Ressenyes de teatre: digueu la vostra!

Això del teatre és car i sempre està ple quan hi podries anar.
La darrera obra que vaig veure "Terra baixa" amb Lluis Homar fent tots els papers, j fa molt temps.
Per contra vaig al cine a veure operes alguns diumenges. Hi vaig veure Turandot fa un pzarell de diumenges.
El prota que ha passat les tres proves que posa Turandot als pretendents (i no serà decapitat) i podrà casar-s'hi finalmentl li dona la oportunitat a ella d'endevinar el seu nom i lliurar-se així del casament.
Amb subtilitat ella li diu o confessa que ja de bon començamemt temia (o desitjva en el fons) que superés les proves -els decapitats surgten a carretades, ja es veu que és un tema difícil-
No havent trobat el nom del pretendent - després de torturar a tothom que apareix per allà per tal d'aconsegfuir-lo - ell li diu el seu nom per a que finalment es deslliuri si és al cas del compromís de casar-s'hi, però ella diu que ja sap el nom del pretendent el seu nom es diu "amor". És quan confessa els seus sentiments incials.
"Hi ha la celebre aria que hem pogut sentir allò de: "A l'alba vinceró, vinceró, vincerooó" que fa que ens ho creguem tot el bo de Puccini.

Una altra ressenya:

LA IDEA D'EUROPA

Autor: George Steiner
Traductor: Víctor Compta

Dramatúrgia i direcció: Òscar Intente
Il·luminació: Josep Mª Cadafalch
Il·lustració: Octavi Intente
Construcció: Jordi Paüls

Músic: Ferran Martínez
Actor: Òscar Intente.

Coproducció: Inútils Mots/Centre d'Arts Escèniques de Terrassa.

Agraïments: Gemma Soler, Teatre Nacional de Catalunya, Institut Nexus, Rob Riemen.
.

En un món absolutament desajustat i en acceleració constant, on creix la incertesa i la por, i on res ja no és ni serà com era, potser convé començar a demanar-se si no cal treballar per mantenir la civilitat, la capacitat de convivència que en alguns moments s'ha aconseguit tenir a Europa.

Mentre puguem seguir parlant els uns amb els altres, mentre el llenguatge no ens falli, podrem discrepar amb elegància des de pols oposats.

Perquè sabem que la cultura no ens lliura de la barbàrie, però la ignorància ens hi porta amb més rapidesa.

Per no deixar-se arrossegar per la demagògia de líders que donen respostes amb massa facilitat, contra la mediocritat que s'imposa, potser cal acceptar que “democràcia” i “aristocràcia” no són termes oposats, que “elitisme” vol dir fer-se responsable del bo i millor de l'esperit humà: el coneixement, les idees, el significat de les paraules, l'art, la noblesa d'esperit... que vol dir, com explica Goethe, ser respectuós envers el que és diví, envers la natura, envers els nostres congèneres, i envers la nostra pròpia dignitat humana.

Així doncs, fem un cafè i, des del respecte, parlem. O escoltem.


Aquest era el text que ens convidava a l'escenificació de "La idea d'Europa", que ens ha regalat, amb mestria, l'actor Oscar Intente, acompanyat del músic Ferran Martínez, que amb l'acordió ha dotat de calidesa, de color, d'escalfor, de carn, el monòleg intens i síncer, viscut per l'actor.

Quan hom es creu el que diu, quan algú és alhora intèrpret i creador (ni que l'autor sigui Steiner), quan qui interpreta "sent" el que transmet, tot plegat esdevé màgic: les llums, els silencis, els gests, els accents, els records, les imatges que la significació de les paraules deslliguen a la nostra imaginació. L'estimada Europa dels camins i dels cafès, de Jerusalem i d'Atenes, dels pensadors que esgarrapen idees a taules rònegues en racons que flairen cafè.

Sortim del teatre amb la inquietud de l'afebliment de l'ànima d'Europa, que l'escenificació ens ajuda a evidenciar; la incògnita del futur: ¿serà esborrada aquesta ànima per l'onada de "internet", de les finances, de la uniformització de tot, de les qualitats asèptiques que eliminen les diferències i l'empremta de les identitats populars? ¿On són els vells cafès, els que no tenen ISO's ni plàstics llampants a les parets, ni uniformes pels cambrers, ni un tracte protocolari fals i hipòcritament educat? ¿On són els cafès de parets llefiscoses, amb taulers d'escacs envellits, barres sense reformar, i un cambrer que xerra amb un client que seu en un racó i que esgarrapa un poema en una llibreta? ¿On és el sifon, el sifon amb vi, els sostres alts amb teranyines, la discussió pel partit de futbol contra el poble del costat, el discurs polític del prejubilat que cada dia es pren un "carajillo" i maleeix el govern, en l'accent del Segrià, del Rosselló, de Palerm o de Baviera? ¿Cap a on ens du la qualitat, la competitivitat, la pressa, el luxe, el poder...?
Sortim del teatre amb ganes de llegir Weber, Kierkegaard, Goethe, Heidegger, Descartes, Kant, Sartre... I potser de tornar a contemplar les obres de Van Gogh, o de fixar-nos millor en els paisatges ajardinats de qualsevol vall, de qualsevol contrada.