Maurici, a vegades el que no s'entèn...

amb algunes pinzellades de doferències que ara em fa molta madra explicar, però bàsicament estic d'acord. Tot i que jo en poesia necessito sonoritat, i sobretot, sobretot, ritme. Per a mi el ritme és l'esquelet del poema. A banda d'això hi ha d'haver una significació ni que sigui de tercer nivell, és a dir ni que la significació estigui a allò que evoca la paraula (les paraules) més que no pas al que la paraula vol dir literalment.
Particularment sóc un fervent admirador de la poeisa de Shakespeare; el geni més gran que ha donat la literatura universal, i també el més humil.

fa que pensem, que treballem la imaginació o simplement que gaudim del valor estètic més que no pas de l'ètic (exemple claríssim: alguns poemes de la Unaquimera).

no tinc temps x enrotllar-me més... prò ho faria de gust

salut!

ix.

la poesia són sensacions. Tant quan la llegeixo com quan la intento fer. Les trobo en el significat emocional de cada paraula dins el context global del poema, però mai busco la significació de cada vers o conjunt.

La interpretació, si es vol, ve després. Em fascina el que els lectors em descobreixen o el que jo mateixa em revelo a posteriori. I, i com a lectora, impressionar-me en el reflex dels meus secrets.

Per a mi, el ritme i sonoritat és inherent a la paraula escollida per transmetre aquell sentiment.
La poesia és abstracció i llibertat.

Bé, és una interpretació no gens professional. Però mira, avui m'he posat a pensar. Bon diumenge, relats!

fa tant que no s'inventa res, que no crec que ni el Shakespeare ho fes.
I signo les paraules de Jacobe.
No cal sols fer poemes clàsics, Brossa era un poetàs i feia allò dels poemes gràfics, es diu així? jo penso que és una altra manera de fer poesia, tot juga, a la vista i als sentits cal donar-lis poesia, de tant en tant.