RE: Queixem-nos com de la sentència, companys!

La vida, amb els problemes, entrebancs i obligacions que comporta sovint fa que no poguem dedicar tot el temps i esforços a protestar com caldria.

Tot i això, aquesta setmana espero dedicar força hores a la protesta i al carrer. I després continuar, persistir fins que s'adonin que no poden governar-nos si no ens deixem.

Lluís

I 13 anys, si no vaig errat, per complir amb un programa electoral un polític electe democràticament.

O potser només per "una votació no permesa per l'autoritat estatal'? I em sembla que "per ahí van els tirs" (traducció carpetovetònica).

Ens volen tenir quiets, callats... a tots! Anem cap una nova 'dictablanda'. O si voleu, cap una "democracia dentro de un orden". O a un 'estado de derecho -el que quiera jo-. I a més a més, a la 'perifèria'.

Gràcies companys per la vostra empatia. Però, no trobeu estrany aquest silenci? O no hi ha ningú més, o estan en estat de xoc (perquè no crec que siguin tots fatxes) i passen de tot, o estan molt ocupats fent relats o estan acollonits,...
És un dubte.

Ja podem dir que ha vingut un altre juny, o encara no?

jo el que tinc és molta por, oi tant. Por perquè sí, trobo molt injust el judici i la condemna que han rebut, sí, potser estaria bé una Catalunya diferent. Sí... però com sempre, hi ha gent que utilitza la violència. Aquesta violència que vam assenyalar en la policia nacional, ara l'utilitzen alguns a l'incendiar, al cremar, al trencar... és una llàstima que perquè canviïn les coses hagi de passar tot això. I tinc molta por, pels meus, per mi, perquè hi ha gent molt enfadada, amb raó, però quan la ira i la ràbia actuen no poden portar res de bo.
Davant d'això, quatre paraules escrites no poden fer res, i llavors, perquè escriure? Perquè sé que, escrivint tot això, algú m'interpretarà malament, i descarregarà les seves paraules cultes sobre mi, la seva ràbia sobre mi, que l'únic que sé és que vull viure tranquil·la.
I la veritat, ja no sóc ni d'uns ni dels altres.
No, no hi ha somriure avui, hi ha por,
Anaïs