El pinyó maleït.

Un relat de: Joan Colom
S'assegué al pedrís de la font, obrí el sac amb les pinyes que havia collit i, una a una, anava traient-ne els pinyons. Quan acabà, s'havia format un petit munt de pinyons i s'apressà a partir-los un per un, amb aquella seguretat que només dóna l'experiència: amb una pedra plana, de mida adaptada al palmell de la mà, els partia netament d'un cop sec i anava posant els pinyons, les llavors vull dir, en un bol de plàstic. Els hi pagaven molt bé en una botiga de menjars preparats del barri, l'única que coneixia que volguessin pinyons del país; a la resta, pastisseries incloses, els gastaven xinesos, més barats però insípids.

Tot i semblar que treballava maquinalment i que no prestés atenció, no perdia detall del que feia. I, de sobte, quedà perplex en veure un pinyó que desafiava tota lògica: com era possible que d'un pi pinyer local i de pinyes farcides de pinyons llargs i prims en sortís un de boterut, inequívocament xinès? Incrèdul, se l'apropà per veure'l millor i li semblà sentir una veu llunyana. En repetir-se, s'adonà que provenia del pinyó, l'apropà encara més i, estupefacte, veié com el pinyó es desdoblava prenent forma humana.

—Sóc un geni presoner per obra d'un antic encanteri —digué el minúscul personatge— i, agraït per haver-me alliberat, et concediré un desig.

—Com, que un desig —l'increpà el pinyonaire—. Tradicionalment, no eren tres, els desitjos que concedíeu els genis?

—Tu ho has dit: eren. Eren tres fa segles, però els nous temps no estan per a aquestes alegries. Així que et conformes o ho deixem córrer.

—Bé, doncs deixa que m'ho pensi... Mira, com que ja estic escarmentat, de contes xinesos, no vull posar-te en cap compromís. Et demanaré una cosa que no em podràs negar, de senzilla com és: tu has estat una anomalia botànica, perquè el que tocava, en partir la closca, era un pinyó com els altres, no pas un pinyó xinès que a sobre és un ésser sobrenatural. No, el que vull és que tornis a convertir-te en pinyó, però no xinès sinó del país. I així podré seguir com si no hagués passat res.

—Doncs em sap greu, però això no ho puc fer perquè és una contradictio in terminis. Per obrar aquesta transformació necessito ser un geni lliure, però si torno a convertir-me en pinyó ja no ho seré.

—Llavors hauràs d'aconseguir que un pinyó pelat qualsevol, d'aquests que hi ha al bol, es desdobli en dos. El resultat serà el mateix. Ho pots fer, això?

—Sí que puc, cap problema. Però tu ets una mica beneit, no? Per què no em demanes que es desdoblin tots els pinyons pelats, i no només un. O que es tripliquin...

—Ara sí que t'has ficat tu solet de peus a la galleda. Ignores que sóc un mag de la mateixa estirp que aquell que et convertí en pinyó, i que t'he volgut posar a prova. I com que m'acabes de mostrar que segueixes sent tan cobdiciós com abans, apa: a prendre pel sac; torna a convertir-te en pinyó!

Comentaris

  • Enhorabona[Ofensiu]
    Nua Dedins | 12-08-2024

    Quina imaginació i quin relat més original, Joan! Enhorabona i molt bon agost ple de nous relats!!!

  • Un xinès i un pinyó[Ofensiu]
    SrGarcia | 11-08-2024

    Un conte xinès. Això em sembla que se sol dir en castellà i aquesta en seria una traducció literal. Però si els protagonistes són xinesos, no hi ha res a dir. Comparteixo el teu odi als pinyons xinesos; en fer uns espinacs amb panses i pinyons, la diferència entre els uns i els altres és molt clara.
    Un relat una mica rocambolesc on ningú no és qui sembla ser i com a bon relat juvenil, amb una moral ben clara sobre els mals de la cobdícia.

  • Un geni, un únic desig i un pinyó[Ofensiu]
    llpages | 10-08-2024 | Valoració: 10

    Aquests tres elements que encapçalen el comentari són els tres pilars d'aquest relat tan reeixit. És difícil trenar una narració amb aquests ingredients tan diferents i que faci somriure. Em trec el barret, Joan!