Tinc temps de corregir? ufffffff.......

L'amor més gran


Des de ben petita em vaig aficionar a llegir d'amagat novel·les d'amor que agafava a l'àvia, volia fer-me gran per poder ser la protagonista d'aquelles històries i també la d'aquelles altres que la meva imaginació hiperestimulada no parava de fabricar. Vaig créixer i la naturalesa va conspirar al meu favor: em vaig convertir en una dona voluptuosa i de faccions dolces que obria clots de foll desig al seu pas. La meva particular col·lecció d'homes incloïa un ample espectre: totes les condicions socials, antagònics físics, personalitats oposades, sexualitats convencionals o complexes,... Tots degudament enumerats i descrits amb detall a les meves llibretes curosament amagades dintre caixes metàl·liques. M'encantava seduir-los, diseccionar-los emocional i sexualment per després abandonar-los, sentir el seu clam de dolor i desesperació que alimentava al meu ego. Però de mica en mica em vaig anar cansant d'aquell joc, alguna vegada m'havia semblat commoure'm una mica, però on estava aquell estat alterat de consciència que portava la passió amorosa? Volia estimar profundament, que s'obrissin clivelles al meu cor, sentir intensament aquella emoció de la qual parlaven aquelles novel·les de la meva infantesa, trobar l'Amor.
Després de conèixer allò que havia sentit anomenar La nit fosca, vaig arribar aquí. Llavors ja sabia que l'Amor que jo buscava no pertanyia a aquest món.
Tot això va ser el què vaig explicar a la mare superiora al demanar ser admesa dins la seva Ordre. El dia que vaig ingressar al convent em va dir que "tots els camins porten a Roma".
Aquí he trobat l'Amor més gran de tots.