Sense comiat

Un relat de: bocidecel

Si ja m'ho deies tu, Carmeta, que ja no tinc edat per aquest tràfec d'agafar el cotxe cada dia, tot per arribar-me a collir un grapat de bajoques i un cistell de patates, plantar una rengla de tomaqueres o regar les maduixeres, arrencar l'herba o vés a saber quína feina fer... Però tu ja saps que sóc tossut de mena, i, dia si, dia també, vaig carretera i camí amunt i avall, traginant quatre caixes plenes d'il·lusió feta albergínia, pebrot o manat de cebes.
I tu, patint a casa, pendent de quan arribo al tros i de quan en surto. Mai has volgut esquinçar-me les ales, ni tan sols ara que ja sóc vell i estic malalt, i mentre jo volo, a tu et queda l'ai al cor. Sort he tingut de tu, Carmeta! El nostre amor ha sobreviscut penúries i tempestes i ens ha deixat la tendresa com a penyora. Ens nodrim ara, d'aquell pòsit de saviesa que la nostra existència ens regala a canvi del temps que ens pren.

I és que ja ho saps, tants anys a la fàbrica de plàstics, envoltat de matèria inert... només esperava tenir una estona lliure per venir, tocar la terra amb les mans i sentir-me part d'aquesta vida que creix al meu voltant. El meu esperit massa lliure, s'ha fet fort amb el teu coratge, i ha desterrat pors i misèries. S'aferra a aquesta terra on ha clavat les arrels ben fondes per a poder enlairar-se cap al cel.

Vejam...perquè ho deia tot això?...ah, si!. Ja veus, volia recordar perquè soc aquí avui, a la caseta del tros, necessito trobar, almenys, una bona raó que farceixi aquest buit que m'ha sobtat. La caseta, resguard del mal temps, refugi d'eines i caixes de vianda, n'ha estat testimoni.

Dos galifardeus apareixien del no res per glaçar-me el cor amb un ensurt de mort. Palplantats aquí, enmig del silenci, han començat a cridar-me que els donés els diners. Però, Déu meu, que no ho saben que al tros no en duem mai de diners? On volen que els gastem?. Del sobresalt, he perdut el món de vista. El cor no em bategava, era un tambor descompassat i cada cop més accelerat que retronava per cada racó del meu cos. Jo tremolava, i ells cada vegada més enfadats i alterats, un davant i l'altre darrera meu, m'agafaven tan fort que només podia respirar del seu alè, i vinga escridassar-me, com si fos sord, o com si fos res, tot dient "et punxarem, vell".
Del pànic, no em sortien ni les paraules, la meva veu era un simple xiuxiueig inintel·ligible que els feia enrabiar encara més. Eren mala gent, Carmeta, i jo, tant valent com semblo, m'he sentit un cassigall a les seves mans, una titella sense ànima i sense vida. Llavors, t'he vist, Carmeta, asseguda i fent punta de coixí, aliena al dolor que t'havia d'arribar, i se m'ha acudit de dir-los que estava delicat del cor, i que estava marejat, i que queia. Estava espaordit, escagassat, t'ho ben juro, però he caigut pensant que, si els restava una mica d'humanitat, fugirien esperitats, que s'adonarien que només sóc un vell i que estic sol en aquest raconet meu. Esperava que els desvetllaria un resquitx de respecte.

Resto a terra, sense esma ni d'aixecar-me, sense esma ni de cridar. I els sento discutir més fort, i noto un balanceig al meu cos. Perquè no puc obrir els ulls? Ara escolto un soroll conegut... és el grinyol de les frontisses...No!...Si us plau, al pou nooo!...deixeu-me per terra, abandoneu-me i marxeu!...deixeu que mori sol de tristesa, sense tu, Carmeta...però no amagueu el meu cos!

I continuo immòbil, glaçat i xop, no sé on. No puc aixecar-me, no puc obrir els ulls, només puc pensar en la meva Carmeta. Ja no sento fred ni calor, només em trasbalsa la teva angoixa. Sola a casa, atribolada, ben segur que m'hauràs telefonat un grapat de vegades al mòbil que m'han pres aquests brètols, i jo no puc contestar-te, no puc calmar-te. No puc estalviar-te el sofriment, i aquesta és la meva única ferida, que sagna sense aturador i em buida, em destrueix. No sento dolor físic, però cada llàgrima que vessaràs, és una urpa que es clava amb acarnissament a la meva ànima.

