Benvolgut company, que vaig conéixer com a hoste.

Un relat de: bocidecel

M'he adonat que ja fa vint anys que ens vam conèixer i em ve de gust fer una mica de memòria de les nostres vivències, mentre t'escric aquesta carta d'estil tradicional. Al cap i a la fí, són tants anys junts, que bé valen l'expressió de tot el meu afecte i reconeixement.

Recordo clarament la primera vegada que ens vam veure, un capvespre a casa d'un amic comú. Ja llavors em va sorprendre la teva aparença inescrutable, amb aquella aurèola de misteri que despertava tota una barreja de sensacions, reserva, inquietud, por, desconfiança... En cap moment vaig intuir les teves intencions, però pressentia un cert interès i intentava defugir-te amb indiferència. No volia, i tampoc estava preparada per assumir cap risc.

I va arribar un bon dia en que, insolent, vas gosar presentar-te a casa, sabent que provocaries desconcert i malestar. Adduïes una excusa inversemblant, necessitaves conèixer-me, parlaves d'alguna cosa relacionada amb un estudi,... Aquella ocurrència em violentà i em deixà trasbalsada. Era una situació inaudita que no he pogut esborrar de la memòria. No sé com ni perquè vas venir, el que compta és que, forçada per l'imprevist, et vaig acollir de manera provisional. Vaig pecar d'ingènua, ara ja ho sé, no tenia cap mena d'experiència i tu en vas saber treure partit. En aquell moment vaig restar esmaperduda mentre veia créixer en la meva família un sentiment d'inquietud i temença. Estupefactes, no entenien res i la seva reacció era previsible, un rebuig instantani. Acceptaren l'eventualitat de mal cor, però desafiaven la teva presència amb la seva particular lluita per foragitar-te. Ja saps que vas ser qualificat d'intrús, no eres benvingut, però no et conec rival en l'art d'insistir, inventant qualsevol falòrnia per allargar l'estada. Vas aprendre ben aviat el sentit de la dita "qui dies passa, anys empeny".

A la primeria, un comportament extremadament mesurat ajudava a alleugerir les reticències. El teu caràcter esquerp mudava acompanyat de la nostra por i, en conseqüència, ens acostumàvem a la teva companyia i a la teva particular manera de fer, ben desconcertant, talment com si vinguessis d'un altre món i et costés d'encaixar entre nosaltres.

La seqüència d'esdeveniments es difumina en el temps, però sé que aviat vas prendre la determinació definitiva de quedar-te i convertir-te, d'aquesta manera, en el nostre "hoste".
Entre tots dos sovintejaven les discussions, buscàvem l'equilibri en una relació completament diferent del que coneixia i al marge de qualsevol sentiment. Havia après a acceptar-te i tots dos ens teníem la mida presa. Sorgia la franquesa i vas començar a ficar cullerada en el meu estil de vida. No t'agradaven els tràfecs, les presses, no volies veure'm sempre de bòlit per atènyer totes les tasques; o potser era un sentiment de gelosia, un intent d'acaparar la meva atenció. No ho sé, no et feia cas, però tu, tossut de mena, anaves a la teva. Subtilment però eficient, el teu discurs guanyava terreny i, com a bon capità manaia, estaves decidit a imposar el teu criteri. Mentre jo just arribava a reconèixer que tindria sempre les de perdre, tu, a pas de formiga, assolies els teus objectius, aconseguies d'integrar-te en el meu quefer diari i participaves de qualsevol acció o decisió, fins i tot assolires el paper de protagonista.

Vaig deixar la feina, però vaig odiar-te per aquella malifeta i em va costar Déu i ajut (sobretot del temps) de perdonar-te. La meva vida experimentà un gir sobtat i dolorós, amb nombroses connotacions negatives que he anat oblidant. Vaig deixar de banda tot el que ja no podia abastar, per centrar-me només en el que perdurava com a meu i, encara que sembli una contradicció, com més minvava l'equipatge, més valuós era el bagatge que encara podia traginar.

Amb el temps, vaig valorar els aspectes positius que comportà aquell canvi i en reconec un que esdevindria fonamental: el sentiment d'una passió manifesta per la vida, una vida curulla de petites coses que en revolucionaven el sentit. El dia a dia va guarnir-se de descobriments, l'observava amb ulls nous i n'encetava tots els matisos. Cada paraula, cada sentiment va assolir la categoria d'especial, el meu món era ple de tresors que havien restat oblidats o menystinguts, i que ara recuperava amb l'il·lusió de nous. N'havia tret la pols de l'oblit i m'abillaven tant en dia serè com en tempestuós. Només aquella troballa, ja compensava els dies grisos de mala maror, d'incertesa i també de dolor.

