De casa bona

En Tomeu era russonià, aplicava el principi in dubio pro reo i creia que tothom era mereixedor d'una segona oportunitat, tot i que, concedida aquesta gràcia, era implacable amb la reincidència. El diagnòstic dels qui l'envoltaven, però, era ben diferent: un ingenu justicier, però ingenu al cap i a la fi.

En Tomeu no concebia la perversitat: si algú practicava sistemàticament el mal era per error o manca d'informació. Des del vàndal que destrossa mobiliari urbà a l'incendiari forestal, creia que aquestes actituds tenien l'origen en traumes infantils, però si la psicoanàlisi no resultava recorria a la llei del talió. Amb dos exemples us en fareu càrrec, d'aquesta personalitat singular:

En Tomeu no tolerava l'incivisme dels grafiters compulsius que estampaven gargots per les parets de la ciutat, però no s'estava d'opinar en públic que, en el fons, aquests brètols no eren sinó infeliços sense cultura que no tenien altra forma de realitzar-se que marcar territori pintant, com ho fan els gossos pixant. Així que, considerant que la primera trinxera l'havia d'excavar a la seva finca, hi clavà a la façana un d'aquells rètols que posaven "Prohibit embrutar i fixar anuncis – R.E.A." (Responsable l'Empresa Anunciadora), convençut que això aturaria els infractors habituals.

En Tomeu no sospitava que, lluny de dissuadir-los, els atrauria com la mel a les mosques. De dia en dia, el nombre d'anuncis i de grafits anava augmentant, així que decidí muntar guàrdia al carrer, de matinada, a l'hora que li havien dit que actuava aquella gent. Al tercer dia, el sacrifici es veié recompensat quan aparegueren dos galifardeus carregats d'esprais.

Entomeu això! Cridà en Tomeu, alhora que sortia de l'amagatall i els llançava un pot gran de pintura vermella. Els grafiters fugiren cames ajudeu-me, regalimant pintura, però la paret també quedà exhibint una grossa taca vermella.

En Tomeu fou l'últim a descobrir que la dona l'enganyava. Li oferí el divorci, si desitjava mantenir la relació amb l'amant, però la dona vessà llàgrimes abundants, perjurant que allò només havia estat una aventura, que volia seguir amb ell...

En Tomeu s'ho cregué, i tres anys més tard s'assabentà que ella no sols havia mantigut aquella relació extraconjugal sinó que n'havia tingut dues més. Aleshores, inspirant-se en una novel·la d'Agatha Christie, consumà una jugada mestra: es disparà un tret al clatell, amb un revòlver on la seva dona havia deixat les empremptes digitals, i amb tot d'indicis circumstancials que la incriminaven.

L’Eugènia, a qui tothom anomenava Geni, havia nascut a Can Valero, a la barraca que el pare, el Pruden, havia fet amb l’ajut d’altres paisans extremenys. Un inesperat cop de sort va fer que poguessin comprar un piset a Bellvitge.

Un matí, quan la nena i el germanet jugaven vora la segla d’aigua bruta que passava entre les barraques, van trobar uns paperets a terra. Pensant que podrien fer-ne una barqueta, van portar la troballa al pare, enfeinat pintant soldadets, qui va veure que eren dos dècims de loteria de Nadal.

Uns dies més tard, el Pruden, amb el transistor a la taula, sense deixar de pintar figuretes, escoltava el sorteig. De cop, amagà un crit, es tragué els dècims de la butxaca, els va mirar i remirar i, tremolós, digué, baixet:

- El gordo, Carmen, el gordo!

I a la Geni:

- Tu, a callar i punto en boca.

La Geni, de tan sols dotze anys, preguntà:

- I per què no ho podem dir a ningú?, podríem repartir els diners entre la gent del barri…

- No veus que tothom es barallaria? La gent és així. A l’escola, el mestre ens deia: ”Homo homini lupus", que vol dir “l’home és un llop per l’home”. Però vinga, que hem de marxar.

Ens van mudar i baixaren la costa de l’estadi fins a una oficina de la Caixa de Pensions.

El vigilant de l’entrada els aturà. La Geni es va avergonyir de la roba atrotinada que duien, malgrat la dignitat del pare que sempre li havia dit:

- Tu siempre con la cabeza bien alta, que som pobres però honrats. Quan et vaig veure la carona en néixer amb aquests ulls astorats i la rialla sempre a punt, et volia posar Ingènua, però el senyor del registre em digué “esto no es un nombre cristiano, habrá querido decir Eugenia” i així t’has quedat.

El pare va mormolar quelcom a l’orella del conserge i aquest, canviant la cara de set déus per una rialla oliosa, els va acompanyar fins al despatx del director.

Al cap de molts anys la Geni, estudiant de filologia clàssica va saber el perquè del seu nom i del que li volia posar el pare qui, si hagués pogut estudiar, seria una eminència:

D’arrel grega, Eugenius vol dir "de casa bona".
Ingenuus, d’arrel llatina, significa "nascuda lliure".

La Janet, una jutgessa de Pau

Amb els seus ulls expressius i afables, la Janet semblava que no havia conegut mai la malícia. El seu tarannà obert i comprensiu tenia un punt d’ingenuïtat que la feia parèixer a voltes feble davant la vida.

La vaig conèixer a la Facultat de Dret. Era de les més pencaires de la classe i sempre va treure molt bones notes. Molts companys dèiem, però, que la Janet no tenia futur com a advocada, que no tindria prou empenta per fer front amb a casos complicats. Que amb el seu caràcter amable i candorós se la menjarien amb patates, que no guanyaria mai cap plet.

A l’acabar la carrera. molts vam trobar feina en gabinets d’advocats. Era la sortida més generalitzada pels qui començàvem i volíem aprendre no ja la teoria, sinó sobretot la pràctica. La Janet ens va sorprendre dient-nos que la seva verdadera vocació era ser jutgessa i que es prepararia per fer la carrera judicial i que més tard faria oposicions a jutge. Quan la Janet es proposava una cosa…I sí, a cap de nosaltres li va estranyar quan al cap d’uns anys, ens digués que havia guanyat la plaça de Jutgessa de Pau del districte de les Corts.

A les trobades que periòdicament fem els de promoció, ella no falla mai. Un dia has de venir togada li fem broma… Ves per on tota una magistrada entre nosaltres!

A l'última trobada, no ens ho havia dit mai, ens va explicar el que l’havia motivat a fer la carrera judicial. Tots sabeu que soc adoptada oi? Si que ho sabiem tot i que ella sempre havia sigut molt ‘gelosa’ de parlar-ne. La meva mare que era d’un poblet del Pirineu, va morir en el part i com que cap familiar es va poder fer càrrec de mi, vaig estar uns anys en una llar d’acollida. Com desitjava a mesura que em feia gran tenir una familia. No va ser però, fins als nou anys, quan després d’un període preadoptiu, vaig haver d'anar al jutjat per ser present en els tramits de l’adopció ferma. El lloc, més aviat fred, imposava. La jutgessa, els ulls expressius de la Janet van començar a espurnejar, ens va rebre amb un somriure tan franc i sincer que no l’oblidaré mai.

Aquell dia, va continuar, vaig deixar enrere una infància difícil per començar-ne un altre de feliç que desconeixia.

Sempre recordaré va acabar dient-nos, l’encaixada de mans tan estreta que en acomiadar-me em va fer la jutgessa i l’abraçada dels pares.