No sé a què es deu...

No sé a què es deu,
però et faria príncep dels pallassos
per romandre en el somriure
sense haver de demanar perdó
ni amor, ni explicacions...,
ni cap cosa estranya.
Diria que ahir
eres un oceà d'aigua espessa
i avui has derivat en llac de clara llum
--les sirenes es complementen amb tu
perquè de somnis en tens a mils...--que n'ets de mal pensat!!

... però busca't dins la vida,
que de tan fosques
ja no maduren de verd les arbredes...

No et vulguis cap mal,
que tot era aigua espessa
i ara és llac de clara llum.
No has de renunciar
a la teva memòria excelsa...,
has de ser lucidesa per la ment
i netejar-te les ferides
d'aquell art ple de cultura
que t'acompanya amb una inspiració innegable
--i sempre t'acaba abraçant i protegint--

I no sé a què es deu,
però tot plegat
encara em continua sorprenent.