No sé si estic somniant, si estic abaltit, si m'ha punxat aquell ganivet que em gratava la gola, si estic al fons del pou, si és realment el cor que ha dit prou, què sé jo! Tant de bo sigui només un malson, em doldria tant si hagués de marxar així, a la francesa, sense acomiadar-me de tu, Carmeta, l'amor de la meva vida, em quedo curt, la meva vida sencera!

No, això no pot ser la mort, ara ho sé perquè sento la teva mà entre les meves i veig els teus ulls negres, els que n'han vist de tots colors, els que han sabut destriar el gra de la palla per conduir-me durant molts anys al que més pot assemblar-se a la felicitat. Ets aquí i sé que ara, embolcallat en aquesta dolçor i serenor, em despertaré, obriré els meus ulls petits i cansats per a retrobar-te, uns ulls que seran la teva rialla, i ens fondrem en una abraçada, Carmeta.

Comentaris

  • Per molts anys i molts relats!!![Ofensiu]
    Leela | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • robatori sense botí.[Ofensiu]
    Avet_blau | 25-10-2008 | Valoració: 10

    en aquests momeents dramatics en que la vida es despenja en pocs segons,
    les emocions mes profones,
    surten, intenses.

    En un miserable robatori en un hort,
    (cada cop m'entren i roben mes a l' hort),
    lloc injust per robar, on hi deixes la suor mes ben guanyada.
    Avet

  • Hola! Bocidecel[Ofensiu]
    surina | 25-10-2008 | Valoració: 10

    La teva sensibilitat queda reflectida en cada un dels teus relats.
    L'amor per a tota la vida és un tresor molt escás, però en algunas parelles s'ha fet realitat.
    M'agrada molt llegir-te.
    Una abraçada.
    Irene Tironi

  • Apassionant! [Ofensiu]
    Unaquimera | 10-10-2008 | Valoració: 10

    Com els bons textos, és aquest un relat sense excesos expressius, però amarat d'emocions i sentiments que colpegen: al començament, un quadre costumista que fa somriure... a continuació, una instàntia de vida amb flash de crítica social... seguit d'un lleu apunt que serveix per cridar l'atenció de l'espectador... i llavors, comença l'acció i arriba el cop directe al pit: el sofriment, a partir d'aquest moment, fa patir a la lectora, per què és servit en bona safata literària, molt bona.

    Fins al final, es llegeix amb els punys serrats i els ulls esbatanats, sentint la impotència del protagonista, el seu dolor pel dolor de l'altri i el pànic de la pèrdua injustificada: és vida en directe!

    Ja m'havia agradat el que t'havia llegit fins ara, però des d'aquest moment t'afegeixo als meus autors favorits!

    I t'envio una abraçada de les que fonen les distàncies,
    Unaquimera

  • Realment magnífic,[Ofensiu]
    - | 09-10-2008 | Valoració: 10

    aquest avi que en el tràngol de morir només pensa en el disgust que causarà a la persona estimada. Quin patiment i quina impotència tan ben descrits. Un relat impressionant.

    Et felicito sincerament

    Rosella

  • Òndfia!....[Ofensiu]
    rnbonet | 07-10-2008

    ...recollons! i repunyetes!!!
    Quin testimoni més humà; quina tendresa que emociona; quina disbauxa de mots i sintaxi més ben portada!
    Quants colors de vida! T'entenc.
    Salut i rebolica!

  • Tendresa [Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 07-10-2008 | Valoració: 10

    és la paraula que trio pel teu relat. Malgrat els moments d'angoixa que el lector passa i la incertesa de què passarà al final, has sabut crear un relat d'ambient camperol molt bonic.
    Has fet parlar un vellet, adreçant-se a la dona de la seva vida, d'una manera tan tendra que m'has fet emocionar. Quan això passa vol dir que l'autora té un mèrit gran, gran.
    Els teus escrits sempre em captiven. Saps molt bé com arribar al cor del lector.
    Et felicito i t'agraeixo molt el teu comentari.
    Et seguiré llegint, bodidecel.
    Una abraçada.
    Mercè

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: