Detall intervenció

La meva ombra

Intervenció de: pentinella | 11-01-2008


La meva ombra és una nena
que em mira amb un somrís;
és petita i indefensa,
em té per pàtria i país.

Té por que torni a oblidar-la
que la deixi temps enllà;
moltes vegades em crida
i és ella qui em don la mà.

Blaus regalimen els somnis
que un dia va somiar;
em mira i se sent contenta
d'haver-me pogut trobar.

Un jorn llunyà la vaig perdre
en un patí casolà,
jugant amb la bicicleta,
collint blauets i lilàs.

El món que m'esbarriava
li va confondre els camins;
jo no vaig anar a cridar-la,
tampoc la vaig pressentir.

Se'm va acostar un bell dia
amb un somriure indecís;
em vaig sorprendre de sobte,
tan menuda, amb tant d'encís.

I aleshores, jo una ombra,
ella va prendre relleu;
vam tornar a jugar als arbres,
pel mar, pel bosc i a la neu.

Gràcies a què vaig tenir-la,
infantesa d'un món dolç,
vaig trobar la meva amiga
i és ella qui l'alè em don.

Si jo la torno, ai, a perdre
perdo somnis i demà;
si se'm torna a perdre ella
ni pàtria ni país tindrà.


Respostes

  • Bon ritme
    bufanúvols | 10/01/2008 a les 11:11

    Deixa respirar
    un bon reggae,
    que s'enlairi
    i en el suspens,
    acompanya'l
    a geure
    de bell nou
    i espera
    a lligar el ritme.
    Això sempre entra bé:
    Iron
    Lion
    Zion!
    Te'n recordes?
    Érem decidits
    quan escrivíem
    poemes i punxàvem
    bons ritmes.
    Érem tan forts!
    Recorríem els pobres
    carrers de la ciutat
    i tornavem a casa,
    de bon matí,
    amb una mica de soul,
    una mica de son
    i una mica de gana
    -farem una parada al Delta,
    si tot va bé-
    I érem ingenus
    i potser fumavem massa.
    Van arribar els vint-i-un
    i va venir l'angoixa,
    lentament, escolant-se
    per les parets del meu cos.
    I vas marxar de mi,
    ombra meva,
    i jo em vaig perdre.
    Potser sí
    que vam apretar massa.
    Però hi tornaria, amiga:
    a voltes penso
    que ho faria.
  • dona de paret
    Bruixot | 10/01/2008 a les 12:30

    algú
    t'ha inventat
    sobre una paret moribunda

    només un esbós

    que li roba la forma a la tàpia

    que em captiva
    l'alè


    de maons
    que encercla el cos guixat
    de guix

    pubis obac
    tendre
    de blau

    braços
    en tub

    peu de patrons
    escodrinyats
    secretament

    totxos
    per pits
    emblanquinats

    vidres per
    ulls

    claus al
    melic
    claus als
    mugrons
    claus als
    canells

    i ara
    et desfàs
    parsimoniosament
    en una tarda acabada de ploure

    jo trigaré una mica més
    encara

    X.
  • Tinta Blava
    ElCostatFosc | 10/01/2008 a les 14:58

    Tinta blava

    Rellisques i t'esfilagarses
    per les arrugues de la meva ment.

    Xopes de tristors espessa,
    la fosca i humida cova on neix
    el meu sentiment.

    I entretant,
    l'infant blanc i pur
    -com la nata , com el glaç,
    com la rialla del botxí-
    mira i espera;
    abans de ser contaminat,
    per la pèrfida i llefiscosa
    -com la fel, com el fang,
    com la rialla d'una verge-

    tinta

    blava.

  • Sense indiferència
    perunforat | 10/01/2008 a les 18:00

    Davant seu,
    la paret tangible de porus,
    buits, freds, castigats pel sol,
    a l'abast d'un desconegut
    que pintarà el seu rostre.

    Joc de mans, de pols, de colors.

    Primer traç resseguit de negre,
    innocència desquartitzada,
    atrapada en una ombra pintada de negre,
    reflex d'una mirada sense horitzó.

    Crit desfet
    en un toll d'aigua glaçada,
    que regalima gola avall
    del que pinta,
    del qui és pintat,
    en una paret tangible de porus,
    buida, freda, castigada pel sol.

    Petjada crítica,
    que no deixa indeferent
    al viu,
    qui mira el món.

  • Irascible indolència.
    atram | 10/01/2008 a les 22:34

    Què fantasies, -rellamps!-, si brolles
    patollant en la pasterada de tintura,
    oint plomoses murades xerricant,
    de fiblons sibilant en la penombra.

    Que no ens cerquin -fés via-,
    que som esboç d'enginy
    que fuig dels escamots
    per ensopegar nous racons.

    Dóna'm blanc en aerosol,
    que em manquen lluïssors
    per les siluetes albirades,
    fuents itinerants de la capital.

    Sabem, en deglotida gestació,
    que en pocs dies destil·larem,
    maleïda brotxa, entaforant
    la cigarreta vora un cigaló.

    • Irascible indolència.
      atram | 10/01/2008 a les 22:45

      Què fantasies, -rellamps!-, si brolles
      patollant en la pasterada de tintura,
      oint plomoses murades xerricant,
      de fiblons sibil·lant en la penombra.

      Que no ens cerquin -fes via-,
      que som esbós d'enginy
      que fuig dels escamots
      per ensopegar nous racons.

      Dóna'm blanc en aerosol,
      que em manquen lluïssors
      per les siluetes albirades,
      fuents itinerants de la capital.

      Sabem, en deglutida gestació,
      que en pocs dies destil·larem,
      maleïda brotxa, algú entaforant
      la cigarreta vora un cigaló.

      • Perdó, perdó aquesta segona és la bona (corregida). n+
        atram | 10/01/2008 a les 22:46

  • Buida de miratge
    gypsy | 11/01/2008 a les 00:06

    M'ha caigut l'anima a terra
    i jo, buida de miratge
    m'ho miro com si fos
    una gerra d'argila incandescent.

    I degoto sang blava,
    llàgrimes que s'escolen
    pels orificis encara oberts
    de l'ésser que ja no crepita
    dins les cendres de cap foc.

    Ombra, ombres!
    que em fiteu l'esguard
    que perdo en cada
    glopada de tinta,
    alenada per un ens
    que em dibuixa
    dins la fosca,

    aliè al meu declivi
    de titella sense esma
    ni destí.

  • Nit sobre mur
    ambre | 11/01/2008 a les 01:21

    Nit sobre el mur
    on l'esprai
    vessa un clam de silenci. ( Shhiiiii ! )

    Nit sobre mur.
    Tens esglai
    deformat com temps de captiveri.

    Nit sobre mur,
    abans pedra,
    abans muntanya.

    Del nen?
    Queda el buit perfilat,
    la transparència.

    No hi ha camí
    sota el focus
    el poder és de l'ombra.

    Nit sobre mur.

    Llagrimosament cau
    la llum i la innocència.

    • RE: Nit sobre mur (un últim vers per fer-ho més tràgic)
      ambre | 11/01/2008 a les 01:48

      Nit sobre el mur
      on l'esprai
      vessa un clam de silenci. ( Shhiiiii ! )

      Nit sobre mur.
      Tens esglai
      deformat com temps de captiveri.

      Nit sobre mur,
      abans pedres,
      abans muntanya.
      Del nen?
      queda el buit perfilat,
      la transparència.

      No hi ha camí
      sota el focus
      el poder és de l'ombra.



      Llagrimosament cau
      la llum i la innocència
      quan l'esperança és un mur de nit.

      • perdó, perdó, perdó (falten dos puntets)
        ambre | 11/01/2008 a les 01:53

        Nit sobre el mur
        on l'esprai
        vessa un clam de silenci. ( Shhiiiii ! )

        Nit sobre mur.
        Tens esglai
        deformat com temps de captiveri.

        Nit sobre mur,
        abans pedres,
        abans muntanya.
        Del nen?
        queda el buit perfilat,
        la transparència.

        No hi ha camí:
        sota el focus
        el poder és de l'ombra.



        Llagrimosament cau
        la llum i la innocència
        quan l'esperança és un mur de nit.


        • RE: perdó, perdó, perdó,perdó ( o potser millor una coma )
          ambre | 11/01/2008 a les 23:06

          Nit sobre el mur
          on l'esprai
          vessa un clam de silenci. ( Shhiiiii ! )

          Nit sobre mur.
          Tens esglai
          deformat com temps de captiveri.

          Nit sobre mur,
          abans pedres,
          abans muntanya.

          Del nen?
          Queda el buit perfilat,
          la transparència.

          No hi ha camí
          sota el focus,
          el poder és l'ombra.

          *

          Llagrimosament cau
          la llum i la innocència
          quan l'esperança és un mur de nit.

  • Rap de l'esprai
    ginebre | 11/01/2008 a les 01:59

    L'arma que empunyo
    ataca quan raja
    i buf!
    put a dissolvent...

    moment, que preciso
    l'exacte pressió,
    pulsió instantània
    no hi ha corrector.

    "Espraio" el motlle,
    jo tinc decisió!

    (El fons i la forma
    ja dubten,
    no saben, pregunten:
    " és ella o sóc jo?")



    pd: a que no coneixieu el verb "espraiar"??!
    :-)

  • (Gripau) Blau
    ginebre | 11/01/2008 a les 02:25

    Regalima l'esprai blau
    després d'haver fet la taca.
    La pintura és prou opaca
    per tapar aquest tros de runa
    que té color de gripau.

    Aquest barri ja decau
    travessat per massa vies.
    Pertot hi creixen bardisses,
    qui sap s'hi hi nia alguna au.

    Però els grafitaires hi deixen
    un art que al lloc se li escau.
    • RE: CORRECCIÓ (Gripau) Blau
      ginebre | 11/01/2008 a les 09:37

      el novè vers és:

      qui sap si hi nia alguna au.

      merci!
  • RE: De la pintura rupestre al graffiti
    Naiade | 11/01/2008 a les 17:33

    A voltes art marginal
    artistes revolucionaris
    corrent entre les ombres
    deixant pintades furtives.

    Necessitat de comunicar

    de ser escoltats, admirats
    lluitant pels seus ideals
    anàrquics, antisistema.

    Plasmen amb silenci
    genials obres urbanes
    creades a corre-cuita
    estelades de color.

    Afamats de llibertat
    deixen la seva emprèn-te
    fent sentir els seus crits ofegats
    negats pels reaccionaris.

    A voltes acceptat per ments obertes
    desitjoses que no quedi a l'oblit
    tan bell i espontani moviment
    poden compartir lloc a l'historia de l'art.







  • Viure de llum és sobreviure la foscor
    ambre | 11/01/2008 a les 22:45

    _ Tu blanca i plena de calma.
    Jo seré la nit de l'ànima,
    fes amb mi tot el record
    -desesperança-

    _ "Memòria
    d'aquest cercle
    que t'encercla,
    però ni et troba ni et traspassa.
    Per desenganxar-te del meu cos vola
    o com a mínim salta"

    _ Memòria
    de peus a terra,
    memòria
    de cada pedra,
    trepitja fort i no badis.
    Dicta la vida:
    no et perdis.
    Tu blanca i plena de calma,
    jo seré la nit de l'ànima
    que negre sobre el fons s'escampa.

    _ "Plora'm de llum i renega'm"

  • La meva ombra
    pentinella | 11/01/2008 a les 23:42

    La meva ombra és una nena
    que em mira amb un somrís;
    és petita i indefensa,
    em té per pàtria i país.

    Té por que torni a oblidar-la
    que la deixi temps enllà;
    moltes vegades em crida
    i és ella qui em don la mà.

    Blaus regalimen els somnis
    que un dia va somiar;
    em mira i se sent contenta
    d'haver-me pogut trobar.

    Un jorn llunyà la vaig perdre
    en un patí casolà,
    jugant amb la bicicleta,
    collint blauets i lilàs.

    El món que m'esbarriava
    li va confondre els camins;
    jo no vaig anar a cridar-la,
    tampoc la vaig pressentir.

    Se'm va acostar un bell dia
    amb un somriure indecís;
    em vaig sorprendre de sobte,
    tan menuda, amb tant d'encís.

    I aleshores, jo una ombra,
    ella va prendre relleu;
    vam tornar a jugar als arbres,
    pel mar, pel bosc i a la neu.

    Gràcies a què vaig tenir-la,
    infantesa d'un món dolç,
    vaig trobar la meva amiga
    i és ella qui l'alè em don.

    Si jo la torno, ai, a perdre
    perdo somnis i demà;
    si se'm torna a perdre ella
    ni pàtria ni país tindrà.

  • Llums i ombres del passat
    drocera | 12/01/2008 a les 00:07

    A la cel·la seu;
    Pacient, no té rostre ni ombra,
    Poca memòria i cap hereu:
    Aterrida pel filisteu
    Que li haurà de cavar la tomba.

