Au, a fer nones!

A l’editor la idea li va venir d’aquell conte en què una mare canta una cançó de bressol al seu menut i s’adorm abans que ell. Com que sabia que Quim Moltó ja estava treballant en un nou recull, el va telefonar: volia que un dels contes provoqués tal somnolència que els lectors acabessin adormits amb el llibre encara entre les mans. A Quim li va fer gràcia la proposta, se la va prendre com un repte i al cap de sis mesos el nou recull de contes, en què el vint-i-quatrè i últim es titulava "En braços de Morfeu" i era el suposadament soporífer, ja estava a la venda.

Es va demanar a llibreters i bibliotecaris l’opinió global sobre el recull i sobre l’últim conte en particular, i gairebé tots van coincidir en que, exceptuant aquest, que trobaven mortalment avorrit, els contes feien de bon llegir. Sotmesos els enquestats a un hàbil interrogatori, la majoria acabava reconeixent que s’havien adormit o, si més no, s’havien quedat una estona fent becaines. Constatat l’èxit d’aquesta primera experiència, en Quim va ser convocat un dia per l’editor, que li va confessar que per a ell allò només havia estat un assaig i que li volia exposar un projecte molt més transgressor i ambiciós: crear un nou gènere literari, una mena d’híbrid entre conte i llibre d’autoajuda. En concret, l’obra fundacional seria un recull de vint-i-vuit contes en què s’alternarien els convencionals amb els d’defecte somnífer. Destinada sobretot als insomnes irredempts, enganxats pel consum progressiu de benzodiazepines, en el pròleg s’indicarien les normes d’ús: s’aconsellaria llegir dos contes cada nit, ja ben instal·lats al llit; més exactament, es tractaria de llegir-ne un dels d’ordre senar i, tot seguit, de posar-se a llegir el següent, en la seguretat que ja no podrien acabar-lo. D’entrada Quim Moltó se’n feia creus, però de mica en mica es va anar deixant guanyar per l’entusiasme de l’editor. Malauradament i per diversos motius, l’empresa va morir d’èxit.

En primer lloc, la continuïtat de la producció no estava garantida: els qui havien comprovat que la cosa funcionava es van sentir frustrats transcorregudes les dues setmanes de lectura terapèutica, perquè van haver de tornar als ansiolítics. La causa era que Quim Moltó, tot i la seva capacitat de treball, no podia idear, escriure i polir dos contes diaris. L’editor va poder incorporar a l’equip Sergi Tàpies i Empar Formiguer, que de seguida van copsar les característiques que havia de tenir un conte per provocar la son de manera irreprimible, però altres candidats posats a prova van demostrar no estar a l’altura.

Part de la competència editorial va posar-se a treballar en una novetat que semblava tan prometedora, però cap dels intents no va arribar a aixecar el vol. La iniciativa que va estar més a prop d’arrabassar el lideratge als pioners va ser la d’un diari que cada setmana publicava un col·leccionable amb catorze contes junt amb el suplement dominical, però estava fet tan a corre-cuita que els textos resultaven incomprensibles i els lectors mai no passaven del tercer paràgraf.

El poder narcòtic dels contes parells era tan fulminant que alguns afectats, en comptes de manifestar agraïment als autors, es queixaven que el llum de la tauleta de nit havia romàs encès tota la matinada, i encara rai, que en aquella franja horària el consum elèctric era relativament barat! Fins i tot alguns, esperonats per la proliferació de bufets d’advocats especialitzats en causes exòtiques de tota mena, havien interposat demandes contra l’editorial.

Però, en el terreny judicial, allò que més mal va acabar fent al nostre editor van ser les trifulgues entre els gremis de llibreters i els col·legis de farmacèutics, en què aquests reclamaven el dret a vendre els reculls de contes soporífics, atès que eren un producte tan orientat a facilitar el son a les persones amb dificultat per dormir com els somnífers i barbitúrics. Naturalment, les anomenades parafarmàcies també vindicaven aquest dret. I finalment, qui va acabar rebent de totes bandes va ser la editorial, per no tenir escrúpols a subministrar aquests llibres tan cobejats a tots els qui els demanaven.

Si has arribat fins aquí, lector o lectora, torna a llegir aquest relat. L’humil lletraferit que et parla no tindrà el talent d’un Quim Moltó però et pot garantir que, abans que ho hagis fet cinquanta vegades, estaràs somiant amb els angelets.