Repte Poètic 44: El carnaval del Arlequi

Perdoneu pel que diré, i no vull semblar borde ni pesada, però em sembla que s'hauria d'escriure El carnaval de l'Arlequí.
Disculpeu

Mai no seré sepulcre inexpugnable
doncs les entranyes em couen,
els arpegis estimbats rellisquen pels murs
mentre volen assetjades, les nimfes alades.

És en la força del moviment
on la destral em devora afamada,
convulsa es buida en mil colors de xivarris,
parracs d'un món reviscolat en un llenç.

Resten estralls d'uns ulls que miren
el ball de les serps i libèl·lules encantades;
mentre m'adormo sento l'estrebada
d'un coltell vermell, que m'enferra endins

el grinyol amarg de viure respirant
la malura acolorida del tràfec infestat
per l'esglai salvatge del teu insomni.

Vull la treva del silenci,
la pobresa austera del blanc i el negre.

La lluna la pruna

Quan obro la finestra
amb un banal gest
de fet
l'obro per l'aire
per l'aire molecular
borraines de miques flotants
la densa matèria d'ajuntades miques
aglomerat globus d'atracció captius
sinus, cosinus
serpent i mosquit de voladura fina.

Oh! Com vaig obrir la finestra:
finíssim gest manual de tota confiança
i la boira flotant-se
emergint-se, fractalant-se
de gota irisant-se
i el coll allargant-se
i l'ull captivant-se
aglomerant-se
l'ala fina
ambarina
de mosca travessant-se.

Oh! i la finestra fosca
lampareta lluna
lampareta pruna
libèl·lula o duna d'ample cintura.

Jo m'hi aboco a fora.
A fora
amb lleu densitat de margarina
la ingràvida sura.

"la vida és com un somni,
si somnies estàs viu..."
(Cançó de Jerez-Texas)


Una estança desguarnida,
sols una taula d'atzur
amb un llibre encara obert
i una bola del món,
com les fotos del col·legi,
dues macetes i un peix
reposen sobre la taula,
i restes papiroflèxiques
de colomes de la Pau,
o el barret de l'Arlequí
que ha caigut allí damunt.
A sota s'amaga un gat
atrapat pel llaç del gos,
tot un Rantamplan expert
que ha après de Lucky Luke.
La finestra amb els budells
que pengen com cortinetes
i allà dalt tot un sol negre,
un xiprer (o és un confrare?)
i una gran llengua de foc
que s'enlaira cap el cel
com la lava del Vesubi.
A l'esquerra hi ha un piló
on és l'ull de Polifem
que encara duu gravada
la imatge de Galatea;
i una escala de fusta
recolzada a la paret
per on floreja una orella
i davalla una parella
(un mascle i una femella)
de sirènids despullats.
Hi ha més éssers estranys,
com un músic picassià
que no sap llegir les notes
i segueix els dos cometes
que assenyalen el camí
per trobar el talismà,
argonautes fracassats
també es veuen pul·lulant
dibuixant els hemistiquis;
una cabra d'aquelarre
amb les ales de quiròpter,
la cimera de mascota
i la cua de dimoni,
i també hi ha un pollastre
amb les ales totes blaves,
o potser són els ronyons
d'Arlequí, que ha rebentat,
doncs també hi ha extremitats
tubulars en blanc i negre.
Al terra hi ha molts objectes,
geomètrics quasi tots,
i del dau surt un insecte
lepidòpter, amb les ales
bicolors i transparents,
com la cara del xinès,
Fu Manxú de pacotilla,
amb un bigoti de broma
que en la panxa duu gravat
el plànol per viatjar
cap a la llum d'un cresol,
per a cremar-se les ales
com un Ícar post-modern...

Rrriiiiiiiiiiiiiinggg!!!

En despertar-se, Joan
s'encaminà al cavallet
i plasmà tot aquell món:
Heus ací el resultat!

***

FRANCESC

En l'oceànica esfera
d'una gota d'aigua
un mosquit diu l'amor
que professarà
quan no et trobi
i sigui impossible
un roig i un negre
per compartir
més enllà de la finestra.

No més peix,
no més estels de Nadal,
no més cançons
per acabar:
el gat es desesperarà
de plaer.

Arriben tots, un a un,
Els convidats al carnaval de la casa.
Gent extranya creua la porta,
Música alta i aperitius,
Guitarra, exaltació i joia,
Salsa, ball i moguda.

Tot el món a ballar!
Paraules amb cames,
Astres enjogassats,
Animals frenètics,
Virtuosos de l'abstracte,
Tots sou balladors!

A la casa dels despropòsits,
Tots són benvinguts
Al carnaval dispers,
Per fer brunzir els cors,
Per fer la festa sonada,
Per mantenir la tradició.

Xauxa i diversió
Auca del ball,
Hem vingut a fer fora el tedi,
A aixecar les ànimes erràtiques,
I a encomanar l'alegria,
Inclús al més indecís.

Anirem al carnaval de l'arlequí
A desdir-nos de la nostra pena,
A completar el somni capciós,
A pujar l'escala del deliri encès,
A sobtar les mentides insípides
I a captar les veritats amagades.

Arlequí de paper mullat i colors clarividents...
Ets joia i diversió de la miscelània,
Ets sol i ombra de passions abstractes,
Ets un collage més de la festivitat,
Ets astut i irreverent,
Arlequí multiforme i escorredís.

Caos quan caus en mans dels desconeguts
Que dius que són amics, d'aquells que riuen
De tu a la teva esquena però mengen del teu
Plat cada cop que desitgen, i duen les mans
Buides, sense presents a canvi del tiberi que
Endrapen a mans plenes boques desdentades.
La finestra hipnotitza la ment suïcida de l'amfitrió?
Canapès d'enveja i de zitzània per al ramat...
Apareix l'escala fora de lloc i la piscina s'omple
D'objectes que suren estranys i la demència
S'apodera de tothom abans que el vi faci efecte
En els caps mediocres de qui pretén volar sense
Ales, de qui somnia que és lliure en la gàbia
De l'amistat inexistent. L'últim que endreci...

d.

Seduït pel vermell l'arlequí fa festassa,
i una estrella del cel va al convit de comparsa.
Ella s'ha pentinat i posat cua blava
i va fent girs lluents i fugaços en l'aire.

Personatges afins a l'arlequí fan dansa
en un ball onerós d'organdí i delectança.
Ell somia content i el seu somni li parla
d'univers luctuós, que pren vida i folgança.

I l'ambient tot festiu la finestra li guarda
tot vetllant els confins de la festa somiada.
Música i il·lusions fan lluentors rosades;
blau és el fons del cel, on hi ha una muntanya.

I una llengua de foc i una lluna que esguarda,
i un suau aire flairós per eixir a la nit blava.
Dins l'estança, tancat, l'arlequí riu i canta,
i ara es posa a somiar en voltar per la prada.

Sent l'olor dels braus pins, sent del blau mar l'onada
i el refilar feliç d'un ocell dalt la branca.
I es promet que demà, en desvetllar-se a l'alba,
la disfressa es traurà i anirà a la font clara.

Dejuni que inspira l'infern guaridor
d'un temps que es passeja en va.
D'entre les ombres d'uns màrtirs
surt la mà que ens mou, i ens mena
cap a un paisatge tot nou.


Màscares deformades a contracor
d'unes figures que s'alcen
i dansen formant un cor.
L'arlequí bé pots ser tu, puc ser jo.
Assetjat per tothom i per ningú.


Por de sentir la coïssor de la buidor,
pànic arrebossat d'esferes,
llunes, insectes, llums i estrelles,
maquillats, disfressats i amb ales:
la màgia d'allò que anhelem ser, però no som.