. La gespa embolcallà xiscles amb petons mentre la lluna perfilava de plata les siluetes captives. Fins que un sol estrident estroncà el somni. I ell va marxar amb la promesa de tornar als llavis. I van passar dies, setmanes, mesos. I va venir el rebuig, la indiferència i la solitud. I vaig néixer jo, que només m'havia de sentir segura i estimada a la seva vora. La seva força dissipava el menyspreu que s'olorava en cada gest, en cada paraula. Evitava qualsevol comentari, qualsevol intent de brega i mai defallia, estava per damunt d'honorabilitats enganyoses.

I un dia vaig sentir la necessitat secreta de cercar-lo, la casualitat en fou culpable. Llegia "Els catalans als camps nazis" i vaig trobar el seu nom en un llistat que l'anomenava com a supervivent. Amb un nom tan poc comú, només podia tractar-se d'ell. L'editora em facilità el contacte i les dades que tenien a l'abast. Durant dos estius consecutius, vaig passar les vacances a Perpinyà visitant pobles i poblets de la comarca, preguntant per aquell nom, fins arribar a Ribesaltes. Allí, per fi, em donaren una adreça. Quan hi arribava, aclaparada, vaig esperar una estona al carrer, em sentia el cor desbocat i necessitava calma per a poder lligar les paraules. Em decidí a trucar i m'obrí la porta una dona. Vaig pronunciar aquell nom amb accent interrogatiu. M'explicà que era el seu marit, que estava malalt. Jo continuava el meu plà dient que escrivia un reportatge sobre els camps de concentració, que m'interessava parlar amb ell, mentre veia que el dolor s'anava dibuixant al seu rostre excavant-hi solcs de sofriment oblidat, sentia el seu silenci com un crit ofegat que es feia etern. Al final em va explicar que s'havien conegut a Argelès, que havien patit molt i que els havia de disculpar perque no els convenia recordar. I vaig marxar, no volia obrir noves ferides, ja havia destorbat prou aquell fràgil equilibri dels supervivents. No el vaig conèixer, ja no ho necessitava. Tampoc ho explicaria mai a la mare, que conservaria l'esperança de veure'l tornar qualsevol nit de lluna plena.

Comentaris

  • quina[Ofensiu]
    pereneri | 14-03-2009 | Valoració: 10

    història més bonica i terrible!

    Jo, com la protagonista d'aquest relat, vaig descobrir també familiars (llunyans) llegint el llibre de la Montserrat Roig, malauradament morts durant el genocidi europeu dissenyat per Hitler i alimentat per altres dictadors geogràficament més propers.

    Descansin en pau.

  • felicitats pel relat (molt guay) i pel 5è aniversari[Ofensiu]
    angie | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Un relat excel·lent[Ofensiu]
    Naiade | 20-12-2008 | Valoració: 10

    Vides esgarriades per les guerres i els destins, sempre sota l'esguard de la lluna plena, companya d'amors fallits i desenganys.
    Un relat que m'ha arribat a l'ànima, pensant que tantes histories com aquesta ni deuen haver de reals.
    Et felicito per el ben escrit que esta i la gran sensibilitat que desprèn.
    Una abraçada

  • Casualitat![Ofensiu]
    copernic | 25-10-2008 | Valoració: 10




    Tinc una cosina germana que viu a Ribesaltes. És filla d'una tia que es va exiliar abans de l'entrada dels "nacionals". L'atzar és capriciós a vegades, perquè és un lloc que només es pot conèixer per algun fet molt particular.
    D'aquest relat m'agradaria destacar la descripció acurada que fas de la mare, de la fredor de les seves mans, dels records, vius encara, que li donen aquella mirada perduda. M'agrada molt com escrius. M'encisa el teu lirisme i la bellesa de les paraules que utilitzes. Ja t'he comentat altres relats molt favorablement. Crec que ja és hora que t'afegeixi a la meva llista de preferits. Així t'nairé seguint amb detall.
    I moltes gràcies pel teu comentari elogiós de "Dins meu". Ja veus que quan s'escriu des de dins sempre es connecten les sensibilitats. T'envio petons des de Girona. Ja han començat les Fires. Suposo que estaràs escrivint alguna història si no t'han abandonat les idees entre el mercat, les rentadores, el dinar i tota la feina de la casa. Rep una abraçada!

