Ser el viatger

Ve la teva veu
que del fons em parla
i el dia s'eleva
a la meva cambra
que tu has omplert
de viatges i mapes.
Ets com un país
de fràgils paisatges
per recórrer, lent,
per creuar incansable
i arribar a la fi,
on la Terra acaba.
M'esgarrapa el pit
el neguit d'estar-m'hi,
de ser el viatger
dels tossals intactes
del teu paradís
de fruiters i arbres.
La teva veu és
l'aire entre les branques.

Justificació.- Diu un gran amic -per més justificació, co-autor de les millos maquetes en fusta que mai han parit homes (em justifique altra vegada?) i els vostres, si n'heu vist alguna a qualsevol "La llum de les Imatges- "que els homes ens passem tota la vida justificant els nostres actes devant les dones. Ell diu més bé ‘la parella'. Jo ho faig extensiu a totes.
Llavors, ho diré altra vegada: Ai, xicona; no sé anglès!. ‘Mea culpa'!
He estat, però, de jovenet, un ‘fan' de la "nouvelle vague" francesa, en narrativa i cine. Així que m'he deixat portar per les imatges. I un poc per la melodia, però sense deixar de cua d'ull les meravelloses imatges…
El resultat, ‘le voilà!' Uns "renglons curts" senzillets com un bocí d'arròs blanc (que no m'agrada!!!)





MENTRE ALS VIDRES FUETEJA LA PLUJA

Els braços de la mar romanen quiets.
Talment via de tren a l'infinit.

Encesa la memòria, un àngel
s'aboca a un llibre
amb amorosa festa
mentre al muscle, una papallona tatuada
somnia remors de qualsevol vesprada.

Un fons d'infància.

Eixugant-se els llavis en l'espera,
una parella. Un cor. Una boca callada.
I rostres. I paraules pensades
de malenconia.

I sirenes a contrallum
-oblids congelats
de la primera albada-.

I una ploma d'àngel escriptor
que esquinça l'aigua
i la transforma en deeses fades silencioses,
ballarines de ballet
amb piano ardent.

La guspira del temps.
Fugida d'aigua.

Ja sonen arpegis
a ran de platja.

He inventat un idioma de pluges i d'onatges,
Juganer per no dir res desconegut,
Per saber que la sorra és l'escut
De l'embat de la mar quan vol abraçar-te.

I viatges cap als paratges on els miratges
Construeixen deserts i finestres,
Obertes de bat a bat, desertes i maldestres
Mentre el núvol s'entortolliga al teu cos de marta.

He sabut que la paraula era senyera teva
En acaronar la nit i abrusar-me la pell sencera,
En perdre un combat contra el destí, que no té treva,

Enmig del temps, que acorrala la vida i l'esquartera.
I guareixes la sequera del cor amb llavis de llum,
Que em parlen i em gronxen en la flama que no es consum.


d.

Passes perceptible

Moriu quan us dic
suïcidant el significat que no té consol, cicatritzant la remor del soroll que us pronuncia i el regust impronunciable.
Pariu gemecs de passió
esculpint persones, ànimes anònimes que necessiten un nom .
Cosiu la boca que us escup
per aturar el retorn d'una onada feta accents, milers de comes i espais buits per on suren els absurds bèl·lics.
Tatueu un full en blanc
tenyint la saliva que us ofega, anotant versos per les parets estèrils que us engarjolen dins la boca.
Fibleu la pell
ericeu la por que relliga sol·licituds, feu de fang la caiguda pronunciada que dibuixa un precipici.
Desfeu nusos
cúmuls nus de carn que s'acaricien amb la follia humida d'un "t'estimo" que s'atura a la penúltima pendent dels llavis.

Feu-nos amb braços i cames, caducs al caure secs en el record titllat de fonètica.