MELOREPTE 92: "Corcovado"

Fora concurs, xicones, que no estarem a casa.


Arbres que semblen catedrals.
I platges que se'ns ocorren verges
malgrat la marabunta de turistes
i de gent que malviu a les 'fabelas'.

I carioques mulates
que no mai imaginem verges
omplint les platges.

I un sol redó, brillant.

I una llum amb paisatges blaus
prenyats de somnis.

I tramvies. I telefèrics
amb Pa de Sucre.

I núvols i mar. I palmeres.
I turistes- nòrdics, blancs-
al sol d'un país de faula.

No va ser allà
on Orfeu anà
cercant Eurídice?

La tarda ha clos el puny
i l'ha alçat, solemne.

S'arreplega la llum,
decidida i quieta.

El manté alçat i l'altre
esgrana les hores.

A poc a poc l'abaixa;
vençuda sanglota.

Tacada en roig davalla,
l'airina l'amoixa...

Condormida s'apaga.
A ranvespre mor.

Voler adormir el desig de no tenir-se,
bressolar les nits d'intensa solitud,
subjugar les hores que ens són absència,
trobar la pau continguda en l'esguard
d'un hom que somriu als viaranys del dolor
i esbandeix la recança soterrada en un cor
desgastat pels fracassos guanyats a pols.
Perdre massa partides en el joc de viure,
deixar-se endur pel so d'un saxofon,
contemplar com el món s'eixampla
mirar l'horitzó dels nostres somnis
escolar-nos dins d'una escletxa, i fugir.

Confós en la boirina,
l'amor atura el vol,
es clivella, s'engruna,
replega ales de paper
i es transforma
en mil partícules
d'humanitat perduda,
en pols d'argent,
en pluja de diamants,
en alè càlid i difús,
en claror de lluna,
en grisa melodia.

Com un antic ressò,
fimbreja les cordes
dins el meu cor malmès.

Es l'essència d'un plany.
Es la meva cançó.

Poden tenir clemència els ulls d'un Crist de pedra,
Més reals que l'imaginat en les pregàries del creient?

Sóc a l'Infern i al Paradís,
A la platja i al desert,
Al racó més fosc del món,
I a la nit de lluna plena.

He passejat aferrat a tu per comptar totes les onades,
He dormit al ras per satisfer la fam per tu dels meus llavis.

Sóc garlanda i parrac,
Felicitat i tristesa extrema,
Lleuger núvol i pedra feixuga,
Cançó i amor, silenci i remor.

I la solitud m'ha servit de sentinella als peus de Corcovado,
I he agraït sentir aquells petris ulls immutables intensament,
Encara que menys intensos que les teves mirades delitoses.
On la misèria i la riquesa quasi caminen ensems.


d.

La humitat de la mel roja quan s'amaga el rei del dia,
tremolor de la flassada de l'atlàntic alentit.
El repic d'una sabata ran la platja de la samba;
un timbal, una fragata, mitja lluna i una estrella.
La parpella que s'ametlla, la saliva que goteja;
l'entomada de la sang a la part baixa del ventre.
Dins del centre, l'estampida pels carrers i les voreres;
un que corre, l'altre crida, ella es mor a la botiga.
La petita que s'ho mira, i el marrec que fa marrada
per comprar-se una pistola a frec del ritme de la vida.

La maragda de la riba prop del Crist de l'endolcida
llum del paradís que xiscla de basarda i alegria.
La melosa carn que fimbra color d'aram i mentida;
lleu sacseig, embruix dels astres, dins d'un pot fet d'alabastres.
Un beuratge, una centella en una espelma riallera.
Una bruixa punxa agulles a un ninot de roba vella.
La humitat de la mel roja quan s'amaga el rei del dia;
tremolor de la flassada de l'atlàntic alentit.
El repic d'una sabata ran la platja de la samba;
un timbal, una fragata quan la mitja lluna brilla.

La dolçor rítmica de les teves carícies,
fa que ploren els meus nusos interiors,
ja no era capaç de sentir el batec
de les mans en les cordes dels meus cabells

La música tendra
com una mentida maleïda,
esborrades partitures
dels acords del cor.

La guitarra de carrer
trencada pel fred de la vida
fa sang a les mans
de qui s'atreveix a escoltar.

Al fons de la plaça dels despullats
arbres morts i cartrons d'amargor,
són companys que escolten
les bogeries de la seva soledat.

Llunyana guitarra, trencada,
m'he refet del seu cop,
i torno a gaudir de la companyia
d'altres musicades vides
que m'estimen sense possessió.

Ara hi ha un piano
que ressona al passadís,
ja no me fa mal sentir
brollar el desig d'un so sincer.