  • LLunes plenes, plenes.[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 24-10-2008 | Valoració: 10

    Aixó et vaig comentar in situ, en acabat el repte;
    "> Un relat tot tendresa i amargor al mateix temps, escrit amb un alt nivell narratiu, tens força, i que amb tant poques paraules ens construeixis un món tan ple d'imatges i de sensacions, és tot un repte. La frase: "I ell va marxar amb la promesa de tornar als llavis." L'he trobada simplement fascinant, no em surt una paraula millor ara mateix. Una imatge genial. El que em sap greu és no estar segur d'haver entès la imatge de quan veu aquella dona que surt de la casa de Ribesaltes, qui és aquella dona? Faig diverses lectures i no n'estic segur... coses meves, a voltes ens tanquem en un concepte i no veiem l'evident, com ara mateix, jo. Un títol mol encertat. A les nits de lluna plena passen tantes coses màgiques com mundanes, sols nosaltres les fem especials. M'ha agradat força la teva utilització de les paraules, has escrit un relat amb un mol bon nivell narratiu, un relat que mereix una llargada més amplia, més que res, per saber-ne més coses. Paraules clau invisibles. Felicitats pel relat i gràcies per participar.

    I ara vull afegir que sí, aquest final és clavat per tancar una història molt ben narrada, ben escrita, amb un tot de sentiment, i que podria haver guanyat, sí, però és que el TinetMarco també es va lluir i jo, que tinc tirada al fantàstic, però el repte a passat i ens queda el teu relat.

    Et felicito.

    Una abraçada

    Ferran (Senyor?) jeje

  • una pssat perdut.[Ofensiu]
    Avet_blau | 22-10-2008 | Valoració: 10

    Una vida, com tantes plena de moments
    intensos i curts, i que marquen el futur, sempre sota l' aguait de la lluna , còmplice de l' amor i de l' història.
    i desprès, cada vida continua, cel enllà,
    buscant cadascú la seva lluna, la seva llum
    i guardant els records d'un passat perdut.

    Avet

  • Un magnífic relat [Ofensiu]
    Xantalam | 22-10-2008 | Valoració: 10

    de vides truncades per la guerra, d'un avenir que no va poder ser i que ella sempre esperava, amb el rerafons d'una la lluna omnipresent en la seva vida i en la seva mort. I una filla que cerca els orígens sense traspassar els límits, respectant el sofriment aliè, d'una vida també aliena a la seva.

    Havia fet una llegida ràpida al repte i ara hi torno per acabar de llegir-ho bé...

    Una forta abraçada,

    Xantalam

    M'ha agradat molt la interpretació que has fet del meu poema "Fulles". Això és de les coses més sorprenents i interessants dels comentaris: les múltiples lectures enriqueixen el poema, el fan més gran (em refereixo sobretot als grans poemes, no tant als meus que són modestos, però que també es beneficien, en certa manera del mateix efecte)

  • Tres històries en una[Ofensiu]
    Unaquimera | 22-10-2008 | Valoració: 10

    He llegit el teu relat i se m'han fet presents les tres històries que, en diferents plans visuals, hi relata.
    En primer pla, la de la dona asseguda a la cadira ( no una qualsevol, sinó "la seva" ) i el seu amor de joventut que va marxar a l'exili després de la primera i única nit d'amor, deixant-la sola, amb una criatura per pujar;
    en segon lloc per ordre d'aparició, però com a narradora en primera persona, la filla nascuda d'aquella relació, que s'escolta la necessitat íntima de cercar el pare desconegut i després d'insistir en l'empeny, presenta d'aquesta manera la tercera història, la de la parella que es coneix en mig del dolor, l'un enyorat i l'altra patint, i sumen forces per sobreviure a la guerra.

    Des de la introducció fins la darrera frase planeja sobre tot el text la lluna, il·luminant personatges i relacions, mots acuradament col·locats, expressions delicioses i frases precises.

    És un bon escrit que obsequia a la lectora amb una bona lectura. T'ho agraeixo.

    També t'envio una abraçada tan rodona com la reina de la nit en el seu màxim esplendor,
    Unaquimera

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: