Au, a fer nones!

Un relat de: Joan Colom
A l’editor la idea li va venir d’aquell conte en què una mare canta una cançó de bressol al seu menut i s’adorm abans que ell. Com que sabia que Quim Moltó ja estava treballant en un nou recull, el va telefonar: volia que un dels contes provoqués tal somnolència que els lectors acabessin adormits amb el llibre encara entre les mans. A Quim li va fer gràcia la proposta, se la va prendre com un repte i al cap de sis mesos el nou recull de contes, en què el vint-i-quatrè i últim es titulava "En braços de Morfeu" i era el suposadament soporífer, ja estava a la venda.

Es va demanar a llibreters i bibliotecaris l’opinió global sobre el recull i sobre l’últim conte en particular, i gairebé tots van coincidir en que, exceptuant aquest, que trobaven mortalment avorrit, els contes feien de bon llegir. Sotmesos els enquestats a un hàbil interrogatori, la majoria acabava reconeixent que s’havien adormit o, si més no, s’havien quedat una estona fent becaines. Constatat l’èxit d’aquesta primera experiència, en Quim va ser convocat un dia per l’editor, que li va confessar que per a ell allò només havia estat un assaig i que li volia exposar un projecte molt més transgressor i ambiciós: crear un nou gènere literari, una mena d’híbrid entre conte i llibre d’autoajuda. En concret, l’obra fundacional seria un recull de vint-i-vuit contes en què s’alternarien els convencionals amb els d’defecte somnífer. Destinada sobretot als insomnes irredempts, enganxats pel consum progressiu de benzodiazepines, en el pròleg s’indicarien les normes d’ús: s’aconsellaria llegir dos contes cada nit, ja ben instal·lats al llit; més exactament, es tractaria de llegir-ne un dels d’ordre senar i, tot seguit, de posar-se a llegir el següent, en la seguretat que ja no podrien acabar-lo. D’entrada Quim Moltó se’n feia creus, però de mica en mica es va anar deixant guanyar per l’entusiasme de l’editor. Malauradament i per diversos motius, l’empresa va morir d’èxit.

En primer lloc, la continuïtat de la producció no estava garantida: els qui havien comprovat que la cosa funcionava es van sentir frustrats transcorregudes les dues setmanes de lectura terapèutica, perquè van haver de tornar als ansiolítics. La causa era que Quim Moltó, tot i la seva capacitat de treball, no podia idear, escriure i polir dos contes diaris. L’editor va poder incorporar a l’equip Sergi Tàpies i Empar Formiguer, que de seguida van copsar les característiques que havia de tenir un conte per provocar la son de manera irreprimible, però altres candidats posats a prova van demostrar no estar a l’altura.

Part de la competència editorial va posar-se a treballar en una novetat que semblava tan prometedora, però cap dels intents no va arribar a aixecar el vol. La iniciativa que va estar més a prop d’arrabassar el lideratge als pioners va ser la d’un diari que cada setmana publicava un col·leccionable amb catorze contes junt amb el suplement dominical, però estava fet tan a corre-cuita que els textos resultaven incomprensibles i els lectors mai no passaven del tercer paràgraf.

El poder narcòtic dels contes parells era tan fulminant que alguns afectats, en comptes de manifestar agraïment als autors, es queixaven que el llum de la tauleta de nit havia romàs encès tota la matinada, i encara rai, que en aquella franja horària el consum elèctric era relativament barat! Fins i tot alguns, esperonats per la proliferació de bufets d’advocats especialitzats en causes exòtiques de tota mena, havien interposat demandes contra l’editorial.

Però, en el terreny judicial, allò que més mal va acabar fent al nostre editor van ser les trifulgues entre els gremis de llibreters i els col·legis de farmacèutics, en què aquests reclamaven el dret a vendre els reculls de contes soporífics, atès que eren un producte tan orientat a facilitar el son a les persones amb dificultat per dormir com els somnífers i barbitúrics. Naturalment, les anomenades parafarmàcies també vindicaven aquest dret. I finalment, qui va acabar rebent de totes bandes va ser la editorial, per no tenir escrúpols a subministrar aquests llibres tan cobejats a tots els qui els demanaven.

