Alacant, Mercat Central

Xiulant, a tres quarts de set del matí en Climent Ballester va sortir de casa. Vivia en un cinquè pis de l’avinguda de Salamanca, davant mateix de l’Estació Central. Una dutxa ràpida, un kiwi, un cafè amb llet ben carregat i un parell de galetes “Digestive” el posaren a to. Es vestí amb roba esportiva, texans, samarreta vermella, caçadora i bambes, roba còmoda per a treballar comodament al Mercat Central d’Alacant.
L’ascensor trigava més del compte. “Segur que l’ha agafat el pesat del segon primera”, va pensar. “Total, dos pisos. Ja els podria baixar a peu!” Finalment però, la porta metàl•lica s’obrí. En Climent ja no xiulava.
Només trepitjar el carrer va encendre precipitadament una cigarreta, tot esquivant les maletes d’un grup de turistes que sortien del veí City Hotel. “I on van aquests, a aquestes hores!”, es digué malhumorat. Encara amb el cap girat, repassant-los, va tombar Avinguda de l’Estació amunt. Aquella avinguda sempre el relaxava. No sabia ben bé perquè, però sempre ho aconseguia. Potser era el contrast amb el constant bullici comercial de la veïna Avinguda de Maisonnave, sempre tan plena de tot i de tothom, fins i tot en aquelles hores tan primerenques d’un matí qualsevol del mes d’abril.
Mentre s’acostava a la plaça dels Luceros, anava pensant en la feina que l’esperava i desesperava. Era dimecres, dia especialment tranquil al mercat. I malgrat que treballava de carnisser, en Climent Ballester era vegetarià. No li agradava gens la carn, l’odiava, la repugnava profundament. Feia dos anys que hi treballava d’ajudant. Esquarterava i despatxava quan convenia.
Després de sortir de la presó, el seu bon amic Sebastià Rosendo, propietari de diverses parades, va ajudar-lo en un moment tan difícil com aquell. Estigué a punt de dir-li que no, donada la seva aversió a la carn, però la situació econòmica que patia no li permeté negar-s’hi. El primer any tot va anar força bé, però a partir del segon, les coses començaren a torçar-se. La droga, malgrat tots els esforços, encara voltava per les seves venes.
Un cop a la plaça dels Luceros, va tombar a mà dreta per l’Avinguda d’alfons X el Savi. En cinc minuts arribaria al mercat. “Merda!”. Havia trepitjat una fastigosa caca de gos. Arrossegant fortament el peu, esbufegant, continuà el camí. I com gairebé sempre, s’aturà uns instants a xerrar amb la Remedios, la gitana que venia alls davant la sortida de l’estació del tramvia. El relaxava. La coneixia de feia anys, quan malvivia al centre de la Vila Joiosa, un barri ocupat, en la seva gran majoria, per gent d’aquesta ètnia.
-Què passa Climent –preguntà la gitana-, què has trepitjat una merda de gos? Mira que per només un euro et venc aquest magnífic manoll. Que porta bona sort, t’ho dic jo!
-Va Reme –digué ell-, que avui no estic per hòsties.
-Què passa pàio? Què no has dormit bé aquesta nit?
-He dormit de conya. Però el pesat del segon, els guiris de l’hotel, la puta merda de gos i pensar amb en Sebas m’han posat de mala llet.
-Per què?
-Et sembla poc? Collons Reme, et deixo, que sinó aquell començarà a cridar i des d’aquí fora tu també el sentiràs.
Sense dir res més ella continuà amb la seva feina:
-Alls, el manoll d’alls a només un euro! A només un euro!
En Climent treballava a la primera planta. El Mercat Central d’Alacant en tenia dues: a la baixa, hi havia les parades de fruita, verdura i les de peix. Tota la planta superior estava dedicada a la carn. Va pujar de dos en dos els graons de l’escala modernista interior i només tombar el passadís central ja va sentir els crits de’n Sebas:
-Què passa, xiquet, t’has adormit una altra vegada avui?
En Sebastià Rossendo ja estava enfundat dins la bata blanca. La seva grassa cara estava més vermella i més grassa que mai, perfumada amb una forta olor de colònia, de la casa “Loewe”, que sempre l’acompanyava. De fet, tothom el coneixia com “el colònies”. Els seus ulls semblava que volien sortir de les òrbites. Les exclamacions voltaven el seu parlar. En Climent respirà profundament abans de respondre:
-No passa res, Sebas.
-A no? –respongué irritat el propietari de la parada- I tota la carn que hem de posar aquí, qui l’ha de tallar, tu o jo?
-Jo, Sebas, jo.
En Sebas coneixia perfectament la problemàtica del seu amic, massa i tot. De fet havia sigut ell mateix qui l’havia iniciat en el consum de les drogues. En Climent, com molta de la joventut de la Vila Joiosa, havia començat per la marihuana, els porros, però, ràpidament, en Sebas els havia enganxat a la cocaïna, l’heroïna i tota la mena de pastilles que rondaven aquella vida tan farcida de dependència. La butxaca de’n Sebas sempre havia anat tacada amb sang de’n Climent. I aquest ho savia perfectament; cada dia se n’adonava més, cada dia se n’afartava més.
-Bah, Climent –afegí en Sebas, amb un to conciliador i paternalista que l’encenia-, ves passant, que ara baixo i t’ajudaré una mica. Avui ofertarem tripa i galtes, d’acord?
-D’acord, Sebas.
En Climent baixà al soterrani on hi havia el magatzem frigorífic. Agafà la roba tèrmica de l’armariet, se la posà sobre la que duia i entrà. Eren deu metres quadrats ben farcits de tota mena de carns. En un racó, un petit taulell i dos tacs gruixut de fusta vestien tot el bobiliari d’aquell gèlid espai.
Sota el taulell hi havia uns quants calaixos, plens dels diversos ganivets i estris necessaris per a dur a terme la feina d’esquarterar. Era el racó preferit de’n Climent. Cada cop que els obria, els ulls prenien vida pròpia. La seva lluentor l’excitaven. Recordava perfectament la navalla que li havia regalat en Javi, el cosí de la Remedios, per a dur a terme els primers atracaments, feia sis anys. Mai oblidaria la cara d’aquella parella d’anglesos que va assaltar prop del port de la Vila Joiosa. “Van quedar més blancs que la seva maleïda pell de cervesa!”, recordà. Després en vindrien molts més, d’atracaments i d’anglesos assaltats.
Tenia molt present tot el que havia calgut fer per tal de drogar-se, totes les animalades que en Sebas li havia ordenat fer, totes les trobades forçoses al bar Nacional, prop de l’església i entre guàrdies civils que encara l’excitaven més, tots els viatges en tramvia fins el Campello, Quan el seu estat físic no li permetia conduïr i on la Sole sempre l’acollia, sempre. “La Sole”, va dir-se. “Què se n’haurà fet de la pobre?” Havia sigut el seu gran amor, l’únic amor de la seva vida. Només en Sebas coneixia la resposta, però sempre se n’havia fet el suec. Ella estava tant o més enganxada que no pas ell. I el gran tuareg que repartia la pols del desert, (així de poètic era com la Sole anomenava en Sebas) tenia tan enganxada com podia a tota aquella joventut.
La darrera vegada que l’havia vist, tenia pressa i no van poder xerrar gaire. La Sole patia pel tractament que havia iniciat, per tal de desenganxar-se. Ell també ho volia, però no tenia la força de voluntat necessària. Quan en Sebas se n’assabentà, va reaccionar contra ella amb violència, segons la gent d’aquell entorn. En Sebas, però, sempre ho havia negat. Deia que no en savia res, que havia desaparegut i prou.
-Què Climent –digué de sobte en Sebas, entrant al magatzem frigorífic-, ja has treballat la tripa d’avui?
En Climent no va respondre, recordava el que havia estat pensant.
-Ui! Que t’has quedat mut, xiquet?
Lentament, molt lentament en Climent aixecà la mirada. Els ulls i les celles eren una única unitat. Les espurnes bategaven ràpidament. El propietari de la parada era al centre de la diana. La vermellor guanya terreny. A poc a poc, molt a poc a poc, felinament, la mà dreta de’n Climent s’endinsà dins el calaix, palpant el fred de l’acer ben esmolat. Va agafar el que calia.

-Què et poso, Bàrbara?
-Oi que avui teniu tripa d’oferta, Climent?
-Sí. I molt fresca, ja ho veuràs.
La Bàrbara era clienta de feia poc. Parlava baixet i no massa. Gairebé sempre demanava el producte que estava d’oferta. Pagava en silendci i se n’anava discretament. Normalment venia sola i sempre duia ulleres fosques. Deia que s’havia hagut d’operar, a causa de les ferides d’un accident de cotxe. En Climent no se la creia gaire, però la repassava sempre, de dalt a baix.
-I en Sebas –preguntà ella-, que no ha vingut avui?
-No. No es troba gaire bé –mentí en Climent, tot embolicant la tripa-. No crec que sigui res de greu. Vols alguna cosa més? Tinc galta, que també està d’oferta.
-D’acord –digué ella-. Fa temps que no menjo galta de porc.
-Té Bàrbara. Són set amb cinquanta.
Ella remenà el moneder, tragué un bitllet de deu i li entregà. Ell li donà les dues bosses, mentre buscava el canvi.
-Caram, quines galtes més oloroses teniu avui! Sembla que estiguin perfumades amb aquella colònia… com es diu… ah, sí, “Loewe”!
Nerviós, en Climent respongué:
-És la meva, la que em poso sempre.
-Tu? Des de quan et poses colònia per treballar? No te l’he olorat mai.
En Climent estava pàl•lid. La Bàrbara féu tres passes, s’aturà i tornà, dient-li baixet:
-Ben fet, Climent, ben fet. -I se n’anà de nou.
En Climent es quedà glaçat, observant la noia. De sobte, però, tingué un rampell. Va sortir corrent de darrere el taulell i va atrapar-la, aturant-la pel braç. Tremolant, esbufegant, va preguntar-li:
-Sole?