    Asseguda recorda;
    Moments de llum: felicitat
    Quan era l'estrella de moda
    La seva vida estava en voga.
    Ans ara ja tot és robat!

    Records punyents:
    Tenia ombra, ans no rostre
    Per aquells focus insolents;
    Els ha apagat el pas del temps
    I sent tristor que no demostra.

    Un puny alçat
    Quan va ser la revolució
    Tot ho va donar per l'acció:
    El nou poder li ho ha pagat
    Amb res més just que traïció.

    Ara dempeus:
    Per eixir del brut calabós,
    Per a trobar-se el seu borreu,
    Per el cor fort: així és el seu,
    Per davallar cap al sot fosc.
    • L'origen
      Palerm | 12/01/2008 a les 02:55

      La meva infantesa, vinclada a la teva ombra,
      encara avui traspassa aquells carrers amb tu;
      m'agafes de la mà pels camins plens de porpra,
      i el teu amor d'estrella m'il·lumina de llum.

      Em pentines les trenes en el petit mirall
      en una casa pobra que tu fas un palau;
      la teva veu ressona amb vibracions d'amor
      i tot aquell teu riure és l'alegria que sóc.

      Felicíssim de sol, el carrer ens espera,
      tranquil i somrient, amb les seves remors;
      tots els passos que fem refermen l'alegria:
      vaig amb tu i amb tu tinc aquell amor que és tot.

      El camí que va a plaça és com el paradís,
      un món de coneixença i nova expectativa;
      el mercat, l'univers on aprendre la vida,
      sensacions i contrastos que enlluernen d'encís.

      Llavors és quan jo toco la teva llibertat,
      quan tries peix i fruita, tu reina del mercat,
      i amb les dones de plaça parles i dius, riallera,
      i a mi em donen car'mels, bastons de pa i cireres.

      Al carrer que va a casa hi ha la sabateria
      on em compres sandàlies quan arriba l'estiu,
      més amunt la botiga on venen les joguines,
      davant la lleteria, d'odor fresc i joliu.

      A les tardes m'expliques, en ‘cabat de dinar,
      les precioses històries de pagès i del camp,
      l'amor pels animals, la bellesa sencera
      del món que has conegut, la teva arrel primera.

      A les nits les bardisses lluen cuques de llum
      mentre tu, a la cuina, recrees el perfum
      d'aliments que les dues, tu i jo, ben de la mà,
      hem comprat a la plaça, i que tan bé saps cuinar.

      Quan és tardet em portes a acotxar-me al llit:
      no em deixis, mare meva, abraça'm al teu pit
      que dins teu hi ressona un cant meravellós;
      mai no pot emmudir-se: tu ets l'origen de tot.

  • Ombra juganera
    bufanúvols | 12/01/2008 a les 11:46

    La Dolores sempre ho explica tot.
    De xicotets, amb guix de l'obra,
    natros pintavem la seua façana,
    grollerament, per xalar,
    per doctorar-nos en filldeputisme
    abans d'entrar a la fàbrica, a treballar.
    La Dolores mos acaçava pel carrer
    i la seua veu de pito, amenaçant
    -"Ai, ta mare!"- era un cant celestial.
    Podríem preparar una antologia,
    companys, ara que ja som grans.

    Ai, necessito fumar urgentment.
    Esta cançó m'ha fet pensar en tu,
    amb natros, amb la xica que heu conegut
    i que ve de lluny: és una cosa de l'estiu,
    però és tan dolça! No sé si tornarà.
    No coneix qui som, però és de la colla
    abans no torni a marxar.
    De nit baixarem al pub. On para Ramon?
    Necessito abraçar-vos desesperadament.
    Podríem anar a picar timbres,
    dedicar un últim mural amb guix.
  • Jo o l'ombra?
    kispar fidu | 12/01/2008 a les 12:11

    Qui és que em mira
    des de sota?
    Qui m'observa
    en les ombres?

    Qui em retreu
    que sigui dèbil
    enmig del temps
    i del silenci?

    Qui em jutja
    pels meus dubtes
    i desfigura
    tota forma?

    Qui desfà
    la pintura dels meus somnis
    que rellisquen
    com gotes d'oli?

    Seré jo talment qui em busca?
    Aquesta ombra que m'embruta?
    Que al mirar-me em posa en dubte?
    Potser sóc la meva trampa?

    Només jo sé la resposta.
    Tan sols puc jo trobar-la.
    Jo em qüestiono, jo em pregunto
    si seré talment com busco.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: