Repte 306: Rock'n'roll

Assegut en aquella cadira folrada de vellut vermellós, maleïa la seva mala sort, i recargolant-se nerviosament les mans esperava amb neguit que aquella immensa porta s'obrís per conèixer la sentència. Ja suposava que seria condemnatòria, però ell estava íntimament convençut que no havia fet res mal fet.
Tot va començar a l`autobús de línia que el duia a Vilacarca de Dalt, un bonic poblet de muntanya on havia viscut feliçment els últims deu anys. Els seus dos-cents habitants escassos eren gent molt...com ho diria, rudimentària potser seria la paraula o, dit d'una altra manera; gelosos guardians de les seves més ancestrals tradicions. Malgrat tot, no es podia negar que eren bona gent, això sí. Va ser molt ben acollit i sempre comptà amb el suport de tothom; sovint era convidat a dinar a la majoria de llars, o bé li duien algun capó o alguna dotzena d'ous quan es posava malalt... En fi, que de seguida s'hi trobà com a casa.
Però justament quan anava en aquell autobús que el duia a la seva nova llar per primera vegada, va sentir per la ràdio una música que el feu vibrar com mai. Aquells acords i aquells noves harmonies li havien de canviar la vida molt més del que s'imaginava. Poc després va saber que era "Wole Lotta Shakin' "Goin" On" de "Jerry Lee Lewis". Deien que aquella música desvetllava els més baixos instints en els joves i que era inspirada directament pel diable. És per això que, durant molt de temps, es negà a escoltar-la. Però els anys anaven passant i, ara aquí, ara allà, n'anava sentint retalls que li feren insuportable l'auto abstinència. Fins que sucumbí, i aprofitant les escasses escapades a ciutat que podia fer, començà a comprar alguns discs d'aquella nova música que anomenaven "rock and roll ".
Lògicament l'escoltava sempre d'amagat, no fos cas que la comunitat ho sabés i s'armés un Cristo dels grossos!
Però al final va passar l'inevitable; com que a casa no tenia tocadiscs, havia d'aprofitar les estones que estava sol a la parròquia per utilitzar el gramòfon comunitari. El dia dels fets, estava escoltant un nou disc d'Elvis Presley, i tant s'hi va posar que ballava como si estès posseït pel dimoni. Tant absort estava que no s'adonà que el temps havia anat passant, i que l'església s'havia anat omplint de feligresos que venien a escoltar el rosari. Quan s'acabà la cançó sentí rere seu una remor desaprovadora
-"Ai Senyor!"-pensà- "em sembla que no he tancat amb clau".
Es girà a poc a poc i, vermell com una tomata, intentà dissimular; s'abaixà la sotana que s'havia lligat a la cintura per poder ballar i digué sense massa convicció:
-Ave Maria Puríssima...
Però ningú li contestà, les beates, indignades, giraren cua i elevaren una queixa al Bisbe. El mateix que ara era darrere aquella immensa porta i que,de ben segur, li comunicaria, d'aquí uns instants, el seu exili a ves a saber quin poble de mala mort.

Ja en tinc prou. Em sap greu per la mama, però que ella hagi decidit de viure sotmesa, no vol dir pas que jo l'hagi d'imitar. Em cou l'ànima. Em fa mal el cos. És massa dur que t'obrin a la força des dels tretze anys, i que qui ho faci sigui el teu pare. Ni que després et cobreixi de bitllets verds, et sadolli de capricis, et faci sentir com si fossis la princesa de Mississipi.
Passo pàgina. Marxo quan el sol encara no s'insinua. Ressegueixo la riba del gran riu. M'enduc tan sols un farcell amb quatre peces de roba de recanvi, un parell de llibres d'en Miller i l'harmònica.
Plou, i quedo xopa com una gallina. Deixo la flonjor del sòl herbat dels prats, i surto a la carretera seixanta-u. Rere la cortina de raigs del xàfec, intueixo l'esbós d'una figura humana a la cruïlla de Smithville.
-No se t'espatllarà la guitarra amb aquest aiguat? -li pregunto assenyalant l'embalum que carrega a l'esquena. Em mira amb indiferència. És jove i guapo. Una mica deixat.
-Mai no he tingut cap problema d'aquesta mena -fa.
Gairebé a l'instant, el cel retruny. -. La lona aquesta aguanta bé -afegeix, palpant la tela.
-Cap on vas? -li demano.
-Enlloc. I tu?
-Enlloc, també.
La carretera és solitària. De tant en tant, els llamps tenyeixen el paisatge de blau elèctric. Ens cansem de fer dit i comencem a caminar cap a Friars Point. M'explica que es diu Bill i que es dedica al rock. Abans feia blues, però la Patty, la seva companya el va deixar, i d'ençà d'aquell moment no ha recuperat les forces pel blues. Li pregunto que perquè el va deixar, i m'etziba que en va trobar un que la tenia més grossa. Estrafaig una rialla nerviosa i li dic que no sigui sarcàstic. Em mira amb curiositat i es limita a confirmar-me que no ironitza, que ella mateixa li va dir que el deixava per aquest motiu.
Decidim de fer nit a Jonestown; un llogarret de mala mort que bàsicament són quatre cases de fusta i una betzinera. Entrem a l'hamburgueseria del poble i en Bill li diu al cambrer que no tenim ni un centau, però que pot cantar. El jove sembla que dubta. Se'n va a la rebotiga i torna de seguida amb un altre tipus més vell, que fa cara de ser el propietari. Mira en Bill, em mira a mi, i em pregunta si jo també canto. Quan sóc a punt de respondre que no, en Bill s'avança i diu que sí, que formem un duo. El vell ens diu que si engresquem els camioners, tenim plat i llit gratuïts.
Pugem a una tarima atrotinada de fusta ennegrida, i, mentre desembolica la guitarra, li pregunto que com pensa sortir de la situació. Em mira amb la seva habitual expressió de babau i em respon molt serè que com sempre ha fet, cantant; i afegeix que jo també cantaré. Li explico que no em sé cap cançó, i diu que no s'ho creu, que alguna n'haig d'haver escoltat al llarg de la meva vida. Li dic que només em sé les que em cantava el meu pare mentre em banyava. Em demana títols, i li parlo de "Pennies from heaven", i de "On the sunny side of the street", que no són pas de rock. Em fa saber que li semblen perfectes.
El bar s'ha emplenat de gom a gom. Un individu de galtes vermelles assegut ben bé al davant de l'escenari, gras com un toixó, em mira com si jo fos un plat de carn crua i ell un tigre afamat. No trigo a adonar-me que no és l'única fera salvatge que se'm cruspeix amb els ulls.
En Bill frega el primer acord. Deslliga un ritme trepidant que no té gaire a veure amb la carrincloneria del pare a la cambra de bany. El swing és harmònic, adrenalínic, alienant. La por i els nervis se m'esvaeixen. Començo a cantar. Endevino per instint on va cada mot, on s'amaguen els cops d'efecte. Tinc la sensació que en Bill està tocant per a mi. Aplaudiments, xiulets d'admiració, crits d'eufòria. Continuem amb "Pennies from Heaven" i m'alegro que els diners que plouen del cel no siguin els mateixos que entonava el pare mentre em banyava. Mentre canto juro que mai més no em tornarà a banyar, que ni tan sols em tornarà a veure. Es repeteix l'ovació. En Bill s'aixeca de la cadira, saluda i em fa saludar. Els explica que per avui hem acabat. Protestes. Renecs.
-No fumis, xicot! Ara que la cosa s'animava!
-Sí, i a més la panotxa està molt bona!
-Hòstia, toqueu-ne alguna altra!
En Bill em mira.
-Bé... -titubejo -...en sé una altra. Però és un blues... i no sé si podràs...
-Quina?
-Whole Lot of Shakin' Going On -li responc. I veig com s'asseu i sospira. Al llarg d'uns instants la indiferència habitual de la seva expressió es converteix en dolor contingut.
-Què collons! -exclama a l'últim.
I ens aboquem a la cançó com si ens hi anés la vida.
El públic vibra. Els aplaudiments i l'eufòria sembla que hagin d'ensorrar el bar d'un moment a l'altre.
El vell ens dóna la clau de l'habitació. Pugem, i sense intercanviar-nos cap mot, follem com desesperats, mentre a la gramola torna a sonar el "Whole Lot of Shakin' Going On". I haig de dir que, encara avui, no comprenc l'absurda excusa que va posar la Patty per deixar en Bill.
L'endemà ens despertem amb l'alba i m'adono que en Bill prepara el farcell.
-Què fas? -li demano.
-Continuar el meu camí.
-Quin camí? Si ahir em vas dir que no anaves enlloc.
-Exacte. Aquest és precisament el meu destí..
-Però aquí tenim feina.
-Haig de seguir el meu camí.
Enfilem de nou la carretera seixanta-u. De sort, que avui no plou, i que el sol desferma guspireigs a les panotxes de blat. Queden cinquanta quilòmetres per Friars Point, però en Bill no en fa cas, no vol pensar en el futur.

El dia dos d'abril del dos mil cinc moria Joan Pau II, el Papa de Roma, cap de la església catòlica apostòlica i romana. Una setmana després, el dia nou del mateix mes, s'oficiava un enterrament espectacular, imponent, excessiu. Davant d'una personalitat tan important, a la cerimònia no podien faltar les figures més rellevants tant del món religiós com del món de la política. Celebritats de tot arreu acudiren a una cita massificada pel poble cristià, per la gent del carrer que van peregrinar fins al vaticà per donar l'últim adéu al seu cap espiritual.
Però Déu no hi va assistir, tenia feina. Ja ho diuen que és una mica "pessetero", però és clar, tractant-se de Déu, se li poden tolerar certes debilitats. Aquell dia Déu estava concretament a mil dos-cents setanta-cinc quilòmetres de la capital italiana. Aquell mateix vespre havia de pujar a l'escenari per enèsima vegada, amb l'objectiu de fer vibrar un públic incondicional i entregat molt abans que comencés l'actuació.
És veritat que el concert va durar amb prou feines una hora, i que va estar farcit de blues, una música amb acords més pausats i espirituals, però és que Déu ja ha arribat als vuitanta, i ja no es mou amb tanta agilitat i energia. Tot i això, encara va ser capaç d'obsequiar-nos un parell de vegades amb el seu ball característic, el mític saltet amb una sola cama, dibuixant amb el cos mig ajupit aquella figura harmònica amb la guitarra que sempre ha acompanyat el seu rock'n'roll.
El moment apoteòsic, la clau de la nit, va sorgir amb el seu inseparable i insuperable Johnny B. Goode, l'essència d'una música recollida en els dos minuts d'una sola cançó.
El dia que enterraven el Papa de Roma Déu tocava a la Sala Mirona de Salt, ben a prop de Girona. En dono fe, jo també hi era.

Aquella semblava ser una nit més d'aquelles ràpides en què plegava veles i tornava a casa, Rambla amunt, a l'hora que el servei de neteja regava i la festa del carrer s'expandia amb colles i parelles que s'ho estaven passant bé a consciència. Una gernació inundava amb energia de festeig la part vella de la ciutat mentre jo, normalment, amb les mans a butxaca, caminant de presseta, mirant com l'alegria s'ensenyoria de la gent, avançada sense voler molestar ningú des d'un racó del passeig amb una sensació grisa i inoportuna.
Aquella nit, doncs, res semblava que pogués succeir de diferent ni extraordinari i, tanmateix, ja em sentia plenament satisfeta amb el concert meravellós de jazz gitano que havia sentit a la sala, abans que, en acabada l'actuació, els empleats del local pleguessin i apartessin les cadires i tauletes i creessin un ambient de ball dins de la gruta misteriosa on abans havien vibrat els acords harmònics i fulgurants del concert. Una delícia creativa que era una troballa i de la qual tot el públic n'havia sortit exultant.
Com altres nits, ja al caire de la una de la matinada, havia demanat un licor de préssec a un cantó de la barra, romancejant abans de resignar-me a marxar en l'embolcall d'isolament que m'esperava, Rambla amunt, prement ja la clau de casa dins la butxaca com si m'hagués d'obrir la protecció de la crisàlide.
Prenent a petits glops el licor, barrejat amb l'aigua fresca desfeta dels glaçons, esperava, també com altres vegades, que passés alguna cosa que em situés al centre de l'aventura de la nit.
La gruta, amb diferents i petites sales de sostre bombat, era ara envoltada pel miralleig d'una esfera mòbil de miralls, que creava un ambient d'encanteri. La música pop, curosament seleccionada pel disc-joquei, no em feia acabar de decidir a incorporar-me a la pista de ball. És més, estava barrinant en marxar quan, de cop, va sonar amb la veu magnífica de l'Elvis el seu mític "It's all right, mama". Les primeres notes frenètiques em van posar del tot en marxa, i vaig deixar que el rock em recorregués com un corrent elèctric de plaer. Com per art de màgia, en el moment fulgurant del ball va pujar un avalot de xicots que es van afegir, indefugibles, a la proposta de joc vital que el rock, potentment fresc i jove, oferia. D'entre tots n'hi havia un, sorgit d'una projecció d'un somni meu de bellesa, que va començar a compartir el seu joc de plaer amb mi. Em va agafar la mà de cop, i la pista per uns instants es va fer nostra en el nostre giravolt. El seu goig, el seu sentit de felicitat animal i jove, la seva capacitat de seducció a ritme del foc vibrant de la música, va crear en mi l'entusiasme que li vaig oferir com a resposta. I en el mateix ritme i durada de la cançó, es va obrar cap alguna banda un miracle, perquè vam tenir llarg temps d'assajar tots els complexos rituals de la seducció. En acabat, estàvem regalimant suor i coneixença, i confiança per tots els costats. El rock havia obrat la seva màgia, i amb la seva acceleració inusitada de potència havia aconseguit crear el miracle complet del desig més real.
-What is your name? -em va preguntar ell en acabat, encerclant-me encara per la cintura. Aleshores és quan vaig saber que era de Dinamarca, i que el poder del rock havia fet que no calgués cap preàmbul per acostar un home i una dona de dues cultures llunyanes, sinó que ens havia llançat contra les cordes del nostre denominador més comú.
Després van tocar una melodia lenta, i ens van abraçar l'un a l'altre amb una complaença que ens va fer rebre'ns en premi tota la resta de la nit. I, més tard, després de totes les anades i vingudes d'avions amunt i avall d'un país a un altre, es va consolidar la fermesa de l'amor que avui manté més punyent que mai el desig ple de goig de l'un cap a l'altre. Un altre miracle del poder del rock, catalitzar de fabuloses trobades.