Si has arribat fins aquí, lector o lectora, torna a llegir aquest relat. L’humil lletraferit que et parla no tindrà el talent d’un Quim Moltó però et pot garantir que, abans que ho hagis fet cinquanta vegades, estaràs somiant amb els angelets.

Comentaris

  • Rectificació[Ofensiu]
    Joan Colom | 29-09-2021

    Perdoneu, perquè m'he equivocat: el comentari precedent havia d'anar a l'últim relat d'unicorn_del_bosc.

  • Hi haurà seqüela?[Ofensiu]
    Joan Colom | 29-09-2021

    El relat de 28-08-2020 era un conte rodó i complet, i, per si no quedava prou clar, l’acabaves amb la fórmula estàndard "Conte contat, conte acabat, i si no és mentida és veritat". En la versió d'ara, aprofitada per polir algunes coses, hi introdueixes Misaki, una noia que encaixa amb el relat: fuig de Nasrim perquè els pares volen casar-la amb un tipus poc agraciat però ric i ella s'hi rebel·la. Si, igual que la versió primitiva aquest fos un relat complet, et diria que la noia mamelluda l'hauries de fer intervenir abans, perquè donés més joc. Però, per la manera de concloure'l, s'endevina que penses donar-li continuïtat, ja amb els dos personatges consolidats. Tens un nou episodi en cartera?

  • Agraïments[Ofensiu]
    Joan Colom | 28-09-2021

    Us agraeixo l'encoratjament, que de tant en tant ja va bé. M'imagino que queda prou clar que la invitació a rellegir el relat quaranta-nou vegades més era una broma innocent, una manera com una altra de posar-hi fi picant l'ullet als lectors.

    No sempre adormir-se llegint vol dir que la lectura sigui soporífera. Ja de gran, el tipus d'insomni que he patit era despertar-me de matinada i no poder tornar a dormir. Però de nano va haver-hi una época que em costava agafar la son i quan anava al llit ja ho feia amb l'obsessió que trigaria a dormir-me. Hi vaig posar remei llegint: normalment llegir em servia per traslladar el pensament d'aquesta obsessió al contingut de la lectura, fins que decidia deixar el llibre, apagar el llum i posar-me a dormir, però alguna vegada m'havia quedat adormit amb el llum encés i el llibre a terra.

  • Correcció[Ofensiu]
    Prou bé | 28-09-2021

    Adormit

  • Jo tampoc m'he adormi[Ofensiu]
    Prou bé | 28-09-2021

    Em sap greu. L'he llegit una vegada. No em calen més lectures per copsar, crec, el sentit de tot plegat. M'ha agradat!
    Amb total cordialitat

  • no m'he adormit[Ofensiu]
    Atlantis | 28-09-2021

    Això que és d'hora del matí i encara tinc els ulls una mica enganxats, però no m'ha fet dormir, si de cas se m'ha fet una mica llarg. D'acord amb el sr Garcia pot ser una sàtira de les editorials.

  • Excel.lent relat. M'agrada.[Ofensiu]
    unicorn_blanc_del_bosc | 28-09-2021 | Valoració: 10

    M'agrada molt aquest relat. Molt imaginatiu.

    No crec que sigui soporífer (he fet una sola lectura, d'acord, però no m'ha vingut ni gota de son, al contrari, m'he quedat normal) però en tot cas és un magnífic conte que val la pena de ser llegit i comentat. O això opino jo.

    Si em dius que el teu conte fa avorrir de lo dolent que és, suposo que deu ser, si és aquest el cas, una metàfora literària que no te la creus ni tu ni tampoc esperes que se la cregui ningú; tot sigui per restar monotonia o previsibilitat. Si em dius això, amic meu de web.

    Hauria de considerar el seguir llegint-te, crec jo. Bé, en tot cas ja ho veurem.

    Que passis un bon dia.

  • Interessos creats.[Ofensiu]
    SrGarcia | 28-09-2021

    Home, llegir-lo cinquanta vegades potser és excessiu. Jo n'he tingut prou amb un parell de vegades i no, no m'he adormit. L'he llegit amb un somriure.
    Trobo que és una bona sàtira, no tant de la literatura tirant a pesada, com dels interessos creats de diverses rames professionals.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: