RPV 174. Plàtera de pomes

I la fam del món desapareix entre la màgia d'una pintura,
Amb el lapislàtzuli i un somriure, l'aigua del teu melic,
Ple a vessar de somnis i de desigs, d'oasis, de miratges.

I sóc màlica esfera, camàlic ensinistrat per esdevenir
Acròbata entre el pes i la lleugeresa, on anomenar-te
És gaudir de la llibertat de la cadernera que sobrevola
L'espai, el perímetre del reialme de la fruita dolça, la mar.

I he descobert que la gamma cromàtica menys imaginable
Combina amb la pèrsica rialla teva, la cítrica resplendor
D'un sol que desperta en mi les mossegades més tendres.

I sé que ésser àmfora per a la saliva vínica dels besos teus
És lligar-se a l'eixàrcia dels dits, a les camèlies de les galtes,
A la vida mortal i humana, i semblar que la decadència arriba
Amb el ritme lent d'una posta que il·lumina la plàtera de l'amor.


d.

Voraviu blau cel del plat de la mare
les tardes calentes del nostre tancat
les pomes dringaven quan tu les portaves
mare que ens cridaves per anar a berenar.
Ben amunt, al cel, rotllanes d’arcs iris
el tacte calent de mans i moixaines
els jocs s’alentien, el sol esclatava.
El teu riure extens segueix en mi, mare.

berenar de la quitxalla
en un dia de pluja

nou pometes té el platet
tres de verdes, sis vermelles
nou pometes té el platet
tres de gana i sis de set

si voleu provar el sabor
feu-ne una queixalada
mastegueu-la a poc a poc
i sabreu dir-me el color

si és una de les tres
serà verda, no vermella
i sabreu que el gust que té
és cruixent i omple més

si la dolça vols provar
tria l’altra més sucosa
i podràs dir-me aviat
quina vols tornar a menjar

set pometes hi ha al platet
dues verdes, cinc vermelles
ja només en queden set
per repetir o fer el rotet

Ajupida sota una pomera en flor,
restava insolent la primavera,
pentinava de colors cada llavor
per modelar belles fruites de cera.
Les carícies de l'aire aponentat
castigaven amb delit sa puresa,
de vergonya envermelliren a l'instant,
del pecat, des d'aleshores, foren presa.
La mà s'alçà per arrencar tot aquell amor
de la branca esgotada de tanta dansa,
i ara, damunt la plàtera, paradís rodó,
més que una paleta de meticulós pintor
semblen bandera esquinçada,
somnis que han vençut l'arrelada por
de desaparèixer en rebre una queixalada.
L'infant s'apropa decidit,
en pren una de grossa
i l'amaga a la butxaca.
- Torna a deixar-la on era, Conrad! -
El menut amb l'arc i sageta en mà
confia en ser més astut la propera vegada.

"Si mireu el vent d'on ve,
veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve,
veureu com dansa el pomer".


angie

Sento la música metàl•lica
de coberts i plats sobre la pica,
ressona viva seguint el rastre
de l’hora lassa i adormida.
S’esmuny pel cel obert,
puja i s’enlaira per la cornisa.

I ara el silenci sobre la taula
–tornem a sentir la boca buida–.
Resta la plàtera de pomes
verdes i roges,
maduren els colors com melodia
lenta i callada,
cobrint els racons obscurs,
envaint l’espai de les paraules
mai no dites.

Plàtera de pomes

-1-
Obro les cortines.

-2-
Fa un dia assolellat.
Entra la llum a cabassos.

-3-
Miro a l’exterior.
Flors, natura, ocells,
i al mig del pati: un pomer.

-4-
Passejo per casa,
descalça damunt la fusta.
És càlida i dolça
m’acarona les plantes dels peus.

-5-
Arribo a la cuina.
La pica és buida,
neta i polida i lluent.
El marbre, fred i envellit.
I una taula de fusta, al mig.

-6-
Omplo un got d’aigua
que em bec amb delit.
Em miro la taula,
la plàtera és buida
I això no pot ser...
De què l’ompliré...?

Tot és rutina en aquesta casa on s’amaga la fruïció
Dels arbres del pecat original en el palau d’orfebreria.
És una alegria rebre a casa la teva gran rebequeria,
Quan els dificultosos primers anys foren de fricció.

Ara tot ha canviat, és bonic saber del teu carisma.
Nosaltres que no oferim res més que un plat calent
I postres de fruita del temps, servits en plata d’argent,
Pel gaudi d’alimentar-se bé i fer salut amb tot el prisma.

Demà tornarà a bufar el vent, de llevant i de ponent.
Tu ja no seràs aquí i probablement t’enyorarem,
Tampoc sabem fins quan vindran altres florides.

En èpoques com aquesta la visita ha estat complaent.
Passaran els dies i dels arbres el seu fruit recollirem.
No cal dir que esperarem una visita, d’aquelles sentides.

_______________________________________________
llamp!

Sí. Les pomes i jo portem alguns anys junts.
Així que permeteu-me que us done la tabarra. Sense 'renglons curts'.

Tothom sap que nou no és un nombre màgic. Però el tres, sí. I les combinacions dels tres.
Tothom sap que el roig és un color fonamental i el vert, no. Però sí el blau i el groc.
Et veig gairebé tots els dies de l'any, cada dia a la vesprada, només entrar, a sota i a mà esquerre, i recolzat a la pared de la cova-estudi.
No has perdut color, exposat a la llum de la finestra i a la humitat del terra. Si et mire la data, a la part inferior dreta veig 03. Un dos mil tres. Quasi huit anys. I recorde aquell final de primavera embrutant amb colors un munt de companys teus, pols de fusta aglomerada de setanta-dos per seixanta, prèviament tractatcs amb una mescla d'olí llinàs, cement blanc, arena de platja i terra amb gravó menut. D'aquella vintena senzilla de formes i d'abundant coloraina només restes tu, descansant a sota la pared i a mà esquerre de l'entrada de l'estudi-cova.
Un fons acolorit amb fonamentals i alguna disbauxa. Nou pomes. Tres, ben verdes. Sis, rogenques, vermelloses.Tothom sap que el tres és un número màgic. I que tres més tres fan sis. I que si a sis li sumem tres,...
Mentrestant, el temps segueix. I tots dos, pintura i jo, anem envellint. O caldria dir 'tots dos deixem que els anys passen'?

Esgarrapo la llum dels somnis

mentre plora la vida soterrada,

esclava i hereva de tots els inicis,

emmanillada i perbocada en un llenç;

I ara sóc blau que regalima la terra,

m'enlairo en un silenci que crema

per reeixir en un mar no conegut,

en un cel estràbic tacat de núvols,

boira de pluja fèrtil de rosa i grocs,

suspès dins l'aire sondejo destins,

davallo estabornit - caient a plom -

retorno a l'origen sepultat primer.

Esgarrapo la llum dels somnis

mentre plora la vida soterrada,

esclava i hereva de tots els inicis,

emmanillada i perbocada en un llenç;

I ara sóc blau que regalima la terra,

m'enlairo en un silenci que crema

per reeixir en un mar no conegut,

en un cel estràbic tacat de núvols,

boira de pluja fèrtil de rosa i grocs,

suspès dins l'aire sondejo destins,

davallo estabornit - caient a plom -

retorno a l'origen que em va sepultar.