T'has fet gran amb nosaltres, principalment amb mi, de tal manera que ja no em conec sense tu. No se fins quan restarem plegats, reconec que hi tens bastant a dir i no et vull treure protagonisme, però ni tan sols tu pots fer la vida previsible i no pots vetar que ella ens obsequiï amb el do de la fortuïtat.

I ara que tinc al cap tota la història, em pregunto si ets tu, el resort que em fa cercar sempre el blanc dissimulat en la grisor, la força amagada en la foscor. Em pregunto si va ser aquell intrús, qui va despertar un jo desconegut, el que només es revela en situacions extremes, el que ens mostra com es pot viure feliç malgrat qualsevol hoste, sigui aquest malaltia, absència, dolor, abandó...
Pot ser que, quan convivim amb un hoste, bescanviem bocins de vida per retalls de saviesa?
Pot ser que ens recompensi descobrint-nos de nou la bellesa?
Pot ell, llevar-nos la bena per admirar aquest tresor que és la vida?
Poden servir aquestes paraules per convèncer algú de llevar-se ell mateix aquesta bena?
Tens tu, que em llegeixes, alguna resposta?

Comentaris

  • Aniversari[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Benvolguda companya, et llegeixo[Ofensiu]
    Unaquimera | 29-09-2008 | Valoració: 10

    I torno a ser aquí... i em trobo amb un relat interessant, amb un estrany atractiu.

    Original des de la forma, el seu contingut deixa entendre la situació més que no pas la declara, ja que no s'atura en justificacions ni detalls que descarta d'entrada, i d'aquesta manera excita la curiositat de la lectora, que es regira mentre els ulls difícilment poden apartar-se del text, del qual no volen perdre mot ni gir narratiu.

    Respecte a l'interrogant final... m'atreviria a respondre ( amb la confiança de què la pregunta és retòrica i de qui la escriu en coneix la resposta ) que sí, que pot ser... de la mateixa manera que potser que no, perquè al fi i a la postre, un hoste no és més que una circunstància, una altra més en la nostra vida, i com qualsevol altra, la podem fer servir d'excusa... o no... per descobrir bellesa, per adquirir saviesa, per gaudir de la vida, per treure'ns una bena... o per deixar perdre l'ocasió de fer qualsevol d'aquestes coses!
    Estàs d'acord?

    Ei, ja veus si ens podem posar filosòfiques a partir d'un relat... però és que aquest ho provoca: és un mèrit de l'autora que reconec, escriure quelcom que no deixa indiferent a qui ho llegeix.

    I ara, abans de tornar-m'ho a llegir, t'envio una abraçada de les bones de veritat,
    Unaquimera

  • curiós relat[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 27-09-2008 | Valoració: 10

    que m'ha fet pensar si no estaves parlant de la pàgina aquesta RC, que és també com un hoste a casa nostra.
    Bona redaccció en una narració que es pot llegir sense entrebancs, fins a la pregunta del final, i la veritat, no sé que dir.

    Una abraçada.

    Ferran

  • Vaig ser-ne el jutge[Ofensiu]
    deòmises | 27-09-2008

    I només vas tenir la mala sort de competir amb relats de qualitat. Estil acurat, idees bones (que vaig saber copsar), llenguatge correcte...

    gràcies pels teus afalacs, però sols escric allò que penso, les idees que em sorgeixen. Com tots/es, suposo...

    d.

  • anar lleuger d' equipatge[Ofensiu]
    Avet_blau | 23-09-2008 | Valoració: 10

    "com més minvava l'equipatge, més valuós era el bagatge que encara podia traginar"
    Excel.lent resum vital en aquesta frase,
    on els hostes de la vida ens van xuclan
    l'essència poc a poc,
    malgrat aprendre a conviure amb ells.

    Al final la superació o l' adaptació,
    dues sortides per sobreviure.
    Avet

  • Primer comentari[Ofensiu]
    copernic | 23-09-2008 | Valoració: 10


    Em sembla que no t'havia comentat mai res. Hi ha tanta gent bona a RC! Gràcies al teu elogiós comentari a Fèiem tan bona parella! t'he descobert.
    No me'n penedeixo. Està molt ben escrit. Amb un ric vocabulari, expliques la història amb gran pulcritud. Una relació aparentment de parella que pren un gir "inesperat" i es transforma en un crit per la vida. Hi ha una recreació en el sentiment, en el pensament. És un text amb les paraules justes i precises, d'una qualitat innegable.
    T'envio petons des de l'observatori. Salut!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: