REPTE POÈTIC VISUAL227: (im)Potència

El líquid vermell quilòmetres lluny detecto.
Llum d'allò mengívol, embogeixo.
I encara sóc més veloç que voraç.
Tallo les aigües, el meu pas imposo.
El monstre rei depredador.
Sense quasi ulls, arribo, trossejo, trituro.

Per matar per gust em deleixo
en mars de foques a dojo,
i fins i tot aus marines confiades
o algun surfista que desmembro
i que no és per error, confesso.
És esmolat el meu somrís,
precís, salutació letal.

Màquina impecable sóc,
implacable màquina sóc.


Mena (des que vaig llegir el còmic 'Tiburón' -ja no dic res del film- a mar només estic allà on toco de peus a terra...que, d'altra banda, ja em convé!)

La fredor glaçada en aigua càlida,
cresta d'aleta ferint l'onada,
autoprojectat cruel torpede,
esqueixa, esquinça, esqual.

Mena (i plego, o ho somiaré).

Em sé gran i respectable
però com vosaltres tinc por,
i em veig petit si al cel miro,
o quan el mar no domino
perquè no es deixa empassar.

Avanço a grans dentellades
i gairebé res m’atura,
esmicolo i esbocino
si el meu poder he de mostrar.

Però aquesta fúria m’espanta
davant cada criatura,
que dòcil, de tan menuda,
segur que em pot aturar.

Mai he sigut invencible,
i tota aquesta grandària
se’m escapa entre les dents;
i aquest meu cor, com el vostre,
per por, deixa escapar vida,
i per la pell rellisquen,
d’un gran cor, molts sentiments.

Ens miràrem fit a fit. Jo, estranyat;
ella, atemorida, gairebé corglaçada,
morta de por. Se li notava al rostre
i en la forma d’agitar-se, fora de si.
En un dels seus bracejos, m’acaricià
la pell, aspra i metàl•lica de tan freda.
Ella, en canvi, menuda i fràgil,
transmetia calidesa i suavitat.
El meu cos immens s’estremí de goig.
Sóc predador per naturalesa i necessitat,
no per dolenteria ni per voracitat.
Malgrat tot, el món que m’envolta
em tem i m’esquiva esfereït.
Per això, no estic acostumat a la tendresa.

Avui m’he allunyat molt de la frescor
solitària del meu abís i, sense adonar-me’n,
he fet cap a aquesta platja deliciosa,
ataquinada de gent que es belluga,
que crida exaltada, i braceja i s’agita
sense parar, tan excitant, tan sorollosa... ai!

No et moguis tant, princesa, que perdo l’esma
i desvetlles instints que no voldria pas...
Però, no tinguis por, criatura, sóc un tauró només.
I, ara mateix, no tinc gana. Juguem?

Estic observant que els tres que portem participant...tots som el tauró en primera persona. Coincidència!

Li deien Sharkman,
i tot era fàcil.
No perdia cap presa
ja fos un fons de pensió,
paquet d'accions o una mossa.

Li deien Sharkman.
I la seva llegenda creixia dia a dia
al pas de les seves conquestes.
Els socis en feien exemple,
els joves seguien les clares petges
i els vells només sentien enveja.

Li deien Sharkman
i tot era fàcil
qui manava, pagava consells.
Si volien sobreviure, pregaven pietat.
Ell, tauró prepotent no acceptava rèmores.
Ensumava, atacava i en tria profit.
I no girava l'esguard quan
el tub d'escapament del seu cotxe italià
empudegava la devastació.

Li deien Sharkman,
i tot era fàcil.
Les dones se'l rifaven, però ell les usava
sense que mai li suposés cap engrony,
com un tant per cent a bossa
o de trista carn envoltant un cony.
Es venien per res, però ell
mai comprava cap llàgrima.

Li deien Sharkman,
i tot era fàcil.
Però el mon s'esmunyí sota seu
i tot saltant, des de l'ampit
de la finestra del millor despatx de Wall Street
per primer cop digerí
que el vol d'un tauró era sempre curt.

Per desgràcia, no hi ha res més efectiu que la paraula
Per trencar el silenci i la calma i la tranquil·litat,
Per atiar la lluita i oblidar la treva, contra cadenes
I sang i torrents de convivència per conveniència.

Per desgràcia, tot el cistell es malmet per una poma podrida
Amb la celeritat i la violència del tempestuós torb,
L'ull de l'huracà que, malgrat ser esquàlid, sembra
La discòrdia i l'horror amb l'angèlica mirada i la vèrbola.

Per desgràcia, enmig de l'oceà de mil miríades de frases,
El mot carregat de malícia travessa quilòmetres en segons,
Sense corrents contraris, com qui neda sense llast ni bitàcola.

Per sort, però, el mossec és inofensiu quan se'l sap vencible,
Dèbil per l'efervescència de l'instant, factor sorpresa que no val
Quan aquell qui ataca no és esqual homicida sinó simple rèmora.


d.